dilluns, 24 de juny de 2019

SOLSTICIS




Amb Solsticis, Imma López Pavia (Llanera de Ranes, la Costera) consolida la seua incipient trajectòria poètica. Una trajectòria iniciada l’any 2015 amb la publicació del llibre Santuaris (Editorial Denes), amb el qual va obtindre el XXXII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi. L’any 2017 aconseguí el XXXVII Premi de Poesia Vila de Benissa amb Text-ures (Editorial Viena).
Imma López Pavia, amb Solsticis, ha obtingut enguany el Premi Teodor Llorente de La Pobla de Vallbona, i l’editorial valenciana Vincle inaugura amb ell la seua col·lecció de poesia.
López Pavia és una autora que arriba a la poesia, vull dir a l’edició de poesia, en plena maduresa vital d’una manera conscient, fins i tot m’atreviria a dir que estudiada, planificada. És filòloga, professora de llengua i literatura, i ha participat d’una manera activa en els tallers de creació poètica que la Universitat Politècnica de València organitza des de fa uns anys.
Solsticis és un recull de trenta-tres poemes d’extensió diversa, dividit en dos grans apartats quasi de la mateixa extensió, Solstici d’hivern, i Solstici d’estiu. Acompanyen els poemes les il·lustracions en blanc i negre de l’artista plàstica Rosella Reig Caldes.
Estem davant d’una poètica diàfana, on la llum és sinònim de vida i d’esperança. Una poètica íntima, personal. Imma López Pavia ens parla d’una manera concisa, de vegades amb un punt d’ironia i sense ocultar-se darrere de falsos i hermètics murs d’artifici verbal, de les relacions del poeta amb la seua obra. De la necessitat d’un espai de solitud i silenci on poder-se repensar. De la retrobada amb el paisatge de la infantesa i del fet de reconstruir-lo amb la sonoritat dels noms de les diverses partides del terme, o de les maneres de satisfer la set dels camps, construint una melodia plena d’enyorança i estima.
Vida, memòria, temps, i el jo poètic com un surfista que intenta domar les ones de les hores obscures.
Imma escriu sobre les línies, les fronteres que separen el tot del no-res. De la memòria, de l’evocació d’un amor, d’una mirada, d’un instant en què el desig li va omplir de mapes la seua pell. Del neguit que provoca l’accelerat pas del temps que convertix el futur en present i el present en passat, tot deixant un rastre lleu en la nostra mirada.