(Lluís Roda llegint al Port de Catarroja un poema el passat 19 de setembre durant L'anguila literària, a la seua esquerra Toni Teruel i a la dreta Xavier Aliaga. Foto F. Mompó i Mercé Climent)Acabe de llegir el llibre de poesia De l’ànima, de Lluís Roda, Premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva (Bromera, 2005), i he de confessar que la seua lectura m’ha fet gaudir i pensar. Entre els diversos poemes que conformen el llibre hi ha un en concret que m’ha copsat per la seua aparent senzillesa, la seua força i la reflexió que hi fa Roda, porta per títol En aquest moment.
El poeta que bada cercant l’espurna que li provoque l’incendi de la creació s’asseu en una pedra, al seu davant hi ha una olivera. Una olivera que li servirà com a excusa per a exercitar la memòria i retrobar-se amb el seu pare, amb la seua infantesa i un món, una manera d’entendre la vida, uns colors i uns sabors que s’han escolat per l’albelló del temps. Però l’olivera i el poeta no són al camp, són «al costat d’un riu / artificialment net» que endevine un dels parcs del vell llit del Túria, i malgrat que la petita fauna: les rates i els ocells es mostren alegres, els xiquets i les xiquetes no pugen a l’olivera sinó al tobogan, l’olivera no és per a ells més que un adorn vegetal, així que el poeta es pregunta si aquests infants d’ara deuen conéixer l’origen de l’oli, de les coses que els donen vida i els alimenten. Compara també els éssers humans, en la seua adaptació a l’entorn, amb les rates. Ens parla de la desesperança dels joves que busquen els paradisos artificials en l’alcohol i l’excés i que, embogits, rebenten les botelles al parc, els vidres de les quals uns operaris amb eficàcia recolliran més tard, com si els poders públics s’encarregaren de traure de la visió dels ciutadans les llàgrimes provocades pel desencant i la ràbia.
L’olivera li serveix al poeta Lluís Roda per a contraposar el passat i el present, un passat potser idealitzat i un present de desencant que ens du cap a un futur al qual, malgrat tot, ens adaptarem com les rates, encara que la ignorància de les petites coses ens acompanye, les petites coses que són les que ens acosten als moments feliços.
El poeta que bada cercant l’espurna que li provoque l’incendi de la creació s’asseu en una pedra, al seu davant hi ha una olivera. Una olivera que li servirà com a excusa per a exercitar la memòria i retrobar-se amb el seu pare, amb la seua infantesa i un món, una manera d’entendre la vida, uns colors i uns sabors que s’han escolat per l’albelló del temps. Però l’olivera i el poeta no són al camp, són «al costat d’un riu / artificialment net» que endevine un dels parcs del vell llit del Túria, i malgrat que la petita fauna: les rates i els ocells es mostren alegres, els xiquets i les xiquetes no pugen a l’olivera sinó al tobogan, l’olivera no és per a ells més que un adorn vegetal, així que el poeta es pregunta si aquests infants d’ara deuen conéixer l’origen de l’oli, de les coses que els donen vida i els alimenten. Compara també els éssers humans, en la seua adaptació a l’entorn, amb les rates. Ens parla de la desesperança dels joves que busquen els paradisos artificials en l’alcohol i l’excés i que, embogits, rebenten les botelles al parc, els vidres de les quals uns operaris amb eficàcia recolliran més tard, com si els poders públics s’encarregaren de traure de la visió dels ciutadans les llàgrimes provocades pel desencant i la ràbia.
L’olivera li serveix al poeta Lluís Roda per a contraposar el passat i el present, un passat potser idealitzat i un present de desencant que ens du cap a un futur al qual, malgrat tot, ens adaptarem com les rates, encara que la ignorància de les petites coses ens acompanye, les petites coses que són les que ens acosten als moments feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada