dilluns, 12 de desembre de 2016

"SALIVA CANALLA"




Manuel Garrido, sota el pseudònim de Garri Campanillo, acaba de publicar en Comboi records el que és el seu primer treball discogràfic en solitari, Saliva canalla. Aquest treball ha aparegut al mercat en dos formats, el de cedé i el vinil.
Garri Campanillo és un músic amb una llarga trajectòria, amb un fum de concerts, en xicotets i grans escenaris. Començà a fer els seus primers passos en la dècada dels setanta, tot formant part de Pep Laguarda i Tapineria, amb els quals l’any 1977 publica el mític àlbum Brossa d’ahir. Posteriorment, junt amb Samuel Iborra i Josep Vicent Tallada, crea el grup Tapera.
Cantant i compositor, amic dels seus amics, home obert, músic honest i bona persona, Garri Campanillo ha rebut un gran nombre d’influències musicals al llarg de la seua vida, des del folk nord-americà fins el bolero, que ha sabut digerir i fer seues per acabar creant un estil propi amb una gran personalitat.


En Saliva canalla ha musicat dotze poemes de l’actor i poeta Ismael Carretero. Dotze lletres escrites sobre la barra d’un bar després de passar-se hores i hores servint copes i observant la fauna humana que entra i ix del local. Dotze lletres tocades per l’encant i el desencant, d’un individu amb una mirada escèptica i alhora sentimental.
La direcció artística de Saliva canalla ha estat a càrrec de Pau Garrido, mentre que la producció, enregistrament i mescles són de Manuel Vargas.
Garri Campanillo s’ha fet acompanyar pels seus bons amics Josep Vicent Tallada a la guitarra i Samuel Iborra a les percussions, acordió i harmònica.


El so resultant és eminentment acústic. La veu càlida de Garri Campanillo va desgranant amb la seua manera personal d’entendre les cançons les diverses històries de Carretero, i ho fa com un trobador savi a la porta d’un bar. Als poemes d’Ismael Carretero els put l’alé a carajillo, ginebra de garrafó i el fum dels desitjos inconfessables.
Al llarg de les dotze cançons, Garri fa diverses clucades d’ull a diversos músics que com ell s’han deixat seduir pels racons foscos de la nit entre llums de neó. Llocs on, per damunt del volum de la música, els individus aconseguixen comunicar-se a través de la mirada. Espais perillosos on fins i tot un colp de timó inesperat et pot canviar la vida o el color de la nit.
El resultat, un treball honest, digne, ple de color i el tast d’aquells que han passejat pel costat perillós de la vida i han sabut passar inadvertits.