El Falcó daurat

 

L’escriptor de Novelda (el Vinalopó Mitjà) Juli Martínez Amorós ha publicat en Edicions del Bullent la que és la seua cinquena novel·la: El falcó daurat, amb la qual va obtindre el Premi Soler i Estruch que atorga l’Ajuntament de Castelló de la Ribera.

Es tracta d’una novel·la que detalla una investigació policial: el protagonista és un policia nacional un tant atípic, és alacantí i valencianoparlant, de nom Arnau Feliu.

En el llibre trobem dos petits homenatges, el primer a Dashiell Hammett i el seu clàssic de la novel·la negra nord-americana El falcó maltés; i el segon a Stieg Larsson, autor de la trilogia Millennium, ja un clàssic també de la novel·la negra, en aquest cas escandinava: la coprotagonista és una jove que treballa en la revista Milenni.

Juli Martínez Amorós juga amb un important element que forma part des de fa cinquanta anys de la memòria col·lectiva valenciana: el trauma popular que va suposar en les dècades dels anys setanta i huitanta del segle passat la mort en accidents de trànsit de figures de la cançó com Juan Camacho, Bruno Lomas i, d’una manera especial, Nino Bravo.

Encara que la realitat no té res a veure amb la ficció que ens proposa l’autor, aquest juga descaradament amb l’impacte que va suposar la tràgica pèrdua de l’estrella internacional de la cançó lleugera i pop melòdic Nino Bravo en ple èxit de la seua carrera. Empra el seu gran tema Mi tierra i el canvia per Terra. Sobre l’esbós del cantant d’Aielo de Malferit, construïx el personatge Rafael Valor, que acabarà com el primer morint en un accident de trànsit en la carretera de Madrid.

La novel·la també té una picada d’ull a la música valenciana a través de molts dels noms dels seus protagonistes. Per exemple, Valor ens porta a la memòria Andreu Valor; Mireia, a Mireia Vives; i el mateix Feliu, a Feliu Ventura.

És una narració de lectura àgil, amb abundància de diàlegs, amb una tensió narrativa fràgil, de trama enrevessada, on la llista de sospitosos és llarga i a la manera d’algunes de les novel·les protagonitzades per Hércules Poirot, el protagonista en la darrera part del relat fa una llarga intervenció en públic per a descartar-los un a un fins arribar al culpable.

Juli Martínez Amorós situa l’acció el 1987, quasi quinze anys després de la mort de Rafel Valor.

A poc a poc ens fa descobrir l’home compromés que hi ha darrere del mite, despenja les cortines de lluentons de la indústria musical i ens mostra les seues falsedats, corrupteles i misèries dels seus dirigents, i la lluita per l’èxit en el firmament musical per part d’alguns que estan disposats a fer qualsevol cosa per aconseguir-lo.

Els setanta i els huitanta foren uns anys, a Espanya, de gran transformació social i política, durant els quals els seguidors de Franco encara gaudien de la suficient impunitat per a cometre qualsevol atrocitat i ocultar-la amb el beneplàcit de la premsa.

LINGUA MATER

 

Galés Edicions ha publicat una mostra de poesia escrita per dones dels Països Catalans sota el títol Lingua mater i el subtítol Veus poètiques de la Mediterrània. Trobe que aquest subtítol, que no apareix en la portada, però sí en l’interior, pot portar a confusió a alguns lectors despistats. Un territori que ocupa una part de la Mediterrània occidental no pot atorgar-se la representativitat poètica de tota la conca mediterrània amb l’excusa d’evitar un nom que aquells que fragmenten, perseguixen, arraconen una llengua han demonitzat, fer-ho és assumir el discurs dels qui ens odien. Dit açò, celebrar l’aparició d’un llibre que ens ve a parlar de la quantitat i la qualitat de veus poètiques femenines de les quals podem gaudir en l’actualitat. Veus en plena maduresa creativa.

No som davant d’una antologia generacional, ni d’una escola poètica, ni d’un territori. Es tracta d’una mostra en la qual la seua coordinadora, Pura Peris Garcia, ha volgut anar més enllà de les veus poètiques més destacades del moment. Ha pretés mostrar-nos que, darrere d’un grapat de noms coneguts i reconeguts pel públic (sempre escàs) i per la crítica, hi ha un gran nombre d’autores vives, de diverses generacions i territoris, amb una obra sòlida, personal i d’allò més interessant. Unes autores que Pura Peris reivindica i defén amb valentia, i entre les quals també s’inclou.

Encara que en cap nota biogràfica apareix la data de naixement de les autores, sabem que hi ha poetes joves com ara Aina Garcia Carbó i veteranes com Gràcia Jiménez Tirado, veus del País Valencià com Maria Carme Arnau Orts, mallorquines com Antonina Canyelles i Colom, menorquines com Llúcia Pallisser Santana, formenterenques com Maria Teresa Ferrer Escandell o catalanes com Fe Ferré o Carme López Arias.

