dissabte, 11 de febrer de 2012

RONDALLES DE BENEIXAMA


Francesc Gascó
Si buscàrem en un diccionari la definició de rondalla segurament que ens diria que es tracta d’una narració popular anònima en la qual es combinen elements de fantasia, de llegenda i de realitat.. La rondalla no és part del patrimoni cultural concret d’un municipi, d’una comarca o d’una llengua. Les rondalles són un bé immaterial que pertany a tota la humanitat i sovint podem trobar versions d’una mateixa trama en diverses llengües i cultures.
Afegir al títol d’un recull de rondalles una adscripció geogràfica, com ho ha fet Francesc Gascó en el seu nou recull, Rondalles de Beneixama (Editorial Germania, Alzira, 2011), pot en un primer moment entrar en contradicció amb la natura del gènere. Res més lluny de les intencions d’aquest filòleg que l’any 1999 va editar un primer recull sota el títol de Rondalles de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià. Gascó ha pretés en aquest nou treball retre un homenatge a les seues fonts, aquelles persones que amb gràcia i enginy han mantingut viva una tradició mil·lenària, malgrat uns temps tan pocs propicis per a l’anomenada literatura de transmissió oral. Unes persones que han format part de l’univers més pròxim de l’autor: la seua família, el seu veïnat.
Rondalles de Beneixama recull quaranta narracions de diferent índole, n’hi ha fantàstiques, de por, escatològiques... Durant la seua lectura m’he anat retrobant amb el paisatge i el paisanatge de la meua infantesa, i jo, que sóc d’una comarca allunyada geogràficament de l’Alcoià, he pogut comprovar que aquelles rondalles, amb molt poques variacions, també són les del meu poble.
Algunes de les il·lustracions del llibre obra d'Empar Piera
Però, a més d’aquest homenatge a la gent més pròxima, què és el que fa que l’autor vulga posar-los denominació d’origen? Molt senzill, el magnífic treball lingüístic que ha fet per a transformar una narració en un text escrit. Gascó ha depurat la llengua emprada de barbarismes, de frases fetes, sentències i refranys provinents de la pressió que sobre el valencià exercix la totpoderosa llengua castellana i ha buscat amb perseverança i intel·ligència en la llengua viva del seu poble paraules i expressions vives i genuïnes per a enriquir-lo. Tota aquesta gegantina tasca és producte, com no pot ser d’una altra manera, de la passió i l’estima que l’autor té per la seua cultura, la seua llengua, el seu país.
El resultat final, un llibre amé, entretingut, àgil, enriquidor.
Però, com no hi ha dos sense tres, Gascó a la tasca de recol·lector pacient i transcriptor ha volgut sumar la seua vessant com a docent, annexant a les quaranta rondalles un glossari i diverses propostes de treball segons el nivell dels alumnes que ajuden a una millor comprensió del contingut i la pervivència en les noves generacions d’una part del nostre patrimoni literari.

2 comentaris:

Francesc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GLÒRIA ha dit...

Me n'alegro molt per en Francesc. No sé si ell em recorda però jo sí.
Salutacions, Manel!