dijous, 25 de juliol de 2019

DARRERE DEL POETA, LA FIGURA DEL LECTOR



Paul Antschel fou un jueu de parla alemanya nascut el 1920 en una regió romanesa que anys més tarda passaria a formar part d’Ucraïna. Els seus pares foren deportats a un camp d’extermini nazi on van morir, l’un de tifus i l’altra d’un tret en el cap. Paul, mentrestant, anava d’un camp de treball a un altre explotat com un esclau. Finalitzada la segona guerra mundial, travessa Hongria i fuig primer a Viena i després a París.
L’adaptació a la llengua romanesa del seu cognom Antschel és Ancel, que esdevé Celan per anagrama. Així, Paul Antschel és el poeta Paul Celan. La seua poesia es caracteritza pel simbolisme i el surrealisme, i és en línies generals poc accessible al gran públic.
El dolor provocat per la pèrdua dels seus progenitors, als quals sent que va fallar, i tots els esdeveniments que es van produir a Europa abans i durant la segona guerra mundial, l’ascens del feixisme al poder, la seua consolidació, la persecució i extermini d’algunes minories ètniques i religioses com ara els jueus i els gitanos, van marcar profundament la seua poesia.
Tornar a llegir Celan, en un temps en què el feixisme recupera espais de poder polític a Europa, és un exercici necessari per a posar-se en alerta contra aquest nefast virus. L’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida) Francesc Mompó, que ja ha demostrat en altres ocasions que és un lector apassionat de poesia (recorde i recomane el seu poemari Atlàntic on oferia la seua lectura sobre diversos poetes), es capbussa a pulmó obert en les profunditats de l’obra de Paul Celan, desmuntant els seus poemes, els seus anagrames a fi d’iniciar un diàleg personal que l’ajude a trobar els seus propis anagrames, en un llibre amb un títol senzill i directe: Llegint Celan (Perifèric Edicions, 2019), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Benvingut Oliver. Un volum que compta amb un magnífic i intel·ligent pròleg de Josep Mir, un poeta que per desgràcia es prodiga poc.


Paul Celan i la seua poesia són utilitzats per Francesc Mompó com un espill, on la seua mirada sagaç de lector es retroba amb la d’observador de les realitats ocultes sota el vernís de les aparences.
El seu no és un exercici literari, un passatemps. Mompó va més enllà, li interessa el lament convertit en poesia de Celan però, també, d’on naix aquest crit sord i angoixat, i troba que ho fa de l’incommensurable dolor d’Antschel, un individu torturat, aclaparat per la culpa, que patí greus problemes psiquiàtrics i que acabà finalment suïcidant-se.