dilluns, 27 d’abril del 2015

EL RETORN DE L'HONGARÈS


El primer que m’ha sobtat en posar-me a llegir la novel·la El retorn de l’hongarès (Premi de Narrativa Alfons El Magnànim, Bromera, 2015) ha estat la prosa emprada per Anna Moner, una prosa elegant, cuidada, rica en imatges i matisos, que discorre en un tempo reposat i que d’una manera pausada va fent una bona saó en la imaginació del lector; també la capacitat per a crear amb intel·ligència un esquelet, una estructura interna, que suporta amb enteresa un relat intens i complex.
Anna Moner ha defugit compartimentar en capítols i/o parts la novel·la, a penes un espai separa el temps i les vivències dels personatges i és, aquesta, en certa mesura, una aposta arriscada que necessita de tota l’atenció del lector, i més quan s’adona que la narració transcorre en dos plans temporals diferents, finals del segle xix i l’actualitat.
És una novel·la ben documentada, que ens fa assistir a la creació de la policia científica i com aquest grup de pioners comencen a aplicar innovacions científiques i tecnològiques en la investigació criminal.

Moner, a banda de tindre una gran capacitat per a construir escenaris, es destapa ací com una fabulosa creadora de personatges, els quals no dubta en despullar per a mostrar-nos les seues misèries més íntimes i evita, així, de convertir-los en herois impol·luts. Són éssers de carn i ossos víctimes de vegades de les convencions socials del moment, individus arrossegats fins el límit per les seues obsessions que són, al mateix temps, les seues passions i raons de viure.
El retorn de l’hongarès és una relat que va més enllà de la novel·la gòtica, trepitja clarament el terreny de la literatura de lladres i serenos, concretament el subgènere vinculat a les investigacions de l’anomenada policia científica, encara que conté pàgines d’una gran força i bellesa eròtica. De fet, el relat es mou entre Eros i Tànatos, entre la força del desig, la sensualitat, el culte al cos i a la joventut i la mort a través de l’assassinat.
Hi ha en els personatges protagonistes un afany per convertir la seua passió en un art, ja siga la investigació policial i científica, ja siga el crim. Hi ha en l’antagonista, l’hongarés, la voluntat de véncer els efectes que imposa la mort en el cos, de transcendir més enllà de la pròpia vida una voluntat que compartix amb bona part dels artistes, de fet ell se’n considera un, un realment privilegiat i cruel capaç de decidir sobre la vida dels altres.


Un altre gran protagonista de la novel·la és, sense cap dubte, París, la ciutat bohèmia de finals del segle xix, i alguns dels seus espais més llòbrecs, com també el París actual.
Hi ha en el relat una constant reflexió sobre la música i els perfums, i com actuen sobre el nostre estat d’ànim.
Hi ha, també, un cant a l’amistat i el desig perdurable, a l’empatia que genera, en una de les poques persones que són capaces d’interpretar uns fets luctuosos del passat, la vida i el destí d’uns éssers humans; així com una necessitat compartida entre la protagonista i l’autora de véncer el mal col·locant, arribat el moment, les coses i les persones en el lloc que realment es mereixen.
Una bona novel·la d’una escriptora que posa en la graella el millor d’ella mateixa.