El raspall és una de les diverses modalitats de pilota valenciana en la qual es fa anar la pilota molt baixa i s’obliga per tant als jugadors a fer gran esforç, però també Raspall és el volum de poesia amb què Juli Capilla va obtindre el XXVII Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València i que ara ha editat Bromera Edicions. Aquest títol no ha estat triat debades, ja que Capilla hi fa un homenatge a aquesta i a altres modalitats de l’esport valencià per antonomàsia, tot convertint-lo en símbol de reivindicació identitària.
Raspall és un llibre extens i divers que l’autor ha organitzat en dos grans blocs: El llibre primer i El llibre segon, amb un poema que en fa de pòrtic, Llindar, on l’autor ens situa en un poble, qualsevol poble on encara es preserven les essències més autèntiques i naturals. Capilla obri el llibre amb tres citacions que anuncien d’una manera clara i contundent allò que trobarem dins: El meu poble i jo, de Salvador Espriu, El poble, de Miquel Martí i Pol, i Assumiràs la veu d’un poble, de Vicent Andrés Estellés, tres autors el rastre dels quals trobarem també en la veu poètica de Juli Capilla. 
El llibre primer, que ja de per si podia haver conformat un sol volum per la seua unitat i temàtica, és el que conté un major nombre de poemes, trenta-dos en total. Està dividit en tres parts: Estampes de l’ara, Escenes de l’ahir i Postals de Capaltard. En aquests poemes Capilla lliga el seu present al seu passat, evocant personatges i escenaris on va transcórrer la seua infantesa i adolescència, reivindicant l’espai rural on encara perdura la memòria d’un món que ha marcat i ha conformat la seua personalitat. Els poemes són reivindicació i alhora balanç d’una vida, un balanç també sensorial que recull les olors, les sabors, el tacte, el paisatge sonor i visual viscut.
El llibre segon el conformen La partida, deu magnífiques proses que volen representar una partida de pilota i que inclouen referències a Jàson i els argonautes, on l’autor ens explica el joc de viure, la lluita per la victòria i la derrota; i tanca el volum el llarg poema Raspall, clar, directe, amb un to quasi pamfletari en el qual el poeta ens demana que siguem valents i apostem d’una manera ferma i decidida pel futur del nostre poble, un envit que va més enllà d’una defensa identitària, ja que també és una defensa dels valors i de la dignitat humana.
Raspall és un llibre extens i divers que l’autor ha organitzat en dos grans blocs: El llibre primer i El llibre segon, amb un poema que en fa de pòrtic, Llindar, on l’autor ens situa en un poble, qualsevol poble on encara es preserven les essències més autèntiques i naturals. Capilla obri el llibre amb tres citacions que anuncien d’una manera clara i contundent allò que trobarem dins: El meu poble i jo, de Salvador Espriu, El poble, de Miquel Martí i Pol, i Assumiràs la veu d’un poble, de Vicent Andrés Estellés, tres autors el rastre dels quals trobarem també en la veu poètica de Juli Capilla. 
El llibre primer, que ja de per si podia haver conformat un sol volum per la seua unitat i temàtica, és el que conté un major nombre de poemes, trenta-dos en total. Està dividit en tres parts: Estampes de l’ara, Escenes de l’ahir i Postals de Capaltard. En aquests poemes Capilla lliga el seu present al seu passat, evocant personatges i escenaris on va transcórrer la seua infantesa i adolescència, reivindicant l’espai rural on encara perdura la memòria d’un món que ha marcat i ha conformat la seua personalitat. Els poemes són reivindicació i alhora balanç d’una vida, un balanç també sensorial que recull les olors, les sabors, el tacte, el paisatge sonor i visual viscut.
El llibre segon el conformen La partida, deu magnífiques proses que volen representar una partida de pilota i que inclouen referències a Jàson i els argonautes, on l’autor ens explica el joc de viure, la lluita per la victòria i la derrota; i tanca el volum el llarg poema Raspall, clar, directe, amb un to quasi pamfletari en el qual el poeta ens demana que siguem valents i apostem d’una manera ferma i decidida pel futur del nostre poble, un envit que va més enllà d’una defensa identitària, ja que també és una defensa dels valors i de la dignitat humana.
3 comentaris:
L'he acabat fa uns dies. Molt bona dissecció, Manel.
Gràcies, Xavier.
Una vegada més, moltes gràcies, Manel!
Publica un comentari a l'entrada