En Vides desafinades (Premi Joanot Martorell 2011) l’escriptor Xavier
Aliaga ens oferix una novel·la de temàtica actual en la qual, a través de la
vida de diversos individus, assistim al trànsit d’una generació cap a la
maduresa. Una generació que ha fet en part bandera de padrons juvenils i que
intenta ampliar al màxim els anys de la seua joventut. Es tracta d’una narració
polifònica en què diverses històries personals acabem creuant-se en un drama
que suposarà un punt i a part en les seues vides. Un grapat de crisis
individuals que apareixen en l’inici d’una traca de crisis generals vinculades a
l’economia i a la política que no sols els tocaran de prop, sinó que fins i tot
amenaçaran d’arrossegar-los com una riuada. Des de les primeres pàgines l'autor capta l'interés, l’atenció del lector i sap mantindre la tensió narrativa que va in crescendo fins arribar al drama final.
Xavier Aliaga ha sabut crear en Vides desafinades (Edicions 62, Barcelona, 2011) un llenguatge juvenil valencià, fresc i creïble, ha sabut dotar la
narració d’una estructura aparentment intermitent a base de les veus solistes
dels principals personatges, tot utilitzant la veu interior, els diàlegs i fins
i tot l’epístola. I aconseguix dotar la narració d’una atmosfera on el món
de la música independent té el seu pes en l’univers literari que bastix, però
que no és la peça primordial i per tant és excusa i acompanyament per a una
història d’encontres i desencontres d’allò més universal.
Capítol a banda mereixen, per una
banda, els personatges, una galeria d’individus retratats amb la solvència que
és capaç de donar-los només un gran observador de les realitats quotidianes, un
caçador de personalitats; i per una altra, la destresa que té per a descriure
algunes escenes i sobretot els escenaris urbans, en especial la ciutat de València,
però també, encara que en menor mesura, Barcelona o Londres, que sense acaparar
com a focus en la novel·la tenen un protagonisme fonamental.
M’agradaria destacar també altres
detalls d’aquesta narració, rica per cert en ells, com ara el trànsit de molts
professionals en la majoria de casos lligats a l’ensenyament però també a la
música o a la literatura a través d’allò que ara s’ha donat a dir corredor
mediterrani i que fomenta llaços que alguns volgueren inexistents.
Després d’haver llegit les dues
anteriors novel·les de Xavier Aliaga, Si
no ho dic rebente (2005) i Els neons
de Sodoma (2008), amb les quals va obtindre els premis Vila de Lloseta i
l’Andròmina de Narrativa, respectivament, puc dir que Vides desafinades representa sense cap mena de dubte un salt molt
important en la seua trajectòria com a narrador, ja que hi he trobat un
escriptor més sòlid, amb més ofici i més recursos, amb un estil millor definit,
amb una veu més personal i amb una gran capacitat narrativa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada