divendres, 10 de febrer del 2012

VIDES DESAFINADES



En Vides desafinades (Premi Joanot Martorell 2011) l’escriptor Xavier Aliaga ens oferix una novel·la de temàtica actual en la qual, a través de la vida de diversos individus, assistim al trànsit d’una generació cap a la maduresa. Una generació que ha fet en part bandera de padrons juvenils i que intenta ampliar al màxim els anys de la seua joventut. Es tracta d’una narració polifònica en què diverses històries personals acabem creuant-se en un drama que suposarà un punt i a part en les seues vides. Un grapat de crisis individuals que apareixen en l’inici d’una traca de crisis generals vinculades a l’economia i a la política que no sols els tocaran de prop, sinó que fins i tot amenaçaran d’arrossegar-los com una riuada. Des de les primeres  pàgines l'autor capta l'interés, l’atenció del lector i sap mantindre la tensió narrativa que va in crescendo fins arribar al drama final.
Xavier Aliaga ha sabut crear en Vides desafinades (Edicions 62, Barcelona, 2011) un llenguatge juvenil valencià, fresc i creïble, ha sabut dotar la narració d’una estructura aparentment intermitent a base de les veus solistes dels principals personatges, tot utilitzant la veu interior, els diàlegs i fins i tot l’epístola. I aconseguix dotar la narració d’una atmosfera on el món de la música independent té el seu pes en l’univers literari que bastix, però que no és la peça primordial i per tant és excusa i acompanyament per a una història d’encontres i desencontres d’allò més universal. 
Capítol a banda mereixen, per una banda, els personatges, una galeria d’individus retratats amb la solvència que és capaç de donar-los només un gran observador de les realitats quotidianes, un caçador de personalitats; i per una altra, la destresa que té per a descriure algunes escenes i sobretot els escenaris urbans, en especial la ciutat de València, però també, encara que en menor mesura, Barcelona o Londres, que sense acaparar com a focus en la novel·la tenen un protagonisme fonamental.
M’agradaria destacar també altres detalls d’aquesta narració, rica per cert en ells, com ara el trànsit de molts professionals en la majoria de casos lligats a l’ensenyament però també a la música o a la literatura a través d’allò que ara s’ha donat a dir corredor mediterrani i que fomenta llaços que alguns volgueren inexistents.
Després d’haver llegit les dues anteriors novel·les de Xavier Aliaga, Si no ho dic rebente (2005) i Els neons de Sodoma (2008), amb les quals va obtindre els premis Vila de Lloseta i l’Andròmina de Narrativa, respectivament, puc dir que Vides desafinades representa sense cap mena de dubte un salt molt important en la seua trajectòria com a narrador, ja que hi he trobat un escriptor més sòlid, amb més ofici i més recursos, amb un estil millor definit, amb una veu més personal i amb una gran capacitat narrativa.