Pere Bessó, Manel J. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's". Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador
En un temps, com l’actual, en què
ens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferits
publiquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar de
fanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteries
siga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionament
revistes com ara la veterana L’Aiguadolç,
editada a la Marina Alta, o Els Llibres
de L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hi
havia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetes
amb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénen
capçaleres com ara Tac Carbònica, Llombriu, Tuacte, L’Horabaixa, Cairell, Passadís, Murice, La Factoria Valenciana, Abalorio, només per citar-ne algunes.
Els blogs personals i webs especialitzades
en editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen amb
menys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.
Va haver-hi a la ciutat de
València un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall,
presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i alguna
cèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia en
les mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertat
d’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat de
ser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.
L’excusa per a aquesta fauna era
la nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida en
literatura.
La gent eixia de casa i es
trobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futura
més lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes,
ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador de
fem amb el disseny més aparent.
Tertúlies com ara les del cafés
San Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.
També als pobles se’n feien, de
tertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les del
café Django’s.
Si n’hi ha una d’entre totes les
tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua
duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins
i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que
organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és
sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.
Al capdavant de La Forest d’Arana
es trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasser
Manel J. Romero.
Hui, de tot aquell moviment fa
vint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog on
recuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopar
d’encontre a la Societat Coral El Miquelet.
Sóc de l’opinió que en aquest
país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una
generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns
àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que
tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!
No sé si en aquesta nova era
digital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici que
Collado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner,
Mompó, Sant Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen els
més propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.
(Publicat el 13 d’octubre de
2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada