LA CASA SOTA LA LLUNA

 

L’editorial lleidatana Pagès editors ha publicat, dins de la col·lecció Biblioteca de la Suda. Tria personal, la primera antologia de poesia de la poeta del Grau de Gandia (la Safor) Maria Josep Escrivà, La casa sota la lluna.

El llibre recull huitanta-huit poemes dels sis llibres que fins ara ha publicat Escrivà des que l’any 1993 obtinguera el Premi Senyoriu d’Ausiàs March pel recull Remor Alé. Com també dos poemes inèdits.

Maria Josep Escrivà, que es va doctorar amb la tesi Una poètica dels sentits. Josep Piera: Poesia 1971-1991, es declara deixebla del recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però la seua obra rep moltes altres influències, que van des d’Ausiàs March fins a Alejandra Pizarnik. Escrivà és una poeta versàtil, que coneix i assumix la tradició lírica que han creat les dones al llarg de la història, no sols en llengua catalana, sinó de les diverses tradicions occidentals, des de Safo a Maria Mercè Marçal.

És una creadora exigent i continguda, en vint anys només ha publicat sis reculls, tots els quals reconeguts per la crítica amb premis com ara el Marià Manent, els Jocs Florals de Barcelona, el de la Crítica dels Escriptors Valencians, el Miquel de Palol o el de la Crítica de Poesia en Català.

Els huitanta-huit poemes de La casa sota la lluna venen acompanyats per les il·lustracions de Marta R. Gustems, en les quals el dibuix s’ompli de colors vibrants; una introducció de l’autora, sota el títol Una casa en els nostres exilis, on, amb una prosa carregada de lirisme, diu: «Una casa hospitalària en els nostres exilis. Alberg dels humils. Recer i conhort sota la lluna. El poema. Epitafi»; tanca el llibre un llarg epíleg de la professora Olívia Gassol Bellet, un text on ens revela les claus de la poesia d’Escrivà: «La seua obra compensa els extrems buscant d’estabilitzar-se en el punt exacte entre el dolor i el desig, la pena i la celebració, el neguit interior i l’observació del món que queda fora».

Per a Maria Josep Escrivà, la poesia mai no ha estat un simple passatemps de cap de setmana o vacances, ni un joc per a funcionaris o burgesos desvagats. Per a ella, ser poeta és la seua manera de ser al món, té una relació íntima i apassionada amb la llengua i la creació. La poesia és el seu habitatge, i pot ser que en algun moment refugi, però mai un amagatall, una torre de vori, sinó un punt d’observació de la realitat.

La poesia és joc i és diàleg amb si mateix i amb altres poetes vius i morts. La poesia és filla de la mirada de la poeta, però també de la resta dels sentits. És recerca de la llum.

He retrobat en els poemes de Maria Josep Escrivà el pit-roig que visita el seu pati d’hivern. Ella no ho diu, no té per què fer-ho, però tinc la impressió que aquest petit ocell és el mateix que va visitar el poeta Joan Baptista Campos mentre era convalescent d’una greu malaltia i que un dia va vindre al meu terrat. Això és la poesia, un ocell humil que ens visita de tant en tant i que amb les seues potetes ens brinda un alfabet que ens veiem empesos a utilitzar.

La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022) és un llibre ideal per a descobrir o redescobrir l’obra d’una autora contemporània imparable.