En les darreres dècades, just abans de la crisi, quan el País Valencià vivia immers en la bombolla immobiliària, l’aparent bonança econòmica ens ocultava un magma de corrupció que s’estenia per bona part del teixit social i dels engranatges del poder polític i econòmic. Aquesta bombolla se sostenia sobre la depredació del medi natural, el blanqueig de diners i l’especulació urbanística.
L’escriptor Juli Alandes, en El crepuscle dels afortunats (Editorial La Magrana, 2010), seguint la millor tradició de la novel·la negra americana i situant el relat en un poble imaginari, Bellvig, ens fa un retrat en blanc i negre del nostre país totalment allunyat del tòpic del Llevant feliç. Per l’escenari veurem pul·lular grans empresaris, feixistes de nou encuny, camells, sicaris de l’Europa de l’est, policies corruptes, prostitutes i proxenetes.
Alandes crea un personatge protagonista amb una gran personalitat i moltes possibilitats literàries de cara a possibles noves novel·les, Miquel O’Malley, un alcoià de pare irlandés resident a Catalunya. O’Malley és un inspector dels Mossos d’Esquadra, lector de Montaigne, que en plena depressió per un afer amorós és reclutat per a una missió especial a València, on es fa passar per un agent del Seprona.
O’Malley, com els millors detectius del gènere, és un out-sider, un individu que cavalca sol, un rebel que fa les coses a la seua manera. Un home amb un passat que li ha deixat un fort dolor interior i a qui només la intensitat de la investigació és capaç de fer-li’l oblidar.
El relat té grans moments, on Alandes reflexiona amb lucidesa sobre el que ha estat l’evolució de la realitat social, econòmica i política valenciana dels darrers vint anys, amb una interessant visió sobre el que li ha passat al camp valencià, una denúncia de les noves formes que pren el feixisme i del paper dels mitjans de comunicació i de la policia com a garants d’una societat amb conductes que haurien de ser honestes i no ho són.
Al llarg de les dues-centes vint pàgines, l’autor manté la tensió i l’interés d’un lector cada vegada més escandalitzat sobre la realitat que li va descobrint, una realitat que li toca molt de prop i que per desgràcia la premsa diària no l’acaba de desmentir.
En tancar el llibre m’ha quedat imprés en la ment un missatge: «Només quan la bèstia corrupta està sadollada busca l’aparença de l’honorabilitat».
L’escriptor Juli Alandes, en El crepuscle dels afortunats (Editorial La Magrana, 2010), seguint la millor tradició de la novel·la negra americana i situant el relat en un poble imaginari, Bellvig, ens fa un retrat en blanc i negre del nostre país totalment allunyat del tòpic del Llevant feliç. Per l’escenari veurem pul·lular grans empresaris, feixistes de nou encuny, camells, sicaris de l’Europa de l’est, policies corruptes, prostitutes i proxenetes.
Alandes crea un personatge protagonista amb una gran personalitat i moltes possibilitats literàries de cara a possibles noves novel·les, Miquel O’Malley, un alcoià de pare irlandés resident a Catalunya. O’Malley és un inspector dels Mossos d’Esquadra, lector de Montaigne, que en plena depressió per un afer amorós és reclutat per a una missió especial a València, on es fa passar per un agent del Seprona.
O’Malley, com els millors detectius del gènere, és un out-sider, un individu que cavalca sol, un rebel que fa les coses a la seua manera. Un home amb un passat que li ha deixat un fort dolor interior i a qui només la intensitat de la investigació és capaç de fer-li’l oblidar.
El relat té grans moments, on Alandes reflexiona amb lucidesa sobre el que ha estat l’evolució de la realitat social, econòmica i política valenciana dels darrers vint anys, amb una interessant visió sobre el que li ha passat al camp valencià, una denúncia de les noves formes que pren el feixisme i del paper dels mitjans de comunicació i de la policia com a garants d’una societat amb conductes que haurien de ser honestes i no ho són.
Al llarg de les dues-centes vint pàgines, l’autor manté la tensió i l’interés d’un lector cada vegada més escandalitzat sobre la realitat que li va descobrint, una realitat que li toca molt de prop i que per desgràcia la premsa diària no l’acaba de desmentir.
En tancar el llibre m’ha quedat imprés en la ment un missatge: «Només quan la bèstia corrupta està sadollada busca l’aparença de l’honorabilitat».
3 comentaris:
Molt interessant. M'ha guanyat amb això del detectiu alcoià. Pense llegir-la.
Manel,
Et vaig seguint amb plaer. Ja deus haver començat curs.
Rep el meu afecte!
de qui és la dita...?
és de collita pròpia de l'escriptor o és citació d'altri?
fóra bo de sàpiguer
car a més de bona, és exacta i escau perfectament a la nova dictadura que ens encolomen els castellans.
Publica un comentari a l'entrada