diumenge, 6 de març de 2011

L'OS DE LA MÚSICA


Isabel Garcia Canet aprofita una cita de l’escriptor Pep Albanell: «L’os de la música en feia mal, però a la fi també vaig riure» per a donar títol al seu darrer poemari, amb el qual va obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2010 i que ara ha editat Bromera Edicions, L’os de la música.

L’esquelet d’un ésser viu està conformat per tot un seguit d’ossos units a través de les articulacions, els ossos suporten el pes de la carn. Quan la carn desapareix, resten aquells com una petjada d’allò que fórem. La música que naix dels ossos és una música plena de forma i energia que arranca del nostre interior més pregon, ella ens ajuda a suportar el dolor del viure, el moviment del qual acaba sent la font d’on es nodrix per a convertir-se en un esquelet de fonemes, de petits ossos sonors, que articulats construïxen la música del poema.
Els trenta-set poemes que conformen L’os de la música es divideixen en quatre apartats: L’os de la música, Llar d’exili, Desestiuejos a la ciutat blava i 10 naufragis a les fosques. Sense desmeréixer cap ni un dels poemes, a mi personalment m’han interessat les dues parts centrals en les quals són escenari i alhora coprotagonistes, junt amb la veu poètica, dues ciutats. En Llar d’exili ens parla de la seua estada a París, on la poeta reconeix que viu entre el plaer i el caos, però que entre una cosa i l’altra encara troba a les nits el temps suficient per a mantindre un encontre íntim i intens amb la paraula. En Desestiuejos a la ciutat blava ens oferix la seua mirada sobre la ciutat de València i alguns dels seus barris, en alguns poemes contraposa amb un cert enyor i una certa ràbia un abans i un després d’una actuació de depredació urbanística: «T’han ferit amb les grues els pits, les olors,/ t’han segat els canyars, les flaires de la tarda».
En aquests apartats podem comprovar que Isabel Garcia Canet es troba molt còmoda retratant els diversos paisatges urbans al a l’alba al capvespre o a la nit, transmetent al lector fins i tot la llum que propicien aquestes hores. El paisatge humà que ens descriu en poemes com ara Santa Caterina, Carme o La Plaça Redona és d’una fauna diversa de perdedors que es mouen per una ciutat que lluny dels tòpics és bruta i trista, potser el tòpic siga la màscara que oculta la seua tristesa. Hi ha una clara reivindicació de la identitat de la ciutat front a una depredació dels barris motivada per interessos econòmics que poc tenen a veure amb els interessos del veïnat. Però el llibre va molt més enllà de les dues ciutats, L’os de la música ens parla de moltes altres coses: del dolor de l’exili, de l’amistat, de la paraula i, sobretot, de la música de la literatura.

1 comentari:

GLÒRIA ha dit...

Tant aquest poeta com l'anterior els tindré en compte. Afortunadament cada dia hi ha més gent que escriu en la nostra llengua i la xarxa està siguent també una boina eina d'escriptura i comunicació.
Salutacions, Manel!