dijous, 3 de març de 2011

LES LLETRES DE LA BATALLA DE SARDENYA


Iban L Llop, amb la seua personal manera d’entendre la poesia: ús d’un llenguatge directe, d’uns versos en els quals prima l’atmosfera que és capaç de crear, d’una imagineria aparentment senzilla, ens oferix en Batalles de Sardenya (Bromera, 2011) una col·lecció de poemes organitzada en quatre apartats i que d’alguna manera lliguen amb llibres anteriors que recullen el seu periple viatger per terres italianes Crònica de Calàbria i Llibre de Nàpols. En el primer apartat, Derrotes, conformat per nou poemes, Llop ens descriu unes escenes en les quals el mateix autor retorna a un espai del passat on el temps resta com amortallat. Ací el sacseig del record intens d’un paisatge, d’un paisanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa, amb un cert enyor, una certa ràbia, a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. El seu retorn a casa, al seu poble, és com el d’un Ulisses modern que troba que el temps ha passat veloç i voraç emportant-se al seu pas el seu univers. En la segona part, La veu dels altres, conformada per huit poemes, ens parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, com també del pensament i la manera d’interpretar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La tercera part, Cròniques de la SP-42, és un recull de setze haikus, flaixos on el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar l’apartat més extens, Batalles de Sardenya, amb catorze poemes, en el qual Iban L. Llop ens situa en un espai concret del planeta i inicia un monòleg on fa recompte de les hores i les situacions viscudes, reflexiona sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com a la fi van anar. És la seua una poesia discursiva, on el discurs és un com un riu que fabrica els seus meandres i practica les seues revoltes.
Batalles de Sardenya és un llibre on el seu autor parla al lector d’ell mateix i de les emocions d’una manera directa, sense embuts ni pirotècnies retòriques, un llibre ple d’homenatges a autors com ara Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i alguns dels poetes valencians de l’anomenada generació dels setanta, Gaspar Jaén, Josep Piera o Marc Granell. No sé si, com diu Pessoa, el poeta Iban és un fingidor, ho dubte, aquest poemari té alguna cosa de diari personal on l’autor es mostra tal com és amb cap voluntat de crear-se un fals personatge darrere del qual protegir-se.