ANIMALS INEXPRESSIUS

 

Després d’haver donat a la impremta dues novel·les: La mort lenta i La pell del món i tres llibres de poesia: Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània, l’escriptor de Navàs (Bages) Xavier Mas Craviotto ens sorprén aquesta tardor amb una col·lecció de relats sota el títol d’Animals inexpressius (l’Altra Editorial). Deu relats intensos a través dels quals l’autor, amb una gran capacitat expressiva i una maduresa destacable, es posa en la pell d’una galeria de personatges terriblement humans.

Xavier Mas Craviotto juga amb destresa amb diverses tècniques narratives que posa al servici d’un argument en el qual l’ésser humà i les seues passions i febleses és al centre.

El llenguatge és diàfan i precís, conté un lèxic ric. Mas Craviotto mostra una mirada aguda sobre les diverses realitats, complexes totes elles, que ens va descrivint. Ens pot paréixer en algun moment cru, perquè allò de què parla ho és, però mai no renuncia a un lirisme que porta amb ell una llum d’esperança, encara que aquesta siga filla del desencant i la frustració.

Els personatges protagonistes no sols són homes i dones adults, també hi ha xiquets i xiquetes, i fins i tot animals. Infants que són víctimes d’un món construït pels adults.

La majoria dels protagonistes s’han deixat arrossegar per la rutina, han donat per certes algunes coses que no ho són, de certes, i són víctimes del fracàs, de les fal·làcies que hem construït sols o entre tots i que assumim com a veritats inamovibles.

Són persones fràgils, porugues, desequilibrades, que s’oculten darrere de la màscara que s’han confeccionat intencionadament o no. Una màscara que de vegades odien i que voldrien arrancar-se, encara que sense ella es quedarien exposats davant d’un món cruel.

Com a lector, no puc ocultar que m’ha sorprés gratament la lectura d’aquesta col·lecció de relats. M’ha sobtat la joventut de l’autor i la seua gran maduresa a l’hora de parlar-nos sobre qüestions que un té la sensació que només el camí vital recorregut ensenya a molts.

Mas Craviotto escriu amb una gran lucidesa sobre temes com ara el desamor en una parella de llarg recorregut, el suïcidi, la pèrdua, l’amor, les malalties mentals, les relacions de pares i fills, el fracàs, el desencant, o la gran mentida que viuen el personatges públics, si es té en compte que l’èxit i la fama no són sinònim de felicitat i equilibri emocional.

Una col·lecció de relats construïts amb la precisió d’un rellotger experimentat, un orfebre de la paraula, que ens posen sobre la taula la condició humana i com aquesta actua segons la situació, el moment i els propis escenaris.

POAR LA SET

 

És el mateix pou d’on extraiem el líquid preciós que apaga la set que ens tortura que aquell d’on traiem la mateixa set? O potser és un altre pou el de la set de vida, de preguntes davant del fet luctuós de la mort, de la pau, de llibertat, de paraules, de música, el que espera que llancem el poal al seu fons? No ho sé. Només tinc clar que la set ens mou a buscar el pou de les respostes a multitud de preguntes, perquè aquestes ens remullen les genives, la llengua, el garganxó, els pensaments i que, des d’ací, brote la música intensa dels mots.

L’escriptora i documentalista Aina Riera Serra ens proposa en el seu darrer llibre, Poar la set, que ens adrecem cap a «la fossa de la pensa» i ens esforcem amb l’eina que ens faciliten els mots en anar a la recerca d’una resposta que en són mil.

Amb Poar la set, publicat per la valenciana Edicions del Buc, Aina Riera va obtindre el XLII Premi de Poesia Manuel Rodríguez-Martínez-Ciutat d’Alcoi. Un llibre format per quaranta-nou poemes de vers lliure. Una obra de gran riquesa lèxica, on l’autora crea imatges atrevides, suggerents i evocatives. Hi ha en la seua poesia una gran passió pel joc, el joc d’imatges, de paraules, però també per la força visual de la composició del poema sobre la pàgina en blanc, que en alguns moments l’acosta al cal·ligrama.

Temàticament, el llibre és divers. Hi podem trobar referències a Palestina, a la guerra d’Ucraïna, a experiències personals i alienes, a retrats i homenatges a alguns personatges de la seua vida.

Hi ha també grans dosis d’ironia i d’humor, i signes que l’acosten al llenguatge de les xarxes socials.

Aina Riera Serra té una gran capacitat per a crear un escenari amb una atmosfera concreta i uns personatges un tant peculiars. Llegim, per a comprovar-ho, poemes com ara Amic sentimental o Sang al Prípiat!, en aquest darrer trobem Putin tancat en el seu despatx del Kremlin amb una foto de quan era infant en les mans.