Dotze poetes amb una concepció pròpia de la poesia i una veu personal. Compartixen el gust pel vers lliure i qüestions com ara la situació de la dona i la lluita pels seus drets, el país, el paisatge, però també el territori a defendre davant de tanta agressió, i la defensa de la llengua i la cultura pròpies. Trobem també d’altres temàtiques més universals com ara l’amor, el pas del temps, la creativitat poètica..., que cadascuna interpreta amb una mirada diferent.

Lingua mater és una bona oportunitat per a saber de dones poetes que d’una altra manera ens seria quasi impossible conéixer. Amb aquest llibre a les mans, hem de ser conscients que són davant d’una petita mostra de la quantitat de dones creatives que viuen amb intensitat el fet poètic en la nostra llengua i que ens oferixen obres d’una qualitat destacable.

LA VIDA SOMNÀMBULA

 

Enric Iborra, un dels assagistes i crítics literaris més perseverants i intel·ligents que ha donat la ciutat de València, ens oferix aquest 2026, dins de l’editorial Afers, un nou llibre: La vida somnàmbula. Un dietari que recull anotacions d’extensió diversa que tenen, totes elles, un nexe en comú: la literatura.

Al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària. Escriu també sobre el context social en el qual naixen algunes de les veus que han deixat una profunda petjada en la història, com ara el cas de William Shakespeare. La complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica. Aquesta darrera, des del meu humil punt de vista, és també una forma de creació literària que s’hauria de fiscalitzar, ja que la crítica pot patir les fílies i les fòbies personals i també socials que són producte del seu temps. L’objectivitat és un objectiu impossible d’assolir, a pesar de tots els esforços emprats.

Enric Iborra reflexiona així mateix sobre els diversos factors que fan destacar un llibre sobre la resta. Sobre la precisió, claredat i correcció que s’ha de mantindre a l’hora d’escriure.

Dedica un apartat especial a l’escriptor francés Gustave Flaubert, considerat el màxim exponent del realisme literari. Ens parla d’alguns passatges de la seua vida, i de la correspondència que va mantindre amb una de les seues amants mentre escrivia Madame Bovary. Del filòsof, periodista i teòric marxista Antonio Gramsci, del seu pas per les presons del règim feixista de Benito Mussolini, del seu pensament i les seues reflexions, que van influir d’allò més en la intel·lectualitat de les esquerres europees del segle xx. Del reconegut i respectat crític literari de Nova York Lionel Trilling, i la seua obsessió de ser novel·lista que a la fi prengué cos amb la publicació de la seua única novel·la: The Middle of the Journey. De Josep Pla i el Quadern gris, del filòsof i escriptor francés Michel de Montaigne, creador del gènere de l’assaig, de l’escriptor, també francés, Stendhal, de Josep Pla, de Joan Fuster i de Josep Iborra, referents indiscutibles en la seua formació acadèmica i humana.

La vida somnàmbula és un llibre d’una gran intensitat literària, escrit amb un llenguatge clar, senzill i amb una clara voluntat de l’autor de fer-se llegir.

Un llibre que alhora és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista. Un lector ben informat. Un intel·lectual rigorós que treballa per una societat més culta i més lliure.

KADDISH

 

Vicent Torres Aguado (Picassent, Horta Sud, 1956) ha estat fins ara el poeta de l’amor, de la bellesa, de la llum sensual i mediterrània, del xiuxiueig líric. Però ara ens oferix una nova col·lecció de poemes agrupats sota el títol de Kaddish (Veu silent), que ha estat publicat per l’editorial Neopàtria, on grata en la misèria humana. Poemes on es mostra cru i es posa en la pell de les víctimes, cedint-los fins i tot la veu perquè des de la primera persona del singular ens relaten les injustícies, les violències que han patit.

Dotze personatges, homes i dones d’arreu del món. Cada títol de poema l’acompanyen unes coordenades geogràfiques que ens assenyalaran un punt diferent del planeta. Espais on la geoestratègia prima sobre els drets dels individus i dels pobles, on l’avarícia del capital, l’odi interracial i religiós i els costums i les tradicions que atempten contra els drets sexuals de les dones regnen amb una impunitat brutal.

Éssers humans destinats a ser víctimes del mal inicien un a un una oració que és un relat i un crit desesperançat d’ajuda amb el qual ens mostren el costat més fosc de la vida. Veus que des de la comoditat occidental a penes sentim l’eco difús en algun noticiari.

