ARGILA I CALÇ

 

 

L’any 2022 Elvira Cambrils va obtindre el Premi Enric Valor de Novel·la, que convoca la Diputació d’Alacant, per Argila i calç, una novel·la que ha editat aquest darrer trimestre de l’any en la col·lecció L’Eclèctica Bromera Edicions.

Argila i calç és segurament l’envit literari més arriscat que mai ha fet al llarg de la seua trajectòria l’escriptora de Pego. I a pesar del risc assumit, és el que més bons resultats li ha donat.

Un relat de relats, com la vida mateixa. Quantes vides conté la nostra vida? És un llibre de viatges, viatges a la recerca desesperada d’un petit espai on construir lliurement i dignament la nostra felicitat.

Elvira Cambrils ha creat un personatge, Blanca Miralles, una vella escriptora en el darrer tram de la seua vida, que des que va perdre el seu marit no ha tornat a escriure. A ella li cedix la veu narrativa. L’aparició en la vida de Blanca d’una jove de Djibouti, Amina, l’empenyerà a agafar de nou la seua ploma per tal de contar-nos el seu llarg viatge com a emigrant sense papers, travessant les fronteres de diversos països africans i la Mediterrània, fins arribar a les valls de Pego.

Una tragèdia de milers d’éssers humans que fugen de la fam, de la misèria de la guerra, d’una societat on les dones i els pobres no tenen drets, una fugida a la recerca d’una vida més digna on sovint troben la mort calcinats en un desert o ofegats al bell mig de la mar.

Blanca Miralles, al mateix temps que ens va contant les peripècies per les quals passa la jove Amina, a qui sovint salva la solidaritat de les dones que va trobant-se pel camí, comença a contar-nos la seua pròpia vida, la d’una dona criada en una dictadura de tints feixistes i militaristes amb un discurs masclista i patriarcal. Ella, a pesar de tot, ha pogut estudiar a la universitat i fins i tot exercir durant uns anys la seua professió. Més endavant entrarà en contacte amb el nucli valencianista resistent, encapçalat per Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, els germans Casp, aprendrà la seua llengua i començarà a escriure.

En la manera de narrar aquest relat, Elvira Cambrils aconseguix dotar la seua prosa del tast de la literatura clàssica àrab. Ens parla de les grans i petites tragèdies que viuen milers de dones. Hi ha petites tragèdies? I ho fa amb un llenguatge d’un lirisme bell però senzill, carregat de tendresa, determinació i una certa sensualitat.

Elvira Cambrils es reivindica com una novel·lista universal i alhora filla d’una tradició autòctona. Una tradició que personalitza en autors com ara Maria Ibarz, Beatriu Civera, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, però que ve de més lluny en el temps, d’Isabel de Villena o de Manuela Agnés Rausell. Les quals reivindica, perquè en el seu moment fins i tot les feren passar com a subalternes dels homes escriptors.

Elvira denuncia també les vegades que les dones s’han vist relegades per la societat a ocupar un espai de simples acompanyants.

Aquesta, encara que ho parega, no és una història de dues dones, sinó de moltes dones, Elvira-Blanca ens relata també el drama d’altres dones com ara Esther Julià, que es va rebel·lar i que a la fi va perdre.

Tampoc és el relat d’un sol viatge, de fer mentre ens narra el sinuós itinerari d’Amina pel sud, ens descriu els seus viatges per la costa nord de la mateixa mar. Uns viatges en què Blanca i la seua parella busquen la llibertat que en el seu país no troben.

És Argila i calç una novel·la ambiciosa, ben escrita i estructurada, amb una tensió narrativa que fa que no perda interés en cap moment. Una novel·la que ens parla de la capacitat de l’ésser humà per a mantindre sempre viva, a pesar dels mals vents, la flama de l’esperança.