Amb Han tornat les roselles (Perifèric Edicions), la traductora i poeta Isabel Robles va obtindre l’any 2023 el Premi Benvingut Oliver de Poesia que atorga l’Ajuntament de Catarroja. Es tracta d’un llibre conformat per vint-i-cinc poemes organitzat en quatre apartats: The way we were, títol que ens porta a la memòria la pel·lícula dirigida l’any 1973 per Sydney Pollack i protagonitzada per Barbra Streisand i Robert Redford, Tal com érem; D’un temps; Presències i En el camí. Poemes de vers lliure exceptuant-ne un: Una dona sense un home, escrit com a lletra d’una riberenca amb estrofes de cinc versos i set síl·labes típiques del cant d’estil valencià.
En la primera part
Isabel evoca un temps que comença amb un viatge amb tren, i ens hi parla de la
seua pròpia biografia, ella va nàixer a Alhambra, província de Ciudad Real, i
es va instal·lar a la ciutat de València. Així ens narra un viatge des de
l’altiplà fins a la mar que «era llum de primavera» i la ciutat grisa, «bruta i
franquista, com la resta». Escriu sobre un temps i un país tot evocant la
infantesa, el contes que l’acompanyaren, els jocs que va practicar, el somnis
que la nodriren d’il·lusions. El canvi de vida i de paisatge sintetitzat en
aquests dos versos senzills: «vaig canviar l’olla i el trespeus / per la
cassola al forn».
En la segona part,
D’un temps, la més breu de tot el
llibre, la poeta escriu amb una gran tendresa de i per al seu company de vida.
Un company amb el qual ha compartit anhels, exilis, somnis i la passió per la
poesia. M’ha emocionat d’una manera especial el poema Ignorant, no sabia... on se’ns descriu un atac cardíac que pareix
acabar amb la vida de l’estimat. Ho fa amb una gran precisió i una
impressionant càrrega lírica. Isabel va construint l’escena en la qual la
fortalesa interna i l’esperit rebel del company aconseguixen véncer, en aquesta
ocasió, la mort.
Presències, al seu torn, ens parla de les absències de tot un
seguit d’amics que ens han deixat, petits homenatges a la seua gran humanitat i
a una obra que els absents han convertit en presències vives. Versos per a la
titellaire Rosa Navarro, per a una jove romanesa assassinada a les marjals dels
voltants de València que representa d’alguna manera totes les dones
maltractades, explotades, assassinades; per als poetes Manel Marí o Fina
Cardona.
Isabel Robles
escriu una veritat de l’altura d’un campanar: «La darrera mort / remou totes
les morts / que la precediren».
Tanca el llibre En el camí, un títol que és sinònim
d’anar navegant per la vida. Ací ens parla del pas del temps que ens porta a la
maduresa, però també a comprovar com el dolor acumulat es va suavitzant; de
l’esperança, de veure tornar a florir noves il·lusions com roselles al camp, de
la condició de dona, de la defensa davant dels depredadors de ciment dels
nostres barris, de la nostra horta.
Isabel Robles és
una dona de profundes conviccions que estima la vida i la poesia amb la qual
sempre paga la pena conversar i llegir.
