Vicent Andrés i Estellés

Als marges del barranc del Gual
es vestien de pètals albins els ametlers.
Dibuixaven els coloms
mapes en l’atzur del matí.
Les dones, amb un clavell en els llavis,
estenien la roba en el terrat.
Les campanes tocaven cançons de festa.
Els infants jugaven feliços pels carrers.
Els hòmens tornaven a casa des del camp.
Cap al migdia, a la porta de l’ajuntament,
la gent s’arremolinava amb la virginal alegria
de la democràcia recent estrenada,
a les mans portaven aixades i lligones
per a plantar l’arbre invicte de la llibertat.
Vicent Andrés Estellés mirava per damunt de les ulleres
les cames fresques d’una novençana
tot mussitant un vers d’Ausiàs March.
Sonaren els tabals i les dolçaines
i esclataren els trons de la pólvora centenària.
Estellés cavà el sòl on un dia s’alçaren
els arcs d’un palau sense princeses.
L’espectre de Vicent d’Anna el mirava
des del cantó de la plaça de la Torre,
mentre Josep Maria Ribelles, en solitud,
al carrer sant Joan, intentava,
amb destresa de rellotger, compondre un sonet.
I el poeta de Burjassot, decidit, plantà l’arbre dels mots
en el solar ubèrrim i humit del vell Puteolum,
a l’esguard duia escrita la secreta esperança
que l’arbre donara uns fruits les llavors dels quals fructificaren
en un bosc que aixoplugara tot un poble.
Pel camí de la Mar se sentia
el pas joiós de la primavera que s’acostava.
Passats els anys he escrit el seu nom per les parets.

(El 28 de febrer de 1982 el poeta Vicent Andrés Estellés va participar en el Dia de l'Arbre organitzat pel primer Ajuntament democràtic de Puçol. Sobre el solar en el que en dia es va alçar el Palau Arquebisbal va plantar una surera, en homenatge a V.A. Estellés i tot recordant el seu pas pel meu poble he escrit aquest poema)