Trobe que en alguns moments Aina Riera Serra intenta, amb èxit, dessacralitzar certes qüestions i ho fa amb ironia i una naturalitat que desarmen el lector, com ara en el poema AI.

Poar la set és un d’aquells llibres de poesia que reclama diverses lectures, i això són punts al seu favor, ja que l’excés de claredat expositiva faria que l’abandonàrem en acabar-ne la primera lectura. Les diverses lectures que farem d’aquesta obra ens aniran descobrint un univers poètic personal, ric i intens.

PER A SABER D'AMOR

 

L’editorial mallorquina AdiA Edicions ha publicat l’obra poètica de l’escriptor d’Elx (Baix Vinalopó) Gaspar Jaén i Urban sota el títol Per a saber d’amor.

Gaspar Jaén, fill i net de palmerers, a més de poeta, és arquitecte i assagista. Sense cap mena de dubte, un dels membres més destacats de la generació dels setanta que amb aquest volum dona, no sé si provisionalment, per tancada la seua obra poètica.

Es tracta d’un recull de nou col·leccions de poesia, a les que suma diverses poètiques que al llarg del temps l’autor ha publicat. El llibre s’obri amb un estudi sobre la seua poesia signat per l’especialista en retòrica i teoria de la poesia Pere Ballart. Un estudi complet, exhaustiu, en el qual Ballart ens fa de guia a través de l’obra de Gaspar Jaén, destacant els trets distintius de la seua poesia i les seues influències, com també la seua evolució.

Des de les primeres pàgines Ballart ens diu: «... la veu del poeta ja tenia perfectament incorporats en un moment tan primerenc dos trets seus que seran d’allò més característics: el recurs indissimulat a l’autobiografisme [...] i la facilitat per a l’apòstrofe, que converteix la segona persona de l’amant [...] en un interlocutor que el poeta impreca i exalta a part iguals».

En l’obra poètica de Jaén trobem la vivència de l’amor, tal com el poeta l’entén, el sent i el viu, i la terrible experiència de veure com es van degradant els espais de la infància per a donar pas a uns paisatges urbans impersonals i anodins en nom d’un fals progrés. Hi ha el viatge i la seua mirada d’apassionat per l’urbanisme i l’arquitectura.

La poètica de Jaén té molt d’elegia, una elegia per la pèrdua i l’absència que el porta sovint a evocar el passat. També hi trobem la reivindicació d’una identitat individual i col·lectiva marcada pel territori, l’immens oasi al sud d’Europa que és Elx, pels camps de la seua comarca, els seus fruits, per la seua gent, perquè la poesia de Jaén està plena de paisatges que mai no estan buits, la seua llengua, que es va quedant arraconada, i la seua festa, la FESTA en majúscules.

Trobem també en els seus versos la família, la figura del pare, a la casa, en el seu hort de palmeres cuidat a la manera tradicional. Hi ha l’enyorança provocada per la pèrdua d’un amant, d’un ésser estimat, d’un paisatge del qual el poeta encara se sent part.

L’evolució de la poesia de Gaspar Jaén, des del seu primer llibre marcat per l’estètica de l’irracionalisme i l’experiencialisme, avança cap al realisme «per una clarificació, en tots els ordres, de l’expressió poètica».

La poesia de Jaén posa en dubte aquella famosa sentència del poeta portugués Fernando Pessoa: «El poeta és un fingidor», ja que la poesia del d’Elx naix de la seua veritat, de les seues vivències sentides, que no fingides.

Un volum que no pot faltar en cap biblioteca dels amants de la poesia.

MILAIGÜES

 

 

La poeta Mercè Estrela Tena (Catarroja, Horta Sud, 1958) ha publicat aquest 2025, a càrrec de l’editorial de Badalona Parnass Edicions, el llibre Milaigües, un títol que li va valdre el XL Premi de Poesia Mossèn Narcís Saguer que convoca l’Associació Cultural Vallgorguina i l’ajuntament d’aquest poble del Vallés Oriental.

Els poemes són acompanyats per les suggerents il·lustracions de Ramon Estrela i un pròleg de l’escriptora Imma López Pavia. López Pavia avisa el lector que el llibre «pren un sentit totalitari i presenta tots els recorreguts de l’aigua».

El volum està conformat per una col·lecció de vint-i-cinc poemes dividit en sis apartats més un poema introductori en el qual, en els seus versos, trobem el títol dels sis apartats. És aquest un poema format per un seguit de símils, una fórmula que tornarem a trobar en l’interior.

Una part de la superfície terrestre és aigua líquida, també en trobem en forma sòlida en forma de gel i gasosa en forma de núvols en l’atmosfera. Una part de la composició dels nostres cossos és aigua. És tal la seua importància en el planeta que aquesta roca que gira i gira sobre si mateixa i al voltant del Sol hauria de dir-se aigua.

