Sóc de l’opinió, una opinió que
he reiterat en diversos papers, que alguns dels millors prosistes valencians
actuals són poetes o, almenys, l’escàs públic lector els té considerats com a
tals, tot i que puguen combinar aquesta tasca amb la de traductor, crític o
assagista, com és el cas de Vicent Alonso.
Alonso és un poeta amb una prosa
elegant, atractiva, suggeridora i àgil que invita a la lectura però també a la
reflexió.
Aquest any 2015 Publicacions de la Universitat de
València li ha editat Sobre una neu
invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, que és la continuació natural de
l’anterior Trajecte circular, del
qual ja vaig gaudir l’any 2004.
Sobre una neu invisible
és un dietari que ens retrata un home, el seu món interior i també el seu
univers quotidià. L’autoretrat que ens oferix Vicent Alonso és el d’un home,
madur, introvertit, preocupat pel pas del temps i les xacres que aquest li
porta, la pèrdua de memòria, els dolors musculars, el deteriorament de la
salut. La importància que li dóna al pas del temps queda molt ben dibuixada amb
la puntual aparició en algunes entrades del dietari de Lola, una tia seua que
viu en una residència, i de sa mare.
Alonso és un home culte, posat
sempre entre papers, amic de la conversa, un intel·lectual crític que gaudix
dialogant amb altres poetes, assagistes, narradors i articulistes. Un individu
sagaç a qui li agrada buscar respostes a qüestions que li preocupen, unes
respostes que sempre són benvingudes encara que resulten sovint incòmodes.
Ell es considera abans que res
lector, espectador de la realitat i de la ficció que oferix el cinema, també un
melòman impenitent. No és un lector passiu, sinó tot el contrari, és un home
que pot arribar a fer seus uns versos, un paràgraf d’un dietari, una opinió en
una entrevista o en un article, però que també és capaç d’assenyalar
raonadament on erra o s’equivoca l’autor.
El dietari, a més, recull les
impressions sobre la tasca de traductor, en aquells moments dels Assaigs, de Michel de Montaigne, però també
la d’altres traduccions, i com a poeta traduït concretament Del clam de Jasó, que aleshores traslladava
al castellà Antonio Cabrera.
Hi ha una preocupació constant en
el llibre pel paper que la crítica literària no fa i hauria de fer en la nostra
cultura, i assenyala d’una manera intel·ligent la diferència entre crítica i
ressenya literària.
En el llibre apareixen diversos
paisatges urbans i rurals, la ciutat de València i l’àrea metropolitana, i en
especial Godella, on va nàixer l’any 1948. I Xodos i les comarques de
l’interior de Castelló, on passa temporades. També hi ha els viatges, els constants
i habituals a Barcelona, i els que li toca fer a diversos llocs de la península
i d’Europa producte la majoria de la seua tasca com a crític i poeta, però també
com a poeta consort, no oblidem que la seua parella és Anna Montero, els poemes
de la qual, junt amb els d’una extensa relació d’autors (Espriu, Canetti, Eugenio
Andrade, Txema Martínez Inglés, Elisabeth Bishop o Anise Koltz, un vers de la
qual dóna títol al llibre), que apareixen en el llibre com un element que el
porta a la reflexió.
Sobre la poesia Vicent Alonso diu
en un moment determinat: «La poesia sempre m’ajuda a descobrir ací un matís,
allí una emoció viscuda o imaginada. M’és imprescindible per a ser jo. Què més
pot importar-me?».
L’altra gran passió d’Alonso és
la música, de la qual ens arriba a dir: «De fet, la música em provoca emocions
amb una facilitat molt superior a la paraula i sobretot d’una intensitat que no
es pot comparar». Crec que sobren les paraules.
Sobre una neu invisible
és un llibre de gran interés que cal llegir amb atenció, té la suficient
amenitat per a enganxar al lector. Un llibre sense una línia de més, un dietari
per a gaudir de la prosa i de les propostes que ens fa l’autor, per a encetar
eixe meravellós exercici que és el diàleg de les idees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada