KISOK-CURANT

 

Kintsukuori és una paraula japonesa que significa reparació en or, de fet és el nom d’un art japonés del segle xv que consistix a reparar objectes de ceràmica que s’han trencat utilitzant per a unir els diversos trossos una resina daurada. El resultat és el mateix objecte amb una decoració en part nova. L’escriptor i psicòleg Tomàs Navarro aplica aquest principi a la psicologia humana per tal de curar ferides emocionals. Ferides que hi ha qui no supera i es veu atrapat en un laberint que el porta a prendre una decisió definitiva per a un problema que amb l’ajuda necessària seria provisional, llàstima!! La música, la literatura, l’amor, l’amistat i l’harmonia són la resina daurada que pot enganxar-nos a la vida en moments difícils.

Tomàs Navarro escriu en premsa, publica llibres i ajuda molta gent a pegar el colp de timó que necessiten les seues vides.

Aquesta bellíssima idea d’aplicar l’art japonés de reparar objectes sense dissimular les cicatrius aplicada a les emocions humanes ha inspirat la cantautora Anna Rosselló en el seu primer treball discogràfic de llarga durada, Kisok-curant. Abans havia enregistrat un parell de cançons produïdes per Pau Viguer: Et veig brillar i I digues-li adéu, aquesta darrera inclosa en el disc. Kisok-curant el prologa, com no podia ser d’una altra manera, Tomàs Navarro, qui ja ens informa que tenim en les mans una cicatriu transformada en or, una mostra de fragilitat i de fortalesa, un bocí de dolor transformat en art.

En aquesta aventura musical Anna Rosselló està acompanyada per Nacho Mañó, que s’ha encarregat dels arranjaments i la producció, com també de tocar diversos instruments com ara el baix i les guitarres. Nacho Mañó ha posat la seua llarga experiència al servici d’un projecte que desprén tendresa i optimisme, encara que no defuig de parlar del fracàs i el dolor.

Kisok-curant és un pomell de cançons que ens parlen de les emocions humanes, de la necessitat d’enfrontar-se a la derrota, el dolor, de prendre decisions i superar el trauma per tal de començar a tancar la ferida, d’assumir qui som en realitat, de demanar ajuda quan ens cal davant de la frustració i la incertesa. És un cant a l’amistat i els valors positius de l’ésser humà, un cant a la vida.

Anna Rosselló ha tingut la capacitat de convertir en so la llum mediterrània. És un disc que respira per totes bandes mediterraneïtat. Les bases de les seues cançons giren al voltant del protagonisme de la seua veu i el seu piano. Una veu càlida, que transmet alegria, ganes d’alçar-se i de ballar els temes més rítmics, com ara Benissa o L’energia del Bombí, i que pren un to íntim en les balades, les quals són la crònica de vegades del dolor i el fracàs, com ara en eixa impressionant cançó que és Ànimes trencades.

Piano i veu es deixen acompanyar per fiscorns, trompetes, violoncels, flautes travesseres, clarinets, bateria i caixons, que prenen en un moment determinat el protagonisme a través d’un solo que fa créixer en tons daurats la cançó.

Darrere d’aquests instruments hi ha músics com Pau Viguer, Ximo Caffarena, Julián Briega, Salva Ortiz, Lluís Granell, José Pastor, instrumentistes de reconegut prestigi, així com el jove violoncel·lista Marcel Broseta, fill d’Anna.

Kisok-curant recull onze cançons, sis de les quals amb la lletra i música de la cantautora de Benissa, i cinc poemes d’autors com ara Marc Granell, Cecilia Berenguer, Joan Navé Fluxa, Lídia Santacreu i aquest que vos parla.

Menció a part mereix el disseny i maquetació del disc, a càrrec de Tere Núñez, on el blau i el blanc mediterranis es barregen amb el daurat que enganxa cadascuna de les nostres emocions trencades.

Kisok-curant és un disc amb una sonoritat mediterrània rica, plena de detalls entranyables, un disc imprescindible en un temps en què ens sentim frustrats, adolorits, amb la ràbia a flor de pell.

Una magnífica targeta de presentació per a una cantautora que té moltes coses encara a dir.

