ELS MORTS DE LA NOSTRA VIDA

 

Per molt que ens agrade la soledat, cap ésser humà no es pot transformar en una illa. És més, m’atreviria a dir que aïllar-se de la resta del món és impossible sense acabar inventant-se algú amb qui compartir les hores. Som part de i en part som la societat que ens envolta. La nostra vida s’entrecreua amb la vida d’altres persones amb les quals, d’una manera o altra, ens relacionem. Som actors i espectadors.

El pas del temps fa aparéixer i desaparéixer personatges de l’escenari del nostre món i anem acumulant absències, tantes que amb elles podríem reconstruir etapes senceres del nostre passat.

La memòria és una admirable i emocionant màquina del temps, en tirar del cap d’un fil s’encén una espurna i de colp i volta torna el passat amb el paisatge i el paisanatge que el va habitar.

És sabut que l’escriptor d’Otos (la Vall d’Albaida) Joan Olivares té una esplèndida màquina del temps. És un home preocupat per la condició humana. Sap escoltar i quan escolta està pendent d’allò que li diuen, com li ho diuen i quines paraules i expressions són emprades. Olivares té una fabulosa capacitat per a narrar, per a capturar l’atenció d’aquell que el llig, però també d’aquell que l’escolta. En ell saps que, per simple que siga la història que et conta, el seu estil té l’essència de l’antiga màgia dels rondallaires.

Bromera, en la seua col·lecció L’Eclèctica, ha editat el llibre de Joan Olivares Els morts de la nostra vida. No estem davant d’un llibre de relats ni d’una novel·la, sinó d’una llarga galeria de personatges que en un moment o altre formaren part de la vida de l’autor. Uns personatges singulars amb una petita o gran història darrere, de vegades quasi anecdòtica, d’altres còmica, sovint dura i tràgica. La vida d’un s’entrecreua amb la d’un altre, dins del petit món rural que habiten, i es crea una xarxa amb què l’autor pesca una monumental fotografia en color sépia d’un poble i d’un temps que foren en part els seus. En tots els relats hi ha, com no, una certa ironia marca de la casa, però també amor i tendresa.

En Els morts de la nostra vida trobem el desig de recuperar el passat, que no sempre va ser millor, així com un magnífic exercici d’estil gràcies al qual Joan Olivares recupera la llengua oral de la Vall d’Albaida, la transforma en llengua escrita i, sense perdre pel camí el sabor alegre i col·loquial que la caracteritza, crea un model versemblant, ric i viu.

A DUES VEUS

 

Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura. No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.

EL LLAMP EN LA LLUERNA

 

El diccionari ens diu que la paraula lluerna, a més d’un coleòpter o un peix teleosti, o un infant que a les nits encara està despert, és una obertura practicada al sostre o a la part alta d’una paret i generalment guarnida de vidres, que servix per a donar claror a l’interior. Aquesta és l’accepció que el poeta de Catarroja (Horta Sud) Ramon Guillem empra en el títol del seu darrer llibre de poesia, El llamp en la lluerna (Perifèric Edicions, 2021), una imatge poètica impactant que trasllada al lector la intensitat de l’enlluernament sobtat que l’esclat de la llum provoca: «El llamp en la lluerna, / l’explosió inesperada de la llum: / l’estupor de l’ull / quan el cos es despulla / entre les migranyes de d’intempèrie».

El llamp en la lluerna és un llibre unitari, de quaranta-dos poemes, escrit durant un temps concret, l’etapa de confinament i postconfinament provocada per la pandèmia; però no heu de patir, no és un altre llibre que ens parla sobre la reclusió, la malaltia, la por a la mort... Ramon Guillem escriu sobre l’amor, el desig, l’emoció que desperta en ell el cos de la persona estimada... Poemes en vers lliure, on l’autor, amb un ritme intern precís, ha construït en cada estrofa símils i metàfores d’un lirisme ubèrrim, que no barroc, amb un lèxic cuidat i elegant.

Ramon Guillem és un dels poetes de l’anomenada generació dels huitanta, des del meu humil punt de vista, més interessants i a qui sempre em convide a tornar a llegir. Un poeta que coneix i estima l’ofici de buscar la bellesa a través del llenguatge, un home sensible i amb una enorme curiositat intel·lectual.

