Després d’una aturada provisional
d’un any i mig, la veterana banda de Pego La Gossa Sorda torna amb un nou
treball discogràfic sota el braç, La Polseguera,
que ha produït Jaume Faraig i ha publicat Maldito Records.
En La Polseguera
La Gossa Sorda continua amb el seu so característic, reggae,
ska amb dolçaina, punk-rock amb sonoritats mediterrànies i llatines. El tema
amb què s’obri el disc és una barreja de folk provinent de la música
tradicional valenciana i ritmes amb ecos balcànics, on Josep Nadal, cantant del
grup, deixa protagonisme a una de les diverses col·laboracions de luxe amb què
compta aquest nou disc, Carles Dénia, qui amb la seua veu personal i el seu bon
ofici aporta intensitat, sensibilitat i lirisme a una que per a mi és la millor
cançó de tot el disc. Altres col·laboracions són les de Paula Bam Bam i Fran
Rodrigueza, del grup Ki Sap, Pau Barberà i Joan Major, de Taskemi, l’escriptor
i rapsode Tomàs Llopis i el cor infantil de Pepa Àlvarez, que amb la seua veu o
els seus instruments reforcen unes cançons ja carregades d’energia. El cor
infantil atorga un aire màgic a la cançó Dona
d’aigua, en la qual la banda, aprofitant el mite de les dones d’aigua, fa
un cant a favor de les fèmines valentes, insubmises, perseguides pels fanàtics
de la fe i de les cadenes.
La Polseguera és una al·legoria a través de la qual La Gossa Sorda ens parla de com
s’ha anat construint la crisi econòmica (una crisi que va més enllà de
l’economia i sobre la qual recauen sospites d’haver estat dissenyada des
d’alguns despatxos), com ha anat creixent fins a convertir-se en una gran tempesta
de pols que ens impedix veure amb claredat i ens arrossega cap a la catàstrofe
social.
La Gossa Sorda continua amb el seu gust pel mestissatge sonor, per
unes lletres combatives. L’estendard de la seua lluita s’alça contra totes les
formes d’injustícia que ens solen aparéixer sota una disfressa o una altra en
una societat estupiditzada com ara la nostra, component unes cançons solidàries
amb aquells que alcen la veu contra un sistema de valors negatius que no fan
més que erosionar i destruir totes les conquestes socials. El seu és un crit
d’alerta contra el neofeixisme, la xenofòbia, la intolerància i l’autoritarisme
com ara a De cara
a la paret. Un al·legat també contra la violència organitzada i la
injustícia en cançons com ara Viatge al
centre de la terra. Com als anteriors treballs, el grup no oblida la
realitat més pròxima, la realitat socioeconòmica i cultural del País Valencià,
en temes com ara Pecat original, Esbarzers o Fa tres anys, que ens parlen d’una comunitat humana en l’abisme, a
un pas del concurs de creditors, que obliga a l’exili econòmic els seus joves i
on la llum al final del túnel només és un miratge inventat per les agències de
publicitat (o si voleu pels mitjans de comunicació afins al règim).
La Polseguera és un disc madur, d’una banda experimentada
i amb una personalitat ben definida en el qual el lirisme de les lletres està
al servei d’un missatge rebel, dissident, combatiu.
La Gossa Sorda, des que va publicar el seu primer disc l’any 2000, La gossa està que bossa, ha sigut una
banda bel·ligerant, amb un so personal producte del mestissatge i autora d’un
pomell de cançons que s’han convertit en himnes generacionals i que sens dubte
passaran a la història de la música popular valenciana, com ara Camals mullats, Batiste Ceba, Senyor
pirotècnic, Farem saó o Cassalla paradise. Cançons que pesen en
la trajectòria d’un grup i que poden eclipsar els seus nous treballs. La gossa
a més de sorda és valenta i assumix el repte, i en la meua humil opinió
l’aposta en La Polseguera li ha
eixit guanyadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada