dimecres, 22 d’octubre de 2014

LA GOSSA SORDA AL BELL MIG DE LA POLSEGUERA



Després d’una aturada provisional d’un any i mig, la veterana banda de Pego La Gossa Sorda torna amb un nou treball discogràfic sota el braç, La Polseguera, que ha produït Jaume Faraig i ha publicat Maldito Records.
En La Polseguera La Gossa Sorda continua amb el seu so característic, reggae, ska amb dolçaina, punk-rock amb sonoritats mediterrànies i llatines. El tema amb què s’obri el disc és una barreja de folk provinent de la música tradicional valenciana i ritmes amb ecos balcànics, on Josep Nadal, cantant del grup, deixa protagonisme a una de les diverses col·laboracions de luxe amb què compta aquest nou disc, Carles Dénia, qui amb la seua veu personal i el seu bon ofici aporta intensitat, sensibilitat i lirisme a una que per a mi és la millor cançó de tot el disc. Altres col·laboracions són les de Paula Bam Bam i Fran Rodrigueza, del grup Ki Sap, Pau Barberà i Joan Major, de Taskemi, l’escriptor i rapsode Tomàs Llopis i el cor infantil de Pepa Àlvarez, que amb la seua veu o els seus instruments reforcen unes cançons ja carregades d’energia. El cor infantil atorga un aire màgic a la cançó Dona d’aigua, en la qual la banda, aprofitant el mite de les dones d’aigua, fa un cant a favor de les fèmines valentes, insubmises, perseguides pels fanàtics de la fe i de les cadenes.


La Polseguera és una al·legoria a través de la qual La Gossa Sorda ens parla de com s’ha anat construint la crisi econòmica (una crisi que va més enllà de l’economia i sobre la qual recauen sospites d’haver estat dissenyada des d’alguns despatxos), com ha anat creixent fins a convertir-se en una gran tempesta de pols que ens impedix veure amb claredat i ens arrossega cap a la catàstrofe social.
La Gossa Sorda continua amb el seu gust pel mestissatge sonor, per unes lletres combatives. L’estendard de la seua lluita s’alça contra totes les formes d’injustícia que ens solen aparéixer sota una disfressa o una altra en una societat estupiditzada com ara la nostra, component unes cançons solidàries amb aquells que alcen la veu contra un sistema de valors negatius que no fan més que erosionar i destruir totes les conquestes socials. El seu és un crit d’alerta contra el neofeixisme, la xenofòbia, la intolerància i l’autoritarisme  com ara a  De cara a la paret. Un al·legat també contra la violència organitzada i la injustícia en cançons com ara Viatge al centre de la terra. Com als anteriors treballs, el grup no oblida la realitat més pròxima, la realitat socioeconòmica i cultural del País Valencià, en temes com ara Pecat original, Esbarzers o Fa tres anys, que ens parlen d’una comunitat humana en l’abisme, a un pas del concurs de creditors, que obliga a l’exili econòmic els seus joves i on la llum al final del túnel només és un miratge inventat per les agències de publicitat (o si voleu pels mitjans de comunicació afins al règim).


La Polseguera és un disc madur, d’una banda experimentada i amb una personalitat ben definida en el qual el lirisme de les lletres està al servei d’un missatge rebel, dissident, combatiu.
La Gossa Sorda, des que va publicar el seu primer disc l’any 2000, La gossa està que bossa, ha sigut una banda bel·ligerant, amb un so personal producte del mestissatge i autora d’un pomell de cançons que s’han convertit en himnes generacionals i que sens dubte passaran a la història de la música popular valenciana, com ara Camals mullats, Batiste Ceba, Senyor pirotècnic, Farem saó o Cassalla paradise. Cançons que pesen en la trajectòria d’un grup i que poden eclipsar els seus nous treballs. La gossa a més de sorda és valenta i assumix el repte, i en la meua humil opinió l’aposta en La Polseguera li ha eixit guanyadora.