LA MAR

 

Trobe a faltar els temps en què els canvis es produïen a una velocitat menor que en l’actualitat. Soc conscient, com ho és quasi tot el món amb dos dits de coneixement, que en el camp de la tecnologia l’obsolescència programada li dona cada dia menys temps de vida als aparells que comprem. Això, sumat als canvis de format i les noves aplicacions que reclamen més i més els nostres mòbils i ordinadors, ens crea una certa ansietat com a ciutadans convertits per obra del sistema en consumidors voraços.

El món de la música, per posar-ne un exemple, ha patit diversos canvis dels formats amb els quals els creadors ens oferixen els seus treballs: vinil, cassets, cedés... Tants que un cantautor com ara el veterà Paco Muñoz s’ha vist obligat, després d’editar el seu darrer disc Cap al sud en format cedé, a fer-ne una edició en pendrive, perquè un nombre important dels seus seguidors ja no tenen ni a casa ni en el cotxe un aparell on escoltar-lo. Davant d’aquest fenomen de canvis continus, hi ha qui, com Artur Àlvarez, ha decidit oferir el seu darrer treball discogràfic, La mar, exclusivament a través de les plataformes digitals youtube, spotify, apple music i amazon music. Una fórmula que deixa fora de joc tots aquells a qui ens agrada un format físic, i ja no dic aquells que es troben a l’altra banda d’allò que s’anomena la bretxa digital.

Passant pantalla, però centrant-nos en Artur Àlvarez, vull dir ben alt que és el cantautor en llengua catalana que més ha fet per a promoure la poesia valenciana a través de la música. Vull dir convertir la poesia en cançó, i això no és qualsevol cosa. Només cal donar-li un colp d’ull al seu projecte El Núvol Poètic, on ha treballat amb atmosferes i ritmes de la música electrònica vint poetes valencians, o A ritme de blues, on li posa música als poetes castellonencs del segle xx Bernat Artola i Miquel Peris, o Artur Àlvarez canta a 10 Poetes contemporanis, on a ritme de pop-rock canta poemes inèdits de Francesc Mompó, Susanna Lliberós, Vicent Penya, Berna Blanch, Maria Carme Arnau... Ha musicat també Estellés, Josep Porcar, Manel Garcia i Grau, i un llarg etcètera. Ho torne a dir: és qui més ha fet per la poesia valenciana actual i a qui menys se li ha reconegut la seua tasca.

Passe de nou pantalla, i dic que en el seu nou treball, La mar, li posa música a dotze poemes de poetes valencians de diverses generacions (Josep Lluís Abad, Aina Garcia-Carbó, Manel Pitarch, Reis Lliberós, Gràcia Jiménez, Rosabel Gumbau, Manel Pitarch...) . Els poemes són inèdits i tenen la mar com a protagonista, sovint utilitzada com una al·legoria de la vida, de l’amor o simplement com l’escenari del nostre lliure albir.

Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, ens oferix dotze mirades íntimes, singulars i una lectura pròpia, privada, en forma de cançó de cadascun dels poemes. Aquestes cançons són com un viatge a través de la història de les darreres dècades del rock i del pop, amb tocs de blues, de música electrònica i ecos de les millors bandes internacionals. Coneix el seu ofici i sap extraure d’un poema el vers idoni per tal de convertir-lo en una tornada encomanadissa, i quan no el troba li afegix un jocs d’onomatopeies vocals que convertixen el poema en una cançó popular. Com en altres ocasions, ha comptat amb la col·laboració del guitarrista Carlos Àlvarez, que dona a alguns dels temes un sonoritat bellíssima.

Un treball sòlid construït amb el bon ofici d’un home apassionat, treballador i generós. Un disc que convida a deixar-se dur per diversos ritmes, els uns més sensuals, els altres més elèctrics, i també a descobrir entre les notes del pentagrama la veu inconfusible dels nostres poetes.

Passe pantalla i ara em dispose a navegar per aquesta mar musical que ens proposa Artur Àlvarez.

