dimecres, 2 de desembre de 2015

SOBRE UNA NEU INVISIBLE


Sóc de l’opinió, una opinió que he reiterat en diversos papers, que alguns dels millors prosistes valencians actuals són poetes o, almenys, l’escàs públic lector els té considerats com a tals, tot i que puguen combinar aquesta tasca amb la de traductor, crític o assagista, com és el cas de Vicent Alonso.
Alonso és un poeta amb una prosa elegant, atractiva, suggeridora i àgil que invita a la lectura però també a la reflexió.
Aquest any 2015 Publicacions de la Universitat de València li ha editat Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005, que és la continuació natural de l’anterior Trajecte circular, del qual ja vaig gaudir l’any 2004.
Sobre una neu invisible és un dietari que ens retrata un home, el seu món interior i també el seu univers quotidià. L’autoretrat que ens oferix Vicent Alonso és el d’un home, madur, introvertit, preocupat pel pas del temps i les xacres que aquest li porta, la pèrdua de memòria, els dolors musculars, el deteriorament de la salut. La importància que li dóna al pas del temps queda molt ben dibuixada amb la puntual aparició en algunes entrades del dietari de Lola, una tia seua que viu en una residència, i de sa mare.
Alonso és un home culte, posat sempre entre papers, amic de la conversa, un intel·lectual crític que gaudix dialogant amb altres poetes, assagistes, narradors i articulistes. Un individu sagaç a qui li agrada buscar respostes a qüestions que li preocupen, unes respostes que sempre són benvingudes encara que resulten sovint incòmodes.
Ell es considera abans que res lector, espectador de la realitat i de la ficció que oferix el cinema, també un melòman impenitent. No és un lector passiu, sinó tot el contrari, és un home que pot arribar a fer seus uns versos, un paràgraf d’un dietari, una opinió en una entrevista o en un article, però que també és capaç d’assenyalar raonadament on erra o s’equivoca l’autor.
El dietari, a més, recull les impressions sobre la tasca de traductor, en aquells moments dels Assaigs, de Michel de Montaigne, però també la d’altres traduccions, i com a poeta traduït concretament Del clam de Jasó, que aleshores traslladava al castellà Antonio Cabrera.
Hi ha una preocupació constant en el llibre pel paper que la crítica literària no fa i hauria de fer en la nostra cultura, i assenyala d’una manera intel·ligent la diferència entre crítica i ressenya literària.


En el llibre apareixen diversos paisatges urbans i rurals, la ciutat de València i l’àrea metropolitana, i en especial Godella, on va nàixer l’any 1948. I Xodos i les comarques de l’interior de Castelló, on passa temporades. També hi ha els viatges, els constants i habituals a Barcelona, i els que li toca fer a diversos llocs de la península i d’Europa producte la majoria de la seua tasca com a crític i poeta, però també com a poeta consort, no oblidem que la seua parella és Anna Montero, els poemes de la qual, junt amb els d’una extensa relació d’autors (Espriu, Canetti, Eugenio Andrade, Txema Martínez Inglés, Elisabeth Bishop o Anise Koltz, un vers de la qual dóna títol al llibre), que apareixen en el llibre com un element que el porta a la reflexió.
Sobre la poesia Vicent Alonso diu en un moment determinat: «La poesia sempre m’ajuda a descobrir ací un matís, allí una emoció viscuda o imaginada. M’és imprescindible per a ser jo. Què més pot importar-me?».
L’altra gran passió d’Alonso és la música, de la qual ens arriba a dir: «De fet, la música em provoca emocions amb una facilitat molt superior a la paraula i sobretot d’una intensitat que no es pot comparar». Crec que sobren les paraules.
Sobre una neu invisible és un llibre de gran interés que cal llegir amb atenció, té la suficient amenitat per a enganxar al lector. Un llibre sense una línia de més, un dietari per a gaudir de la prosa i de les propostes que ens fa l’autor, per a encetar eixe meravellós exercici que és el diàleg de les idees.