dijous, 14 de gener de 2016

ALFABET DEL DESIG


El poeta de Mislata Francesc Rodrigo i Segura (1964) va obtindre l’any 2014 el Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés que atorga l’ajuntament de Burjassot amb l’obra Alfabet del desig. Un recull de quaranta-un poemes que aquest 2015 ha editat l’editorial Bromera d’Alzira.
Rodrigo ha organitzat el poemari dividint-lo en sis apartats, de tres, nou, deu, sis, deu i tres poemes, respectivament: Alfabet del desigLa distància dels diesEn l’hora audaçInstantàniesEl pes de l’aiguaContra l’oblit. Només en el segon i el tercer els poemes porten títol, en els altres apareixen enumerats.
Francesc Rodrigo obri el poemari parlant-nos de l’ofici d’escriure i compara l’escriptor amb un arquer, un arquer del temps que llança paraules plenes de llum contra la foscor, representada aquesta pel pensament de la mort. La llum és la memòria, però també el desig que ens mou i l’acompliment del qual ens reconforta. Així tenim, per una banda, l’ésser humà davant de Tànatos, protegit i nodrit per Eros i els fruits saborosos que aquest oferix; i per una altra, la memòria, l’oblit així com la literatura com a elements que l’ajuden a perdurar més enllà de la seua mort física.


En La distància dels dies, Rodrigo ens parla del pas del temps que devora la vida, com un déu embogit devora els seus fills. La memòria és la flama que ens dóna calor i ens il·lumina, però cal anar amb compte, ja que viure immersos en la nostàlgia no és bo, cal assumir les derrotes, però no deixar-se atrapar per la mort i enfonsar-se tot seguit en la foscor que ella representa. Tenim l’amor i els seus jocs que vénen a omplir de significats i de llum la vida, que trenquen la soledat i el dolor. La poesia ens és un cant necessari que ens ajuda a destriar l’aigua térbola que hi ha al pou de l’oblit per tal de veure i poder recuperar els tresors ocults amb els quals mal enganyem la mort. Encara que no hi ha cosa més certa que la nostra fi i que tot és un engany, un autoengany per a salvar-nos de la depressió més profunda.
En la tercera part, En l’hora audaç, la nit se’ns apareix com un escenari de la solitud que servix al poeta per anar a la recerca dels misteris de l’existència. Escriure, afirma, és un exercici de goig, de solitud amb el dolor, i l’utilitza, entre altres coses, per a mesurar el pas dels dies.
Al llarg del poemari, Rodrigo reitera una vegada i una altra que la paraula és foc, llum, que la literatura és una eina que usa per a eixir-se’n del temps i veure les coses des d’un altre angle: «Escriure, o viure, / com si la vida s’il·luminés tota. / O no fos breu».
Instantànies són poemes breus amb els quals aconseguix amb intel·ligència atrapar uns instants amb cinc versos.
El temps de l’aigua conté els poemes més mariners, ja que empra la mar com una metàfora del viure. Els poemes estan plens d’imatges marines amb les quals ens descriu els diferents estats d’ànim d’un home que com a poeta només aspira a contemplar l’esdevindre del temps i desxifrar els misteris ocults de l’existència.
Tanca el llibre Contra l’oblit, on Rodrigo ens parla de l’individu que escriu com si fóra una tercera persona, però en realitat està davant d’un mirall, reconeix les paraules que formen part del seu alfabet íntim i personal com ara vida, mort, temps, amor, desig, llum, fosca, dia, nit, solitud, reflexió, poesia, fugacitat, brevetat, oblit, memòria, i amb elles com a matèria primera ha construït l’estructura del llibre.
En el darrer poema Rodrigo ens invita a viure a tot o a res. Una invitació agosarada com és la lectura d’aquest poemari en què l’autor busca i ens oferix la llum de l’esperança davant d’una realitat força crua.