LA LLUNA A LES BUTXAQUES

 

El grup poètic Argila de l’Aire és una entitat que al llarg de més de dues dècades, en l’àrea metropolitana de València, ha estat darrere de publicacions com ara la revista literària Diàfora, xarrades i exposicions diverses, recitals de poesia i fins i tot l’edició de llibres i d’audiollibres col·lectius de poesia. Entre els diversos membres del grup destaquen els escriptors Maria Carme Arnau, José Antonio Mateo, Ana Pastor, Berna Blanch i María Carmen Sáez Lorente.

María Carmen Sáez, nascuda a la comarca de la Canal de Navarrés, combina la seua passió per la literatura, en especial per la poesia i la narrativa per a infants i joves, amb les arts escèniques on destaca com a rapsoda. En aquesta vessant sovint s’ha fet acompanyar per Néstor Mont, guitarrista, cantant i compositor. Néstor Mont, compta amb una interessant trajectòria com a cantautor folk, encara que potser siga més conegut pel públic per ser durant uns quants anys membre de la rondalla que acompanyava en els seus directes Josep Gimeno el Botifarra i haver-li produït el disc que el va descobrir com una de les veus més populars de la música tradicional valenciana: Si em pose a fer cançons (2006).

Enguany el Grup Poètic Argila de l’Aire publica un llibre, La lluna a les butxaques (2021), que inclou un cedé amb un pomell de cançons que Néstor Mont ha compost sobre huit poemes de María Carmen Sáez. Huit peces que són un vertader gaudi per als sentits.

En la nostra llengua comptem amb una llarga tradició de compositors de diversos gèneres i estils que han convertit poemes en cançons, una tasca per a la qual es necessita d’una gran sensibilitat i tindre traça. Una habilitat que a alguns els falta, ja que hi ha qui ens oferix unes cançons planes, sense cap mena d’interés, no en diré noms, no m’abellix ferir susceptibilitats. Aquest no és el cas que ara ens ocupa. Néstor Mont ha realitzat un treball acústic amb una sonoritat que xucla de la tradició folk mediterrània, però també de l’altra banda de l’Atlàntic, i té en la veu i en la guitarra els pilars sobre els quals se sustenta el disc.

Néstor ha escrit la música i ha fet els arranjaments, s’ha encarregat de la guitarra, ha posat les veus, exceptuant un moment de la darrera peça, Llum, soledat, remors, silencis, on apareix la nostra poeta fent de rapsoda. En l’acordió i el violí ha comptat amb la col·laboració de Jordi Pastor, i en la mescla i la remasterització amb Serge Ferragud.

Un treball que denota ofici, complicitat amb la poeta i la seua obra, i una enorme sensibilitat. En cap moment la música és al servici de la poesia, sinó que es complementen l’una a l’altra per a crear unes cançons càlides, embriagadores, suggestives, que reclamen l’atenció de l’oient.

El llibre recull també una petita mostra de la poesia de María Carmen Sáez, 16 poemes, que no són suficients per a fer-nos una idea de la seua trajectòria, però així i tot és un bon tast que sens dubte ens demana més, no sé si aquest ha estat l’objectiu de la poeta. Els poemes els acompanyen diverses fotografies de Joanra Estellés, qui també s’ha encarregat del disseny gràfic de La lluna a les butxaques, unes fotografies amb les quals juga amb la imatge reflectida dels dos protagonistes, músic i poeta, en un espill i que venen a ser una al·legoria del treball que ens oferixen.

MULTITUD SUBALTERNA

  

El grup Jamaleònics acaba d’editar el seu primer disc, Multitud subalterna, després que en gener del 2019 apareguera un EP amb el mateix nom del grup. Jamaleònics, que té un potent i alegre directe, està format per huit músics de les comarques de Camp de Morvedre i l’Horta Nord. Una banda un tant atípica amb quatre saxos: tenor, baríton, alt i soprano; teclat, guitarra, baix, sintetitzador i bateria, que la dota d’un so amb una gran personalitat.

