La locució llatina
alma mater, com tot el món sap,
significa mare que nodrix, encara que en l’actualitat també s’empra en alguns
casos per a referir-se a la universitat on s’ha format un individu. La
universitat seria la proveïdora d’aliments intel·lectuals en l’etapa de
formació.
L’estudiós, poeta
i narrador Pasqual Mas i Usó (Almassora, la Plana Alta), en posar-li el títol
al seu darrer llibre de poesia, Alma
mater, editat per la castellonenca Unaria ediciones, elegix aquesta locució
tornant-la al seu sentit primigeni, el de la mare que el va alimentar, formar i
protegir, i que ha estat sempre al seu costat, ferma com la roca que sostenia
tota la seua família.
Alma mater és una col·lecció de cinquanta poemes de versos lliures,
diàfans, que conformen el breu i intens dietari dels darrers dies d’una dona
que ha patit un ictus i que ha vist minvades, amb els anys, les seues
condicions físiques i mentals. Un ésser humà sempre atent a les necessitats
dels altres i que ara necessita l’ajuda dels fills per a passar amb dignitat el
darrer tram de la seua vida.
D’una manera
sincera i honesta que posa en dubte la famosa cita de Fernando Pessoa, Pasqual
Mas s’enfronta al dur paper d’assistir al darrer naufragi d’aquell ésser que
més ha estimat, tot assumint amb enteresa la tasca de tindre cura de la seua
higiene i el seu benestar, d’escoltar-la i acompanyar-la fins el darrer moment.
El lector veu que
no està sol: hi ha els professionals, però també el germà i la trista ombra del
pare ancià que assistix un tant desconcertat a la lenta desaparició de la que
ha estat companya de vida.
Alma mater és un llibre en el qual l’autor fa del dolor poesia. Un
llibre valent, emotiu, on de vegades l’anècdota es convertix en un traç
fonamental en el retrat d’una dona forta. Pasqual Mas, mentre escriu, sap que
el temps juga en contra de sa mare, que la vida se li escapa entre els dits de
les mans i es resigna perquè no hi ha cap altra opció. I arriba l’hora de la
mort i el dolor per la pèrdua de la mare ho impregna tot. És el temps del dol,
però també dels rituals, alguns plens de tòpics però no per això innecessaris.
L’absència
d’aquella que en un temps ens va nodrir és immensa. L’ombra del pare s’ha fet
prima sense la companya, només el record el sosté.
Tanca el llibre un
petit homenatge al poeta xilé Pablo Neruda, de qui Mas empra un dels versos més
coneguts dels seu llibre Veinte poemas de
amor y una canción desperada, per assegurar-nos que, a pesar del dolor i la
tristesa que el corprén, no escriurà els versos més tristos aquesta nit, la
mare era llum que il·luminava el camí, era alegria, una alegria que perdurarà
sempre en la seua memòria.
