DIAMANT BLAU

El temps, el pas inexorable del temps, és el gran protagonista de la darrera novel·la de la mataronina Care Santos, Diamant blau (Columna, 2015). Cada capítol és encapçalat per una data, en la novel·la apareix un rellotge que només toca quan algú de la casa està a punt de morir i un estrany ocell, el diamant blau, aguanta impassible el pas dels anys.

Care Santos ens narra la història d’una nissaga familiar, els Pujolar, que en baixar de la muntanya i instal·lar-se a vora mar es convertixen en els Pujolà. Una nissaga maleïda amb una vida breu, una maledicció que arranca de la injustícia provocada per uns pocs minuts de diferència en nàixer dos bessons. Ja ho veuen, de nou el temps.

En la novel·la, i no d’una manera lineal, apareixen diverses històries protagonitzades per diversos elements de la nissaga. Una primera part se situa a les comarques de la Garrotxa i del Bages i una segona, més extensa, va de meitat del segle xix al primer terç del segle xx, que desenvolupa bona part del llibre.

La història de la nissaga, els Pujolar, de la qual forma part la mateixa Care Santos, a qui li han arribat molts dels relats que s’hi expliquen a través de la seua àvia materna, ens narra la vida de tot un seguit de personatges amb una gran personalitat. Care Santos ens ho explica amb un llenguatge clar, concís i directe.

En la novel·la trobem individus capaços de superar tots els entrebancs i dificultats per tal d’ascendir en l’escalafó social, i ho fan a través del seu esforç i la seua capacitat creativa, com és el cas de Silvestre i Florià Pujolà, als quals els acaba afectant també la maledicció que inaugura la resta de malediccions, que un membre de la família serà qui el traïsca i el perjudique, en el cas de Silvestre el seu germà petit i en el de Florià un cunyat amb el qual s’havia criat.

Com a lector, m’ha interessat molt el retrat que fa de les dones, en especial de la Teresa Marquès, segona dona de Silvestre, un personatge que es fa a ella mateixa i que és capaç de llegir-se tota la biblioteca d’un notari. Margarida, la seua nora, antítesi i enemiga, la qual representa una dona reaccionària. I la Teresa Pujolà, l’àvia de l’autora, amb un caràcter alegre i emprenedor.

La novel·la té moments fulletonescos, i no ho dic com un fet negatiu, tot el contrari. Hi apareixen amors impossibles, fills il·legítims, reaparició de personatges que tot el món donava per morts...

Una obra que acaba sent un cercle que només pot tancar l’hereua de la memòria familiar, i ho fa rememorant les hores que de menuda va passar escoltant els relats de la seua àvia. Una marmessora de la memòria familiar que ha sabut recuperar-la, rehabilitar-la, omplir buits i dotar els personatges de nervi i el relat de tensió narrativa i una certa màgia. I ha acabat convertint un grapat de records, molts dels quals entranyables, en el relat d’un temps passat, d’una gent vinculada econòmicament a la indústria tèxtil catalana.