dimecres, 3 de novembre de 2010

ITINERARI DE TENDRESA


La poeta Maria Carme Arnau acaba de publicar el que és per a mi un dels seus millors llibres de poesia, Itinerari de tendresa (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, Bromera Edicions, Alzira 2010). Un llibre ple de llum, on la seua veu es mostra més clara i perfilada que mai, on trobem un missatge d’esperança, d’estima per part d’una persona que, a pesar de tot, creu encara en l’ésser humà i en la seua capacitat per a fer el bé.
No sé si ja ho he dit en alguna ocasió, si és així permeteu-me que ho repetisca de nou: així com hi ha qui diu que el poeta és el subjecte del poema i la raó no li la pense traure jo, en bona part dels poemes de Maria Carme Arnau el poeta també és, però, el personatge solitari que mira, que observa i a través del qual mirem i observem els lectors el món que ens dibuixa; el poeta és el personatge que veiem en el seu escriptori reflexionant sobre la realitat que l’envolta, inventant un nou motiu per a l’esperança, és l’individu que conversa amb si mateix i ens oferix les seues emocions, els seus sentiments, els seus pensaments: «A la balconada, mires el carrer, / el fred humit del desembre, / les teules ennegrides de molsa / i el sofriment gatejant per les parets». Aquest personatge de vegades se’ns adreça en primera persona, en altres ho fa com si el lector fóra l’espectador d’un diàleg entre dos.
Per a Maria Carme Arnau l’escriptura és un desig de bellesa, una necessitat vital de capturar-la i compartir-la. L’escriptura és un exercici d’amor al proïsme, com una lluita contra el mal que ens habita i ens governa. Per a la poeta la paraula és una eina que hem d’usar per a explicar-nos, per a dialogar, per a debatre, per a expressar valors positius, sentiments i emocions. La paraula és com una mà estesa a l’altre, és l’esperança, el crit de la vida, de la reivindicació de la vida per damunt del dolor gratuït i de la mort, la paraula és allò que ens allunya de la bèstia i ens acosta més a la humanitat i per tant a Déu, i és «la tendresa que s’escampa / pels llavis / i ens condueix per itineraris / d’allunyats abismes», encara que «És dur saber que les paraules / tenen ombres al seu darrere».
La tendresa és dolçor, és l’estima que portem dins i que hem d’exterioritzar i no deixar que es faça malbé dins nostre, sinó que cal oferir-la com un present als altres i també a nosaltres mateixos.
Per a seguir l’itinerari del viure ens hem de posar a aprendre i a assajar el gest amable de la tendresa, fer memòria i recuperar-lo per aconseguir amb ell l’equilibri del cos i de l’esperit.