dimecres, 18 d’agost de 2010

EL CRIT DE MAIG


Rafael Escobar torna a la novel·la històrica després d’una dècada en la qual ha editat una novel·la futurista, Els vidres entelats, el recull de relats Històries urbanes i el llibre de records El camí de les bardisses, i ho fa amb una obra extensa sobre els fets de la Segona Germania, El crit de maig (Editorial 3i4, València, 2010).
De nou el veterà narrador de Manises ubica una trama a les comarques centrals del País València, com ho féu amb anterioritat en les novel·les L’últim muetzí (Premi Andròmina 1993) i Les veus de la vall, en les quals recreava el temps de l’expulsió dels moriscos valencians.
Després de l’esmentada expulsió i del posterior repoblament del “quarter de la Marina” per gent provinent de les Illes Balears, la població rural viu una gran agitació social: els llaurador benestants pretenen eliminar la pressió econòmica que els imposen els senyors que actuen com a intermediaris entre ells i la corona. Aquest descontentament acaba esclatant la primavera del 1693 en un alçament armat encapçalat per un llaurador de Ràfol d’Almúnia, Francesc Garcia, i per un barber i també llaurador de Muro d’Alcoi Josep Navarro. El relat dels fets d’aquesta revolta, que poques coses té en comú amb la Primera Germania, ens els narra Escobar a través d’un personatge, un jove assistent del síndic Francesc Garcia anomenat Blai Llull, el qual en una mena de dietari va recollint els seus pensaments, les seues vivències i tots els fets de què ell és un dels testimonis privilegiats. Per a construir aquest dietari de campanya, Escobar fa diversos exercicis; el primer és el del posar-se en la pell d’un jove, quasi un adolescent, que comença a descobrir el món, un jove que s’enfronta per primera vegada a l’amor però també a la mort; i el segon, un notable exercici d’estil, ja que ha intentat, sense fer-se inintel·ligible, escriure amb un llenguatge ple d’expressions, formes i fins i tot construccions sintàctiques en les quals pretén plasmar el dialecte del segle xvii de les comarques de la Marina i del Comtat. En tots dos exercicis cal dir que se n’ix amb dignitat.
Es tracta d’una narració extensa, densa i lenta, amb poca acció. De la mà de Blai Llull farem un llarg i penós viatge per bona part dels pobles de les comarques centrals, veurem com es van unint a la causa dels agermanats, per a després d’unes escasses topades comprovar que aquest exèrcit minva fins a la seua desfeta en una última batalla.
A més del dietari de Blai, la novel·la la conformen un primer capítol, Via crucis per la ciutat dormida, la protagonista del qual és una vella boja, la mare de Josep Navarro, l’únic líder de la revolta ajusticiat, i els dos darrers capítols, El jardí escalfat, escrit com una mena d’entrevista amb Ventura Ferrer, governador de Xàtiva, que és quasi un duel d’intel·ligències, i Cruïlla, una narració dividida en dues protagonitzades l’una per l’exvirrei de València Carles Homodei, i l’altra per Francesc Garcia, els relats dels quals i els seus propis passos s’acaben entrecreuant a l’extrem sud del Regne de València. Aquests tres capítols vénen a cloure el relat de Blai Llull, que s’havia tancat just abans de la batalla final.

2 comentaris:

Mireia ha dit...

Un autor que no coneixia, vés per on! Gràcies

GLÒRIA ha dit...

Apreciat Manel,
Rellegeixo algun dels teus poemes i sobretot aquell que, manuscrit, figura en una pàgina expressament deixada en blanc. Un bell record.
Veig amb entusiasme que el teu Agost és tan lletrafeirt com ho són els onze mesos restants.
Rep el meu afecte!