dilluns, 22 de gener de 2018

HOMENATGE EN EL CAU FERRAT


En la pintura, com en la literatura, com en l’amor, com en la vida, no hem de buscar cap certesa més que la de la mort. Pensar que mereixem per part dels altres la seua atenció, la seua estima, la seua generositat és un error que ens pot portar la resta de la vida pel carrer de l’amargura. Un carrer que es creua amb els de l’odi i el de la necessitat de destruir aquells que considerem els culpables dels nostres desenganys i fracassos.
Carles Solé, el protagonista de la novel·la L’homenatge de Xulio Ricardo Trigo (Columna edicions, 2017), ha viscut bona part de la seua vida frustrat. És ja un home madur, a pocs anys de la vellesa. Un individu que d’infant fou ric a l’illa de la Martinica, que de jove pretengué ser artista plàstic i buscà l’ajuda i el reconeixement dels artistes del modernisme català com ara Santiago Rusiñol i Ramon Casas, però aquests l’ignoraren. Una persona que va estimar amb devoció i no va ser correspost. Pobre, sol, atrapat per la seua mediocritat i la seua rancúnia, està convençut que les circumstàncies i algunes persones s’han conxorxat per a evitar que el seu art i ell mateix brille amb llum pròpia. Durant anys ha anat preparant la seua venjança, i amb l’excusa d’escriure un extens article sobre el modernisme convoca al Cau Ferrat de Sitges els supervivents del grup i les dones que foren esposes i models de Casas i Rusiñol, Lluïsa Denís i Júlia Peraire.


Xulio Ricardo Trigo, amb una prosa fluida, crea amb gran versemblança un personatge torturat pels seus fantasmes personals i ens fa un recorregut per la seua biografia, destacant els moments que van suposar un colp de timó important en la seua navegació vital, fins arribar al moment de portar a terme la seua anhelada venjança en forma de suposat homenatge. Una venjança que d’alguna manera serà ràpidament intuïda pels individus convocats al Cau Ferrat.
Xulio es fa servir del personatge Carles Solé per a fer també ell el seu particular homenatge a algunes de les figures cabdals del modernisme català, parlant-nos de les seues llums i de les seues ombres, de la seua obra, d’alguns fets destacables de la seua trajectòria vital i artística, i del que va significar per a un poble com Sitges les reunions d’artistes que allí se celebraven. Com ho vivien els seus habitants aquells esdeveniments i com alguns d’ells se sentien atrets per la fascinant vida de pintors, escultors i escriptors vinguts de Barcelona, Paris o els Estats Units.
Encara que la reunió que ha preparat Carles Solé amb l’ajuda de la viuda de Rusiñol se celebra quan ja han faltat alguns dels membres més destacats del grup i els supervivents són ancians, la presència dels absents és tangible i la desconfiança i mala llet dels que resten és colossal.
Al llarg del relat, l’autor ens deixa intuir les misèries del classisme existent en la societat catalana de l’època i el rol que les dones ocupen en ella. Ens descobrix que les aventures, per molt arriscades que siguen, si es té un bon matalàs econòmic són menys perilloses.
L’homenatge és una novel·la amena, que porta amb comoditat el lector a viatjar cap a un temps i un espai concrets. L’autor recrea a la perfecció, per una banda, l’atmosfera d’una època que està a punt de finalitzar, i per una altra la tensió vibrant entre els diversos personatges.
Xulio Ricardo Trigo, que és un escriptor amb força ofici, com un expert crupier, al llarg de la narració s’ha guardat un as en la màniga: el personatge de la minyona que va mostrant amb subtileses. Un ésser necessari però en part invisible o invisibilitzat, que presencia les escenes i escolta amb atenció les converses que es produeixen eixos dies al Cau Ferrat. Ella serà l’artificier que desactivarà l’artefacte que tan curosament havia construït Solé i li acabarà oferint un nou sentit a la seua vida. Un final obert, en part amable i sobretot carregat d’esperança.
Amb L’homenatge Xulio Ricardo Trigo va obtindre el XXI Premi Néstor Lujan de Novel·la Històrica.