diumenge, 21 de juny de 2009

UNA MIRADA A L'OBRA DE RAMON GUILLEM EN INICIAR-SE EL NOU SEGLE


Sempre he estat una rata de biblioteca, una rata estranya, ja que he passat hores alimentant-me entre les prestatgeries dedicades a la poesia. Fa més d’una dècada em vaig trobar a la biblioteca del meu poble Ramon Guillem. O millor dit, el que era el seu primer llibre de poesia en valencià, D’on gran desig s’engendra. En obrir-lo vaig ensopegar amb alguns poemes que realment em van agradar, tant que fins i tot en vaig reproduir un en un periòdic local que aleshores dirigia.
Mesos més tard, en una tertúlia que es feia a les quatre de la vesprada al café Rialto de València, on eren habituals Marc Granell, Vicent Alonso, Francesc Calafat, Vicent Berenguer, Enric Sòria i Lluís Roda, entre altres, el vaig poder conéixer. Des d’aleshores que d’una manera o altra hem estat sempre en contacte.
Ramon era un home prim, d’una estatura mitjana alta, de cabells bruns i en retirada, barba fina i cuidada, nas recte i mesurat, una mica nerviós, d’intel·ligència desperta i amb una manera d’expressar-se que em recordava la d’un xiquet gran.
A aquell primer llibre li va seguir un segon, que en la meua modesta opinió és un dels millors treballs no sols de l’autor sinó dels publicats per autors valencians en la dècada dels huitanta, un treball d’una gran bellesa, amb magnífics versos, el qual em va colpir, em referisc a L’hivern remot (Gregal, 1987).
Un llibre amb el qual Guillem ens feia una promesa:
...
Des d’ara, agost de no sé quin any,
jure consagrar la meua vida
a la bellesa. Cisellar amb rou
les arestes dels diamants,
i beure, quan els ulls es perden a l’abís,
del calze més reblert, la vida més pregona,
degotim al coltell.

L’hivern remot
va ser seguit per Les ombres seduïdes (Bromera, 1990) i aquest per Terra d’aigua (Edicions 62, 1993), el qual ha estat una fita fonamental en el reconeixement de l’obra poètica de l’autor de Catarroja, ja que amb ell va obtindre el Premi Ausiàs March de Gandia, el de la Crítica Serra d’Or i el dels Escriptors Valencians.
L’any 1998 publicava, sota el títol de L’íntima realitat (Set i mig editorial de poesia), una tria personal de la seua obra editada fins aleshores, acompanyada d’uns quants poemes inèdits. En l’epíleg Ramon Guillem ens confessava els motius que l’impulsen a escriure: ... «escric per una íntima necessitat, per fugir de la realitat absurda que ens toca patir, per captar la bellesa i jugar a fer-la eterna com una llança contra el pas fugisser del temps, perquè és així com em trobe a mi mateix».
Però també ens donava les claus per a endinsar-nos en els seus llibres: «La meua concepció dels llibres com una unitat, com un tot on la major part dels meandres tenen la seua justificació. Això seria aplicable als mateixos títols dels volums els quals no són mai un exercici estètic ni gratuït: pretenen expressar el vertader tema del llibre. Fins i tot les citacions que afecten tant al conjunt com alguna de les parts tenen la seua importància... De la mateixa manera, sempre el primer poema ha fet sempre la funció d’una introducció al llibre, com un avís als caminants o una indispensable porta d’entrada».
Els temes de la seua poesia han estat els universals: el desig, l’amor, el pas del temps, el mateix fet poètic, la memòria, etc.
La seua poesia ha anat evolucionant, tot seguint el pas i els interessos creatius que ha tingut en cada etapa de la seua vida creativa, ell mateix ens ho explica: «En poesia m’agrada com a creador la sorpresa i sorprendre’m. És així com entenc el salt dels primers assaigs de retindre la imatge de D’on gran desig s’engendra als poemes més discursius de L’hivern remot o l’intent extremat de Terra d’aigua després d’un poemari d’una forta intensificació metafòrica».
Ell 1999 va editar Solatge de sols (Bromera), sobre el qual (i perdonen que m’autocite) un article editat en la revista L’Illa vaig escriure: «Guillem ens ofereix el seu univers d’imatges poètiques per a dir-nos que ha signat un pacte amb la mort per tal d’oblidar-se l’un de l’altre per un temps, ja que el poeta en el seu esguard ha recuperat l’avidesa per la vida a través del desig. Un desig de llum i d’aigua que deixa de costat la soledat, l’ombra i el dolor. És un desig per l’amor i per la vida. És un desig carnal plenament eròtic, on el paisatge és utilitzat per a descriure el cos estimat. Encara que, en alguns moments, el poeta, malgrat eixa fam de viure, el trobem dubtant entre la memòria i l’oblit, com si tinguera a més la necessitat de tancar alguna porta».
Guillem i jo, he de confessar-ho, hem ajudat a consolidar els beneficis de les companyies telefòniques a través de les nostres llargues converses. Converses en les quals sovint em parla sobre la seua falta de traça per a escriure narrativa, una gran fal·làcia que el temps ha acabat per descobrir. Com aquell que diu que no pot i no vol, ens ha anat delectant amb dietaris com ara La cambra insomne (Tres i Quatre), llibres de contes com Ahir van ploure granotes (Bromera), de narrativa infantil com El país dels dos sols (Bromera) que vénen a arredonir l’obra d’un dels escriptors valencians de la generació dels huitanta més interessants, i això ja és mèrit perquè aquesta generació és una de les més brillants de la literatura catalana feta al País Valencià.
Durant aquests anys Guillem ha tingut una altra vessant, molt menys coneguda, la d’animador cultural des del seu càrrec de bibliotecari de Catarroja, ja siga organitzant el certamen literari, la fira del llibre o diversos encontres amb els nostres escriptors, com també des de les diverses associacions en les quals ha ocupat càrrec com ara l’Associació d’Escriptors i la de Bibliotecaris Valencians. També ha format part del consell de redacció de la desapareguda revista de literatura Daina.

(Text llegit al café Carme sui generis de la ciutat de València el 26 d'abril de 2001 com a introducció a una lectura de poemes de Ramon Guillem)