"CANVIS QUE ES VEUEN VINDRE"

Kaoba és una banda de la Vall d’Albaida que practica el reggae, el ska i el hard core. Formen part d’una nova fornada generacional d’allò que s’anomena So València, els seus referents són molt clars bandes com ara Obrint Pas, La Gossa Sorda o Auxili. A la secció de vent, saxó, dues trompetes i un trombó, li sumen com és característic en les bandes que practiquen el So València la dolçaina.

Una de les diverses particularitats sonores de Kaoba és la inclusió del violí, així com la combinació de diverses veus masculines: Jordi Silvestre, veu principal, i Carlos Matarredona; i femenines, Delia Celada.

En el seu primer llarga durada, Canvis que es veuen vindre, Kaoba ens proposa un seguit de reflexions (una sopa de reflexions, en diuen en una de les cançons) sobre l’organització social i els vicis nefastos que el sistema ha adquirit. Una organització corcada per la mentida, la corrupció, l’avarícia d’una elit dominant i parasitària, la manipulació interessada, el divorci entre la ciutadania i la classe política, una classe política que només representa ja els seus interessos i els dels seus amos.

En les cançons de Kaoba, a banda de ritme, hi ha una mirada personal sobre allò que es denomina l’eix social, ells fan una aposta per un canvi radical basat en el bé comú i la recerca de la felicitat individual i col·lectiva, però també sobre l’eix nacional, amb la defensa d’una cultura, una llengua, una identitat que clamen per sobreviure en un món globalitzat i projectar-se en el futur, i finalment una preocupació que naix de la solidaritat amb els més pobres, amb els més castigats pel sistema, amb els oprimits per raons de raça o religió, com ara el continent africà o Palestina.

El disc el conformen onze cançons que naixen de la rebel·lia front a un sistema que ho pretén controlar tot i que per a fer-ho no té escrúpols d’utilitzar qualsevol argument, per més fal·laç que siga, o qualsevol eina per tal de destruir la nostra llibertat i convertir-nos en serfs d’uns valors que ixen de la part més fosca de l’ésser humà.

Les lletres de les cançons de Kaoba tenen un aire d’una ingenuïtat combativa, però no per això estan mancades de força i sentit. En Canvis que es veuen vindre hi ha cançons realment remarcables, com ara Canvis, que tanca el disc amb una sonoritat personal, Un nou paisatge, Escolta’m, Palestina o Ara no!, aquestes dues darreres amb tota la força i contundència del hard core.

Trobem també algunes col·laboracions interessants i esperades, com ara la d’Esteve Tortosa del grup Auxili, i altres sorprenents com la de l’histriònic i polifacètic Toni de l’Hostal, que ens oferix un discurs genial en el tema Rebel·lió.

En resum, una magnífica entrada en escena d’un grup del qual, sense cap mena de dubte, sentirem parlar en un futur.