La «J» inicial que transforma la paraula Camaleònics, un nom que de per si els definiria molt bé, prové de jazz, un estil on donaren els seus primers passos sota el nom de Jazztem, encara que el guitarra també va formar part del grup de rock Acic cookies. Del jazz els resta la capacitat per a la improvisació i la fusió amb altres gèneres, en especial de les músiques afroamericanes, com ara el funk (el funk és l’evolució que en els anys setanta del segle passat de tingueren alguns elements del soul i del jazz), el reggae, el ska, el rock, les músiques balcàniques i fins i tot el cant d’estil valencià.

Multitud subalterna ha estat enregistrat als estudis Elefante amb Jorge Bernabé i a l’estudi de Michu Krugiel i Stefan Db a València i masteritzat per Enrique Soriano a l’estudi Crossfade.

Huit cançons que van del funk al hard rock, el reggae i el ska, i a la fusió de tots ells amb la música balcànica. Trobem temes instrumentals, cançons cantades en valencià i altres en castellà.

Des del meu humil punt de vista, considere que en la majoria d’ocasions la veu, és un instrument més al servei de la música, fins i tot per damunt del contingut que puga tindre la lletra.

Jamaleònics mostra una gran passió pels diversos ritmes interpretats, aquest que escriu té la sensació que els músics els creen, se’n deixen atrapar i aparentment portar, fins que decidixen trencar-los per abaixar la intensitat o per a canviar, amb uns pocs compassos, a un ritme provinent d’un altre gènere.

Multitud subalterna és un disc que no deixa indiferent, que obliga a reposicionar-se davant d’un nou tema. M’han agradat especialment temes com ara Cap de plàstic o Azúcar Glass.

Del disc s’ha fet una presentació per al públic al Puig de Santamaria, escenari on s’ha gravat el videoclip del tema que el tanca, No pare. Una revisió d’una cançó tradicional valenciana a la qual li donen noves sonoritats alhora que li fan una lectura diferent més d’acords amb els nous temps.

No pare és el tema més mestís, més llarg i més intens d’aquest primer treball discogràfic de Jamaleònics, on els components del grup es mostren més creatius, més acoblats, una cançó que ha comptat amb la col·laboració especial del cantaor Pep Gimeno Botifarra i del Cor Almudàfer, que afegixen un plus a tot el conjunt.

SALPEN CANTS

 

Manuel Garrido Pérez, conegut amb el nom de batalla com a Garri o Garri Campanillo, té el sentit de l’oïda com una coctelera. Gràcies a la seua bona orella, va captant sons de diversos temps i latituds: blues, gospel, folk nordamericà, ranxera mexicana, pop-rock, cançó d’autor, després o alhora els barreja, els digerix i els convertix en nova música, que ens fa tastar en acurades copes cristal·lines amb la forma d’una cançó.

Just abans que València celebrara Falles en setembre canviant l’estiu per primavera, Garri ens va presentar el seu nou treball discogràfic, Salpen cants, on trobem diverses vessants d’un home polièdric, cantant, compositor musical, lletrista, adaptador a cançons de poemes i dissenyador gràfic (en aquesta ocasió s’ha encarregat personalment del disseny i la maquetació del cedé).

La producció, la direcció artística, mescla i masterització han estat a càrrec de Josep Vicent Tallada, el qual també s’ha encarregat de les guitarres, el baix, la percussió, el teclat, la baglama, les flautes, la melòdica i les veus, com també de les lletres d’algunes cançons. Junt amb Samuel Iborra, ha compost el tema instrumental que obri el disc, la deliciosa Llar de Sol.

Samuel i Josep Vicent són dels tres vèrtexs del triangle que, junt amb Garri, han treballat en diversos projectes musicals sota l’etiqueta de Tapiners. Samuel Iborra, a més de ser coautor d’algunes de les lletres, ha posat el seu art en l’harmònica, l’acordió i les veus. Abans de continuar amb la meua reflexió, vull destacar la combinació en el cor de les tres veus en algunes de les cançons, on aconseguixen alguns dels moments més màgics del disc.

Salpen cants recull dotze cançons amb un so que ens retorna ecos de l’anomenat rock mediterrani dels anys setanta i que al País Valencià abanderaren músics com ara Juli Bustamante, Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda aquesta darrera de la qual va formar part un joveníssim Garri. Però el seu so actual ha anat incorporant nous elements, així com les aportacions personal de Tallada i Iborra, que l’han enriquit i fet superar els entrebancs del pas del temps, per a brindar-nos un so sense complexos, mestís, ple de textures, mediterrani.

