Sóc escriptor i quan em pose a la faena no pretenc ser cap notari ni cap cronista, ja que sempre busque la bellesa a través de la paraula des de la subjectivitat. És el meu jo, amb totes les tares que marquen la meua personalitat, qui narra, i sovint escric sobre els paisatges i el paisanatge que m’envolten, sobre la vida que visc i la vida dels altres que he viscut com a oient o espectador; escric també sobre l’univers local marcat pels petits i domèstics mites agraris.
Fa unes dècades, influenciat més que per García Marquez i el seu Macondo per Bernardo Atxaga i el seu Obaba, o potser també pel Calabuch cinematogràfic de García Berlanga, vaig decidir crear un espai fictici on les meues narracions prengueren vida i el vaig batejar amb el nom de Pouet. Hi ha gent molt encaparrada en afirmar que Pouet és Puçol, i així ho escriu en els papers amb una seguretat aclaparadora, però els he de dir, una vegada més, que estan equivocats. Puçol és en part la realitat on capture les espurnes de les fogueres de les meues narracions que encenc en la llar de Pouet. Puçol és aquesta banda de l’espill on som tots i, quan em pose a escriure, el travesse per a reunir-me amb els meus personatges, que allí habiten.
Fa un parell de dècades vaig escriure la novel·la La maledicció del silenci, el seu primer paràgraf diu: «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja…». En Els somriures de la pena això és el que faig, tornar a passejar per eixos carrers amb el sarnatxo ple de contalles, de vivències i de personatges, i com un llaurador els sembre sobre els carrers empedrats tot esperant que la pluja que em porta el llevant els faça créixer.
Els somriures de la pena no vol ser la crònica d’un temps i d’un país, és la reivindicació dels perdedors, de la gent a qui els toca sempre rebre els pals de la vida, d’aquells desgraciats que amb els collons entropessen, i que a pesar de tot s’alcen cada matí amb l’esperança esbossada en la cara a través d’un somriure.
De xiquet m’agradava escoltar els majors en la sobretaula o asseguts a la porta de casa, quan contaven coses d’un passat que a mi em semblava remotíssim, ple de personatges i de situacions de vegades rocambolescos. He tingut la sort que em tocara una àvia que durant les fosques i humides nits d’hivern em parlava de la vida dels nostres avantpassats. La dona tenia una gran capacitat per a narrar, però sobretot per a obrir parèntesis de silencis que feien créixer el meu interés i potenciaven la meua imaginació. Després, durant un temps en el qual vaig treballar al camp, vaig conéixer grans narradors que ompliren el meu cap d’adolescent amb un gran nombre de contalles. Hereues d’aquestes contalles, que a mi també m’agradava narrar als amics i familiars, són les narracions que conformen Els somriures de la pena. Unes narracions en les quals, d’una manera intencionada, crec que encara es respira l’atmosfera de la contalla oral.
Fa unes dècades, influenciat més que per García Marquez i el seu Macondo per Bernardo Atxaga i el seu Obaba, o potser també pel Calabuch cinematogràfic de García Berlanga, vaig decidir crear un espai fictici on les meues narracions prengueren vida i el vaig batejar amb el nom de Pouet. Hi ha gent molt encaparrada en afirmar que Pouet és Puçol, i així ho escriu en els papers amb una seguretat aclaparadora, però els he de dir, una vegada més, que estan equivocats. Puçol és en part la realitat on capture les espurnes de les fogueres de les meues narracions que encenc en la llar de Pouet. Puçol és aquesta banda de l’espill on som tots i, quan em pose a escriure, el travesse per a reunir-me amb els meus personatges, que allí habiten.
Fa un parell de dècades vaig escriure la novel·la La maledicció del silenci, el seu primer paràgraf diu: «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja…». En Els somriures de la pena això és el que faig, tornar a passejar per eixos carrers amb el sarnatxo ple de contalles, de vivències i de personatges, i com un llaurador els sembre sobre els carrers empedrats tot esperant que la pluja que em porta el llevant els faça créixer.
Els somriures de la pena no vol ser la crònica d’un temps i d’un país, és la reivindicació dels perdedors, de la gent a qui els toca sempre rebre els pals de la vida, d’aquells desgraciats que amb els collons entropessen, i que a pesar de tot s’alcen cada matí amb l’esperança esbossada en la cara a través d’un somriure.
De xiquet m’agradava escoltar els majors en la sobretaula o asseguts a la porta de casa, quan contaven coses d’un passat que a mi em semblava remotíssim, ple de personatges i de situacions de vegades rocambolescos. He tingut la sort que em tocara una àvia que durant les fosques i humides nits d’hivern em parlava de la vida dels nostres avantpassats. La dona tenia una gran capacitat per a narrar, però sobretot per a obrir parèntesis de silencis que feien créixer el meu interés i potenciaven la meua imaginació. Després, durant un temps en el qual vaig treballar al camp, vaig conéixer grans narradors que ompliren el meu cap d’adolescent amb un gran nombre de contalles. Hereues d’aquestes contalles, que a mi també m’agradava narrar als amics i familiars, són les narracions que conformen Els somriures de la pena. Unes narracions en les quals, d’una manera intencionada, crec que encara es respira l’atmosfera de la contalla oral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada