dilluns, 29 de gener de 2018

EN EL DECRÉIXER DE LA PLUJA


Amb En el decréixer de la pluja, Mari Carme Arnau i Orts va obtindre l’any passat el Premi Marià Manent de Poesia. Es tracta d’una col·lecció de quaranta poemes de vers lliure, dividida en dos grans blocs. El primer, Com les urpes de la pluja, i el segon, Ocells de l’aire, als quals se suma un poema que fa de pòrtic d’entrada i un altre que fa de pòrtic d’eixida, més un tercer que obri el llibre i que l’autora empra com una autocita.
Una autocita en la qual la poeta d’Alfara del Patriarca (l’Horta Nord) posa damunt de la taula un mot, la realitat, cosa que obliga el lector a preguntar-se si té entre mans un llibre de poesia realista i, si és així el cas, de quin realisme en concret estem parlant, si és de caràcter social o intimista. També el lector es preguntarà si xucla de les propostes marxistes o ho fa del cristianisme. La resposta a la primera pregunta és que Mari Carme Arnau, des de la realitat íntima i personal, repensa i es rebel·la contra la realitat social, la resposta a la segona pregunta la trobarem en passar pàgina i llegir uns versicles de l’Evangeli de Sant Mateu que escriu sota el títol d’Anunci.
Sense citar-los en cap moment, trobe que Mari Carme Arnau té una connexió no sé si dir espiritual amb poetes valencians actuals com ara Antoni Ferrer i Vicent Torres i Aguado, dos autors d’una profunda espiritualitat amb arrel en la doctrina de Crist.
Mari Carme Arnau construïx els seus poemes atorgant una gran importància a les imatges, les quals subratllen i reforcen allò que ens pretén comunicar. Imatge darrere d’una altra, s’arrenglera per a alçar barandats, pilars i sostres per tal de construir la casa del poema. Hi ha una gran preocupació per capturar imatges originals i amb una gran càrrega lírica, quan aconseguix relaxar aquesta tensió ens oferix versos diàfans però amb un cromatisme càlid i un major ritme interior.
El que pretén comunicar-nos la poeta naix de la mirada individual, una persona amb una rica vida interior a la qual li costa acceptar el gregarisme social i l’egoisme. La paraula per a ella és un camí que porta al pensament, a l’anàlisi i a la necessitat de lluitar per canviar una realitat que crea injustícia i abismes entre la gent: «Veus el corrent de la gent desemparada, / ignorada, sotmesa al dolor».
La poeta observa el seu entorn i s’entristix. Té por, se sent fràgil, por al sofriment, a l’odi, una por de la qual s’ha de defendre i es pregunta: «On ens resten els drets, com arquitectes del futur?».
He trobat en els seus poemes la soledat aclaparadora que sent un ésser humà que no es deixa enganyar per les falses realitats que ens oferix el sistema, un sistema capaç de crear monstres com el de la postveritat. Una persona amb una mirada diàfana que veu al seu davant, ocupant tot l’horitzó, una bèstia colossal, un depredador insadollable que pretén engolir-s’ho tot i deixar-nos vestits amb les fredes cadenes de l’esclavatge moral i material.

He trobat tristesa, desassossec, dolor, però en cap moment resignació. També he trobat, com en les cançons de Raimon, la nit, la nit com a sinònim d’obscuritat dels temps en què vivim, on el sistema potencia el pitjor de l’ésser humà, l’egoisme, l’avarícia, la supèrbia, la violència, en detriment dels valors positius com ara la solidaritat, el treball pel bé comú, la defensa del feble, del perseguit... I la llum, que deixa entreveure l’esperança i ens ajuda a discernir la realitat.
Mari Carme a aquests dos elements afegix el mar, en ocasions també el bosc o el jardí, de vegades convertits en el paisatge on es troba i es retroba, on reflexiona, altres com un camí obert, infinit, en el qual deixar-se dur pel vent i navegar cap a un món més just i solidari. És allí, a la platja, on des del seu intimisme s’enfronta a les diverses cares de la realitat, des d’on assumix la seua rebel·lia «per a combatre l’orfandat de l’home».
El segon gran bloc, Ocells de l’aire, té un caràcter més personal, ací l’autora es deixa atrapar per les forces tel·lúriques que aconseguixen carregar-la d’energies positives.
Mentre observa el seu voltant, deixa perdre l’esguard en la distància, en l’horitzó, on es retroba amb el mar, que nega d’atzur tot aquest poemari. Es pensa i s’imagina un element més de l’entorn, un arbre, un matoll. Gaudix de la llibertat. Escriu franquejant les fronteres que imposen el temps i l’espai, el dolor i la tristesa, la desmemòria i l’oblit. Travessa el cercle inexorable que conformen la vida i la mort amb l’esperança en una mà i l’àlbum dels records en l’altra.
En el decréixer de la pluja abunda en cites d’autors diversos, són cants que l’han seduïda i acompanyada per a conformar la seua veu poètica i el seu pensament. Cites en les quals Mari Carme Arnau proposa al lector un ventall de lectures. Perquè «no hi ha cap poema que siga l’últim / si imagines camins possibles o impossibles».