Garri ha musicat també diversos poetes actuals valencians, com ara Pau Sif (Salpen cants), Isabel Garcia Canet (L’os de la música), Ismael Carretero (El temps ens ha vençut) i Vicent Penya (El terrat dels llençols per l’aire), una aposta ferma que ve a oferir mirades diverses a un treball ple de sinergies.

Salpen cants és un disc fresc, allunyat de la pressió que imposen les modes i que traspua per tots els costats llibertat, la llibertat creativa que a mi personalment tant m’agrada i agraïsc.

Garri és d’aquells músics generosos, sense vanitat de vedet, a qui només els importa compondre cançons amb una ànima vibrant.

«Salpem demà amb el vaixell dels embogits, / els fums cantats sabran trobar el port amic, / sabran pagar l’impost del seny, / salpem demà amb la nau, / daurats i folls els déus marins ens beneiran». Doncs això mateix, pugem al vaixell musical que ens oferix el capità Garri i gaudim de les aventures sonores que ens proposa.

SINERGIES

 Sinergia és un mot d’origen grec, synergia, que ve a significar treball en conjunt. Sinergia és sinònim de cooperació. Diversos individus, amb coneixements i habilitats variats, s’unixen per a complir un objectiu de manera eficient i eficaç. Aquests individus poden ser versadors, poetes, músics, compositors, cantants de diversos gèneres, que aporten la seua experiència i el seu talent, i de la complementarietat entre ells naix un treball musical ric, digne, divers, que des de l’anomenada música d’arrel fan un viatge a través de diverses tradicions sonores d’arreu del món, com ara és el cas del darrer treball discogràfic del cantant de Godella (Horta Nord) Josep Aparicio (Apa), Sinergies.

Apa és un cantaor d’estil de primera línia, però també un heterodox valent i decidit que troba en el mestissatge musical una energia que, com un tsunami, arrossega tot aquell que l’escolta tot portant-lo a una nova dimensió.

En Sinergies ha treballat colze a colze amb Ricardo Esteve per tal de recuperar amb una nova sonoritat cançons que van marcar unes quantes generacions durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, el final de la quarantena casernària que ens va imposar un règim de militars africanistes. Et recorde Amanda, de Víctor Jara; A l’alba, de Luis Eduardo Aute; No em moriré d’amor, de Paco Muñoz; Paraules per a Júlia, de Paco Ibáñez; Vora el barranc dels Algadins, de Partaka; Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero; M’aclame a tu, d’Ovidi Montllor; L’Estela, del cantaor Enrique Morente; o temes tradicionals desconstruïts com ara Sinergies, on reinventa les albaes valencianes, i El mareny i sa Porxada, una havanera que pren en un moment determinat el ritme de la guajira.

Cançons, himnes diria jo, si se’m permet, amb lletres pròpies o de poetes com ara Teodor Llorente, Vicent Andrés Estellés, José Agustín Goytisolo..., a les quals dota de noves sonoritats producte d’un treball cooperatiu.

L’acompanyen en les veus Miquel Gil, amb el seu cant  romput  contra els esculls de la vida, amb el seu crit agitanat; el dibuixant de còmic, il·lustrador i cantautor Fernando Burgos Burguitos; la cantaora flamenca Isabel Julve, ànima heterodoxa com el mateix Apa, que ha barrejat en alguns dels seus treballs el flamenc a les músiques balcàniques; la cantant de jazz, swing i bebop Arantxa Domínguez; i l’aparició brutal de la rapera Tesa en la cançó A l’alba. De tots ells i de les diverses maneres que tenen d’entendre la música té aquestes Sinergies.

