dilluns, 14 de setembre de 2015

"GEGANTS DE GEL"



Joan Benesiu és el pseudònim de Josep Martínez Sanchis, novel·lista de Beneixama que l’any 2007 va obtindre el Premi de Narrativa Ciutat de Xàtiva amb la novel·la Intercanvi (Bromera), una narració on demostrava que era capaç de desenvolupar una trama narrativa llarga i complexa que no li donava un instant de treva al lector, i a la qual cosa li sumava una gran capacitat reflexiva. Després d’haver escrit diversos contes, Martínez Sanchis dóna un colp de timó a la seua carrera literària, pren un nou nom de batalla, Joan Benesiu, i se submergix en un projecte literari ambiciós, Gegants de gel (Edicions del Periscopi, 2015), una aposta arriscada per una literatura de qualitat que ha acabat guanyant el reconeixement del públic i de la crítica, fa unes setmanes va obtindre el Premi Llibreter.
Usuhaia és una ciutat de la Terra del Foc argentina, un lloc al límit geogràfic del continent sud-americà, una ciutat de frontera, un cul de món. A Usuhaia hi ha el bar Katowice, regentat per una polonesa, Dominika, l’origen i vida de la qual estan marcats per totes les fronteres que ella i la seua família han hagut de saltar per tal de sobreviure. En una taula del local, just abans d’acabar-se l’any, es troben diversos individus, viatgers en plena fugida. Es diu que viatjar també és fugir, fugim de nosaltres mateixos, del món familiar que ens constreny i ens anul·la, d’algú que ens vol fer mal, d’una història que serà un cercle que acabarem tancant.


Cadascun d’aquests individus (uns personatges molt ben trobats pel seu autor, que no sols el ha donat vida, sinó versemblança i un relat vital amb una gran capacitat d’evocació d’espais, temps) s’asseu al voltant de la taula i va explicant com i per què ha arribat fins allí.
Són individus amb durícies en l’ànima, gent de diverses edats, gèneres i nacionalitats.
El narrador, que pren el cos d’un dels personatges, ens els va descrivint com figures alienes al paisatge en el qual s’han acabat trobant. El narrador se sent, se sap, un impostor sense una història creïble que oferir als seus contertulians, però no n’és l’únic, entre ells n’hi ha un altre realment perillós.
A través dels relats que ens oferixen els personatges es va component un mosaic on la violència en forma part, ja siga des d’una ment psicopàtica, des de la guerra, o des del narcotràfic, una violència que posa al límit l’ésser humà, un ésser simbòlic que té una gran necessitat d’identitat individual i col·lectiva, una identitat que la frontera ens dibuixa i delimita.
Gegants de gel és un relat de relats, un llarg viatge conformat per la narració de diversos viatges en l’espai i en el temps.
Escrit amb una prosa àgil, reflexiva, amb una gran tensió narrativa que ha sabut l’autor mantindre i fins i tot incrementar quan ho ha cregut necessari. Una novel·la intensa, amena, d’aquelles que fan bons lectors.


2 comentaris:

Ricard Tortosa ha dit...

Me l´he acabat de llegir i la valoració que en faig en general és prou positiva. Penso que podria passar per un llibre de contes o relats independents les circumstàncies dels quals duen als seus protagonistes a una necessitat vital de fugir a la fi del món i de passada, trobar-se amb ells mateixos. Històries que pertanyen a un bigarrat grup de personatges recollides pel mateix autor i a alhora protagonista, i que trobem farcides de referències bibliogràfiques,historiogràfiques, cinematogràfiques, musicals i reflexions filosòfiques que imprimeixen al llibre d´un cert grau d´intel·lectualitat gens pretenciós i que fan de la seva lectura una experiència gratificant. Unes històries explicades al voltant de la taula d´un bar que basteixen un conjunt que, tanmateix, degut al seu caràcter heterogeni i en cert grau independent de les altres, ens porten a gaudir de moments intensos i originals (el relat del mexicà, o la mateixa pseudohistòria de l´autor) però que a vegades ens fan topar amb alguns esculls (o amb algun gegant de gel) com el del relat massa desgranat del militar polonès, que trenquen una mica amb l´agilitat amb què l´autor ens feia navegar per les seves pàgines. Però tot, és clar, és qüestió de gustos.

Helena Sarrió Calabuig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.