Mercè Estrela Tena empra diverses formes poètiques per a parlar-nos de l’aigua, de la seua importància per a la vida, dels paisatges que genera la seua presència, del malbaratament que en fem, de la força i crueltat que exercim per a controlar les seues fonts i comerciar amb ella.

L’aigua dolça, potable, és un recurs escàs que en alguns llocs es paga amb la vida.

En els poemes de Mercè Estrela hi ha la contraposició constant entre l’aigua clara, beneficiosa, i l’aigua contaminada convertida en un verí. Entre el nord ric que la balafia i el sud pobre on és escassa. Entre un lirisme, que no per líric deixa de ser dramàtic en ocasions, on és capaç de crear escenes poètiques magnífiques, i l’antipoesia del llenguatge més tècnic. Entre l’aigua mansa, domesticada, que rega hortes i bancals i genera riquesa i qualitat de vida, i l’aigua brava que cau del cel i des dels capçals dels rius i barrancs ho nega tot i destruïx l’ésser humà i la seua obra. Entre la crítica social i el cant a la natura. Entre l’aigua com una font de memòria i com aquell element que arrossega fins al fons del mar tot allò que no volem.

Una mirada lúcida i crítica sobre el món que ens envolta i on l’aigua és el motiu però també l’excusa.

Un llibre sobre la força que l’aigua conté escrit abans de la dana d’octubre del 2024, a la qual l’autora assistí aterrida davant del desastre.

LES PÀGINES QUE HABITE

 

Les pàgines que habite (Editorial Neopàtria, Alboraia, 2024), de l’escriptor de Mutxamel (l’Alacantí) Borja Gómez, és a primer colp d’ull una col·lecció de narracions breus, però el seu autor va més enllà, és un exercici de llibertat creativa. Borja Gómez no es preocupa per l’extensió dels seus textos, ni si aquests es queden dins dels paràmetres establits per al relat, perquè salten la frontera entre gèneres literaris i prenen de vegades la forma d’un poema, d’un diàleg teatral, d’un aforisme o d’un apunt filosòfic.

El títol del llibre ens fa pensar que som davant d’un conjunt de textos on l’autor és el centre del relat i les seues emocions, els seus capteniments són la matèria sobre la qual escriu. Hi ha en les seues pàgines la presència tangible de la soledat. L’individu sol davant de la pàgina en blanc. Sol front a situacions de les quals li és, quan no difícil, pràcticament impossible d’escapar. La solitud el porta a qüestionar-se la pròpia condició humana.

És, però, també una reflexió sobre la creativitat i, en el seu cas concret, sobre la creació literària.

El llibre està molt ben organitzat en grups de relats, d’altra manera podria haver-se convertit en una mena de recipient de paper que fera aigua per tot arreu. Un continent caòtic, on naufragarien els lectors.

A pesar que el llibre ens puga paréixer un tant obscur i on, com un caragol, l’autor s’haguera replegat sobre el propi jo, en realitat Borja Gómez té present el lector des de les primeres pàgines i amb una primera frase que és en si mateixa un aforisme l’avisa: «Jo mateix, ací, ara, t’estic manipulant perquè canvies d’opinió». Un frase inquietant que pot resumir d’una manera maquiavèl·lica els darrers cent cinquanta anys de periodisme i de pensament literari. Però just en la pàgina anterior, a través d’una cita de Jesús Tusón, l’avís és per a ell mateix: «Pocs fums, senyor poeta: sou tan humà com qualsevol». Un avís, una norma, que té present l’autor i una pista per al lector en el sentit que tot allò amb què es trobarà a continuació naix de les complexes emocions d’un ésser humà, un escriptor, que posa en crisi els seus personatges, alguns dels quals semblen ocultar sota la seua màscara el mateix Borja Gómez, per a parlar-nos de la vida. Borja Gómez convertix el lector en un espectador de primera fila de les realitats que ell exposa.

Al final comprenem que l’autor troba en la literatura un camí de salvació i ens convida a recórrer-lo.

L'ANELL DEL NIBELUNG

 

Ernest Millet, professor de geografia física i un wagnerià notable, torna a la ciutat on va nàixer i créixer després de quaranta anys d’absència. Acaba de jubilar-se. Se’n va anar tot just en finalitzar la seua carrera i després d’haver mort el darrer membre de la seua família. L’excusa de la tornada és la representació en el nou i espectacular auditori de la tetralogia L’anell del nibelung. Millet pretén passar desapercebut entre la massa de turistes que envaïxen la ciutat, però un seguit de casualitats ho faran impossible, unes casualitats que el portaran a la tragèdia final.