A Josep Aparicio Apa l’he pogut escoltar en directe en diferents formats al llarg dels anys, he anat pels carrers d’un poble de la comarca de l’Horta darrere d’ell escoltant com s’imposava sobre els sorolls de la nit i la festa amb el cant de les albaes. L’he vist en un espectacle de Paco Muñoz acompanyant el veterà cantautor, l’he escoltat en concert i sempre m’ha impressionat la seua altura (com Ovidi Montllor, no arribe a l’u setanta), la seua fortalesa física i vocal, acompanyada d’una gran sensibilitat i d’una gran estima per l’ofici de insuflar vida a les cançons. Canta i ens emociona amb aquell donyet que li va llegar la seua mare i que porta sempre en una butxaca a prop del cor.

Sinergies, melassa, cosa fina, amics i amigues. Com la mel, aquestes sinergies no s’han fet per a la boca dels ases, ni per a aquells que de gust musical van més justets que les calces d’un capellà.

EL CANT DE LES GRANOTES

 

Abans de començar, he de reconéixer que de la meua ignorància, seguint l’aforisme de Joan Fuster, no faré mai un argument. Ignorava que hi haguera una Lapònia del sud, allunyada de la península escandinava, una Lapònia espanyola, fins i tot la viquipèdia en parla. Es tracta d’un territori peninsular amb una baixa densitat de població i una manca d’infrastructures notable. Un territori que dobla en extensió el Regne de Bèlgica i que és situat a la regió muntanyenca Celtibèrica, és a dir, part d’allò que darrerament des dels mitjans de comunicació i la política els ha donat per anomenar l’España vaciada.

L’escriptor de la ciutat de Sagunt Sergi Durbà, acompanyat de la seua família, va decidir agafar-se un any sabàtic, deixar la llum, el color, la densitat demogràfica, el soroll i la contaminació de la costa mediterrània i anar-se’n a viure a un llogaret de l’Alto Tajo, del qual, com Cervantes en El Quixot, es nega a dir-nos el nom.

Durant l’any que passa en aquelles terres, Sergi Durbà anirà escrivint el dietari que ara tenim en les mans, El cant de les granotes (Onada edicions, Benicarló, 2022), amb el qual va obtindre el XVII Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

Durbà és un narrador de raça, un prosista de realitats, que partix sovint de la seua experiència. La seua prosa se situa a cavall de la novel·la, el dietarisme i l’assaig. Trobe que des del seu primer llibre, Camins al sud (2012), en el qual amb acidesa ens parlava de la seua experiència com a professor de valencià a la comarca del Baix Segura amb alumnes que havien demanat l’excepció de la llengua, fins al seu penúltim llibre, Amanda (2020), una novel·la l’argument de la qual situa a prop de la mar, Durbà ha guanyat un major domini de les tècniques narratives i exhibix maduresa personal i creativa. La seua mirada és més reflexiva i menys temperamental.

El cant de les granotes recull les reflexions d’una persona que en plena pandèmia provocada per la covid busca refugi, pau i llibertat en un espai bellíssim i escassament poblat, on l’ésser humà encara té contacte viu i intens amb la natura.

El dietari s’inicia durant la segona quinzena de setembre del 2020 i finalitza ja de nou a casa el 23 d’agost del 2021. Durbà l’ha dividit seguint les estacions de l’any, i no és aquest un gest gratuït, de tornada a la natura és aquesta, amb els seus ritmes i el seu pas cíclic, qui li marca la vida.

En El cant de les granotes trobem l’home urbà que amb un cert temor, provocat per la incertesa i en part pel desconeixement, es va adaptant al món rural a mesura que es relaciona amb el seu entorn, tant el físic com l’humà, aquest darrer escàs i marcat per la despoblació endèmica que patix la regió. Així com per un passat potser sobrevalorat pels mateixos habitants.

A Sergi Durbà res li és alié, ell observa, calla i escolta. Tot li provoca emocions que va recollint amb paciència artesanal, diversos aspectes de la cultura popular així com del parlar propi de la zona, les relacions socials, el descobriment d’un paisatge ubèrrim agrest i habitat per animals de grandàries que no es veuen des de fa temps al bosc del litoral mediterrani, el clima i en especial el cru i hostil hivern.

El nostre autor, que en un principi escriu mantenint una distància prudent amb el seu entorn, acaba pres per la latent seducció que el territori exercix sobre ell. El dietari és l’autoretrat d’un home ferit per les lletres en comunió amb la vida i la natura.