L'USURPADOR

Àngels Moreno (València, 1993) ha publicat en Pagès editors el que és el seu tercer llibre de poesia, L’usurpador, un títol contundent, directe i des del meu punt de vista més propi d’un relat o d’un recull de relats que d’una col·lecció de poemes.

L’usurpador va obtindre el XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal que convoca el Consell Comarcal del Pla d’Urgell. L’edició ve complementada per unes suggerents fotografies de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo i per un suggestiu epíleg del poeta i assagista Vicenç Altaió.

No em considere un crític literari que tomba sobre la taula d’operacions un llibre i, com un expert forense, el dissecciona, el desmunta per tal de descobrir l’estructura secreta però també les seues deficiències. Sóc un lector, que a un mateix temps és autor, que simplement opina i reflexiona sobre allò que ha llegit.

Vicenç Altaió, en l’epíleg des del qual traça amb línies personals un triangle entre Àngels Moreno, ell mateix i JV Foix, afirma: «Són moltes les veus poètiques i molt ampla la biodiversitat d’estils. La més simple divisió s’estableix entre els poetes que uneixen la seva veu lírica a l’experiència del jo i els que es deuen al llenguatge... Molt ràpidament he sabut veure que l’Àngels Moreno pertany a aquest segon grup». Com a perpetrador de versos, a mi Altaió m’haguera situat en el primer grup, justament en l’altre bàndol. Aquesta divisió ja ens avisa l’autor de l’epíleg que és simple, que les coses són sempre més complicades, ja que en la poesia d’aquesta jove graduada en medicina trobem mostres ja siga en forma d’imatges poètiques com de discurs poètic que han estat extretes directament de la seua experiència vital i professional: «tenen la turgència / de l’úter curull / i miren folles / l’obertura de la carn / que s’hi calibra i fa equilibri...».

L’usurpador és un llibre conformat per cinquanta poemes i dividit en cinc apartats. Els dos primers, de gran extensió: díhuit i vint-i-tres poemes cadascun i els altres restants més curts. A pesar d’aquesta divisió, conformen a nivell formal un únic bloc.

Conec Àngels Moreno des d’abans que editara el seu primer llibre de poesia, Clarobscurs (Neopàtria, 2014), i ja des d’un primer moment em va paréixer una persona molt madura per a la seua edat, intel·ligent, ambiciosa i amb una formació cultural i literària notable. Trobe que l’evolució de la poeta i de la seua obra ha estat ascendent i positiva fins a convertir-se en una de les noves veus poètiques a tindre en compte els pròxims anys.

En L’usurpador, Àngels Moreno ens parla del temps: «El temps en escapçar-lo / té un doble folre: / l’horror vacui d’aturar-se» i de les feixugues hores que va deixant, de la poesia, del llenguatge: «Que no el veu ningú / un llenguatge / que rebrota de l’horror», de la vida, de l’impuls d’escriure: «S’ha escrit tant / sobre l’endins/ i la devastació» i de la maternitat: «El vas mirar directament: / s’alimentava de tu,/ era una peça migratòria». L’usurpador és aquell que s’apropia sense cap dret d’un territori, d’una tradició, d’un ofici, d’una dignitat, d’un cos que no és el seu. Usurpa la poeta el llenguatge per a construir amb ell bellesa però també pensament? És el fill nonat l’usurpador del cos de la mare?

Els versos d’Àngels Moreno són lliures, dialogants (hi ha una certa propensió al duet, a la confrontació d’idees dins del poema), rítmics, concisos, no tenen paraules sobreres ni pirotècnia farcida d’espurnes farfalloses de colors. El poema és un arbre al jardí on la poeta l’ha podat amb precisió de cirurgiana.