Quasi tot el temps lliure d’aquesta darrera setmana l’he invertit llegint el llibre Noves glòries a Espanya, del sociòleg Vicent Flor, un volum extens i intens publicat per l’editorial Afers. Es tracta d’un estudi sociològic en clau d’assaig sobre l’anomenat blaverisme i la seua influència en la societat valenciana actual. Sobre aquesta mateixa qüestió ja hi ha hagut altres autors que n’han parlat, com ara No mos fareu catalans de Francesc Viadel i La pesta blava de Vicent Bello, però cap d’ells no ho ha fet des de l’òptica de Vicent Flor, ja que aquest ens oferix una visió que va més enllà dels darrers quaranta anys de la història valenciana, busca amb rigor precedents en el regionalisme de la Renaixença (bona part del seu ideari i dels seus símbols són assumits pel blaverisme) i en el blasquisme, un altre moviment populista valencià que també patia de catalanofòbia. A través de les més de 380 pàgines del llibre Flor ens mostra una societat immersa en una crisi econòmica i al bell mig d’una cruïlla on els nous temps porten grans canvis socials, enfront tenim una part de la societat valenciana que tem els nous models socials rupturistes que des del progressisme espanyol i des del fusterianisme els proposen, és una part de la societat que acabarà abraçant el blaverisme com un element d’autodefensa.
Més endavant ens detalla la manera com des del poder econòmic, des de la política central i regional i el poder de convicció d’alguns mitjans de comunicació el fan créixer i expandir-se.
L’èxit d’aquest moviment que Flor definix com a populista, conservador, regionalista, anticatalanista i espanyolista arriba a tals nivells que ha impregnat la societat valenciana, els partits polítics i fins i tot la mateixa definició del que hui es considera ser valencià: «ser valencià és, en general, és ser no català i fins i tot ser anticatalà».
Flor ens parla també dels altres models de societat que ens propugnaven, el progressista espanyol, al qual acusa de no haver sabut enfrontar-se al blaverisme i desarticular-lo amb estratègies intel·ligents, i el model fusterià, acusa a Fuster de falta de definició i de no voler baixar a l’arena política .
Flor afirma que un dels grans èxits del blaverisme és la creació del «catalanista», l’enemic intern, el traïdor, qui tot ho fa per un interés ocult i contra els interessos genuïns dels valencians. D’aquesta manera barroera i clarament xenòfoba la versió autòctona de l’anticatalanisme espanyol margina el valencianisme real i amb l’excusa del conflicte deteriora la normalització de la llengua i la cultura dels valencians, tot reduint el procés de l’autogovern valencià. El llibre és el resultat d’anys d’estudi i de reflexió sobre la realitat valenciana i ajuda a una major comprensió del que passa políticament i socialment en el nostre país, donant respostes a moltes de les preguntes que un bon grapat de ciutadans ens fem.
Més endavant ens detalla la manera com des del poder econòmic, des de la política central i regional i el poder de convicció d’alguns mitjans de comunicació el fan créixer i expandir-se.
L’èxit d’aquest moviment que Flor definix com a populista, conservador, regionalista, anticatalanista i espanyolista arriba a tals nivells que ha impregnat la societat valenciana, els partits polítics i fins i tot la mateixa definició del que hui es considera ser valencià: «ser valencià és, en general, és ser no català i fins i tot ser anticatalà».
Flor ens parla també dels altres models de societat que ens propugnaven, el progressista espanyol, al qual acusa de no haver sabut enfrontar-se al blaverisme i desarticular-lo amb estratègies intel·ligents, i el model fusterià, acusa a Fuster de falta de definició i de no voler baixar a l’arena política .
Flor afirma que un dels grans èxits del blaverisme és la creació del «catalanista», l’enemic intern, el traïdor, qui tot ho fa per un interés ocult i contra els interessos genuïns dels valencians. D’aquesta manera barroera i clarament xenòfoba la versió autòctona de l’anticatalanisme espanyol margina el valencianisme real i amb l’excusa del conflicte deteriora la normalització de la llengua i la cultura dels valencians, tot reduint el procés de l’autogovern valencià. El llibre és el resultat d’anys d’estudi i de reflexió sobre la realitat valenciana i ajuda a una major comprensió del que passa políticament i socialment en el nostre país, donant respostes a moltes de les preguntes que un bon grapat de ciutadans ens fem.
(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el dia 23 de juny de 2011)
2 comentaris:
Bé pot analitzar-ho ell que ve d'on ve.
D.
Sempre m'ha sabut greu aquest rebuig que ens tenen tants valencians i crec que no té marxa endarrere.
Salutacions, Manel!
Publica un comentari a l'entrada