Ells, elles, demanen la nostra solidaritat i nosaltres els escoltem sense adonar-nos que el nostre confort és fruit de la rapinya que s’exercix des d’occident sobre la riquesa natural que els pertany.

Dotze persones d’arreu del món. Dotze veus silenciades. Dotze veus que de la mà de Torres Aguado venen a pertorbar la nostra realitat amb el relat de la seua vida. Dotze vides exposades una a una que acaben conformant finalment un cor que canta el darrer cant, l’antiga oració jueva del Kaddish, una oració de lloança a la llum, a l’amor, a la bondat representada per Déu, el qual pareix haver-los oblidat i a qui li demanen la fi d’una realitat creada i regentada pel mal i l’inici d’una altra justa, fraternal i solidària.

Aquestes dotze persones són la representació de les víctimes del terrorisme de grups incontrolats i dels mateixos Estats, de tradicions que atempten contra la llibertat sexual de les dones, dels xiquets i xiquetes segrestats per a ser convertits en soldats o esclaus sexuals... Són jueus, musulmans, cristians, negres, orientals, blancs amb un nexe en comú: ser les víctimes del nostre temps. Les víctimes que, com els deutes de la tradició jueva, s’aclamen a Déu i en aquest cas també a la consciència del lector, siga o no siga creient. Vicent Torres Aguado és un poeta que creu en l’amor de Déu, en la bondat innata de les persones i s’adreça als lectors per a exigir justícia i reparació a les víctimes que han patit fam, reclusió, tortura, persecució i mort.

Un llibre escrit per un home que coneix a fons les diverses tradicions religioses del món i en especial les religions anomenades del llibre. Un espectador atent a la realitat mundial, a qui res humà li és alié, una realitat davant la qual no pot, no podem sentir-nos indiferents.

SPAGNOLETTO

 

El 1651, als seixanta anys, el pintor xativí Josep Ribera es prepara per a dictar la seua biografia. Ribera, conegut amb el sobrenom d’Spagnoletto, pel seu lloc d’origen i la seua baixa estatura, és considerat un dels grans pintors barrocs de la primera part del segle xvii. Encara que vell i amb la mirada cansada, continua amb el cap clar i amb la memòria viva, la d’un individu que ha observat atentament la naturalesa humana i ha estat testimoni privilegiat del temps en què viu.

L’escriptor d’Alginet Josep Lozano, en la seua darrera novel·la, Spagnoletto (Editorial Afers), deixa la veu narrativa a Josep Ribera, qui marca l’oralitat del relat i, d’una manera simbòlica, pren el paper d’aquell que comença a transcriure les memòries del pintor.

La vida de Ribera és un llarg viatge que el portarà des de la seua Xàtiva natal fins a la ciutat de Nàpols, passant per València, Parma, Roma. Des del taller de sabates del seu pare fins a les corts de cardenals o virreis.

La península itàlica és en el segle xvii el centre espiritual del catolicisme, però també el centre cultural d’Europa. És un territori cobejat per les grans potències europees d’aleshores, l’imperi dels Habsburg i l’imperi dels Borbons.

Ribera ens parla en primera persona dels seus primers passos com a dibuixant i pintor a Xàtiva, quan era un infant, i del seu pas per l’obrador del pintor Joan Ribalta a València. El seu viatge a Itàlia, la fam que allí patix, la descoberta del sexe, els primers contactes que fa, alguns profitosos i altres penosos, que el podrien haver convertit en víctima d’un pederasta. També dels seus primers èxits o de l’assetjament al qual el sotmeten altres pintors envejosos del seu talent. Del seu pas per Roma, la seua anada a Nàpols on troba definitivament el seu lloc al món.

Tota aquesta informació biogràfica és present i és narrada amb un llenguatge cuidat, àgil i transparent, però Lozano no es conforma amb una simple biografia. A través de Ribera, ens parla de pintura, de la pròpia però també de la d’altres, com ara Caravaggio, Rubens o Velázquez. De la relació dels artistes amb els compradors de les seues obres, ja siguen ordes religiosos, aristòcrates, comerciants enriquits o ambaixadors de reis que han viatjat fins a Itàlia a comprar obra per a les col·leccions reials.

En parla de la geopolítica del moment, de revoltes socials, dels moviments de les classes altes sobre el tauler del poder. D’episodis traumàtics com l’espantosa erupció del Vesuvi l’any 1631.

Ribera dicta a l’escrivà el retrat d’un temps convuls, d’una passió compartida per la llum i la bellesa. Josep Ribera és un pintor que és un gran dibuixant, un poeta del color, un home que observa amb molta atenció el seu entorn: els seus quadres tracten sovint de temes religiosos o mitològics, però els models els troba a places i carrers, en tavernes i mercats.

Un llibre intens i a un mateix temps d’una gran amenitat.