Ernest Millet és el protagonista de la novel·la L’anell del nibelung de l’escriptor de Torreblanca (Plana Alta) Amadeu Fabregat que ha editat Proa. Una novel·la extensa com un riu cabalós, profund i alhora inquietant. Una novel·la de maduresa amb una atmosfera i una trama enllaçades amb la vida i obra de Richard Wagner.

Amadeu Fabregat ha estat un novel·lista fins ara amb una sola obra: Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc, que va publicar amb només vint-i-quatre anys. Més endavant signà l’antologia Carn fresca: poesia valenciana jove i alguns llibres sobre política valenciana. Ja superada la ratlla de les set dècades de vida, apareix la seua segona novel·la, L’anell del nibelung. Ens trobem amb una narració centrada en un personatge solitari, anònim, que a pesar de la seua passió per Richard Wagner no el podem considerar allò que es definix com un melòman, ja que només s’interessa per aquest compositor. Millet, com els protagonistes d’alguns westerns, oculta darrere de la seua aparença anònima un passat que el turmenta.

L’anell del nibelung i la mateixa biografia de Richard Wagner s’alcen com un espill on s’acaben reflectint el passat i el present del professor Ernest Millet.

També entre la ciutat originària de Millet, M, trobem el reflex de la ciutat de València i la seua idiosincràsia particular.

Hi ha personatges ben definits que servixen a l’autor per a fer una caricatura d’altres extrets de la realitat, entre els quals destacaria el professor Xavier Ortega, del qual fa un retrat mordaç sobre aquell que en una ciutat provinciana i un país mediocre i petit, a base de dir allò que vol escoltar una majoria que es rebolca en el fang de la ignorància, és encimbellat com a pare d’una pàtria d’opereta.

Amadeu Fabregat aconseguix des de les primeres pàgines d’aquesta novel·la atrapar el lector i a mesura que aquest avança en la lectura interessar-lo més i més i el manté enganxat al relat com una mosca a la mel, ja que la tensió narrativa va in crescendo fins al punt i final.

Personalment, crec que la publicació d’aquesta novel·la ha estat l’esdeveniment més interessant dels darrers mesos.

LA SANG REIAL

 

L’any 2019 l’escriptor de Burjassot Antoni Rovira publicava en l’editorial Enkuadres la novel·la El codi Annunaki. Un relat de ciència ficció, d’acció trepidant i amb un final obert que ara s’ha tancat, almenys aparentment, amb l’edició en el mateix segell editorial d’un nou títol: La sang reial.

En La sang reial ens retrobem amb bona part dels personatges de l’anterior aventura. Uns personatges que després d’haver patit un temps de silenci imposat per les forces que dominen el poder polític, econòmic i acadèmic aconseguixen continuar la seua recerca científica. Aquesta els arribarà a confirmar l’origen de l’ésser humà i l’existència de races alienígenes que conviuen amb nosaltres en el nostre planeta.

La novel·la compta amb notables influències del còmic, el cinema i les sèries de televisió de ciència ficció, fins i tot Rovira té una peculiar forma de narrar que és filla de tots ells.

Antoni Rovira gaudix recreant paisatges fantàstics que acaben convertint-se en sinuosos camps de batalla. Li agrada recrear criatures gegantines extretes algunes d’elles de la mitologia sumèria. Dedica un gran nombre de pàgines a les escenes bèl·liques.

A partir d’una realitat actual, crea una realitat paral·lela. L’escenari principal és la part central de la Mediterrània, un triangle que va de Malta a Sardenya i d’ací a la costa de la península itàlica. Itàlia, la seua cultura, la seua llengua i les cites constants a La Divina Comèdia són presents en cadascuna de les seues pàgines. Al fons d’aquesta part de la Mediterrània crea un escenari on hi ha entrades a l’inframón i portals que duen a altres planetes.

Antoni Rovira, amb un llenguatge àgil, crea una aventura apassionant on els mites cobren vida. Aquests mites porten de la mà les respostes a bona part de les preguntes que l’ésser humà s’ha fet al llarg del temps. Tot i que algunes d’aquestes respostes una elit de poderosos ja les sabia, però les ocultava a la població general per interessos de diversa índole. Aquesta mateixa elit, portada pel desig incommensurable de riquesa i poder, està posant en perill no sols la pau i el futur del planeta, sinó fins i tot la seguretat i l’equilibri del sistema solar.

Antoni Rovira crea els seus relats a partir de les teories de tot un seguit d’autors com ara Erich Von Däniken o Peter Kolosimo, que creuen que en un passat remot no sols ens visitaren diverses races d’extraterrestres, sinó que fins i tot arribaren a conviure amb l’ésser humà: són els antics déus dels quals ens parlen diverses civilitzacions d’arreu del planeta.

La sang reial, com no, és blava en el seu origen i prové d’aquests aliens poderosos que un dia vam creure déus.