A més de la literatura, la seua altra passió és la música i d’una manera especial les composicions de Gustav Mahler. Ramon és dels qui pensa que un bon poeta ha de tindre una bona oïda musical. La música és present en tots els seus llibres i els seus poemes, que pareixen descansar lliures sobre les línies d’un pentagrama, conformant petites composicions musicals. Només encetar la lectura d’El llamp en la lluerna trobem en el primer vers la paraula poema i en el segon la paraula música. Tanca el llibre la paraula llum, que junt amb la seua antagonista, ombra, també són mots habituals en els llibres de Guillem.

En alguns moments el llibre agafa el to d’un cançoner: «Cuida’t, amor, dels botxins de la lluna... / Cuida’t, amor, / dels escurçons / que enverinen...», d’altres el to s’acosta al d’un dietari o ens descriu amb detall mil·limètric un instant: «Escrius / mentre l’udol del vent / travessa fred pel finestral».

El llamp que apareix en la lluerna és el de l’amor i el desig, la seua llum intensa il·lumina la vida del poeta, encén el foc, les seues flames omplin d’ombres les parets i dansen sensualment amb ell. «Ara tu ets el meu poema» i vida i literatura es barregen i es confonen.

El llamp en la lluerna és un llibre que guanya en cada nova lectura. Escrit amb una veu personal i ben definida, amb poemes d’aquells que acabes fent teus per a sempre: «Com un sol amagat, com una estrella / remota, és ara el desig / l’únic refugi en la penúria». «I vine, amb nosaltres, / al temps en què les campanes / tocaran de nou a foc».

 

VINT-I-QUATRE

 

El veterà escriptor barceloní Xavier Martín Arruabarrena ha publicat recentment un nou llibre en l’editorial valenciana Neopàtria, Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (Hogeita lau hitz Euskal Herriari buruz). Arruabarrena inicià fa set anys una relació fructífera amb l’editorial d’Alzira que l’ha portat a publicar en el seu catàleg tres llibres de poesia: Trencadís nocturn i altres inèdits (2015), Arquitectures (2019) l’esmentat Vint-i-quatre paraules sobre Euskal Herria (2021) i també el llibre de relats Calaix de sastre. Contes i narracions (2018).

Vint-i-quatre paraules de la llengua basca servixen al poeta per a iniciar un viatge des de la seua pàtria, Catalunya, a la màtria dels seus avantpassats per via materna. Un viatge que és, per una banda, un retorn a la infantesa, una retrobada tendra, emotiva, amb la figura de la mare «mirada i somrís», importantíssima sempre i d’una manera especial en aquells anys de descobertes; i per una altra, un homenatge al país i la llengua dels seus ancestres.

Martín Arruabarrena construïx els seus poemes amb elements que provenen de la narrativa de no ficció, del dietari del viatger i de les memòries de l’home madur, però també d’elements propis de la cultura popular com ara les cançons, les dites i els refranys.

Són poemes extensos en els quals el poeta s’assaja evocant al detall olors, sabors, sons i llum. Sap gestionar els sentiments que li genera cada record, sentiments, o una emoció que es llig entre línies.

Té una gran capacitat descriptiva per a parlar-nos del paisatge i de les tradicions. I amb tot això reconstruïx un univers de fa més de seixanta anys que encara perdura en la seua memòria. La memòria, filla dels seus sentits, i la paraula que ha convertit un país en literatura.

El poeta ens parla d’una geografia, però també d’una gent, dels llauradors, carboners, pescadors, de la seua manera de relacionar-se entre ells i amb el seu entorn. D’una gent que ha assumit amb naturalitat una cultura i una llengua, unes tradicions a què no volen renunciar. El poeta, a pesar de la seua catalanitat, o potser perquè també se sap part d’un poble petit, se sent lligat amb un cordó umbilical invisible a Euskal Herria, a través del qual alimenta la memòria dels éssers estimats que ja no són entre els vius.

Gràcies a la lectura d’aquests vint-i-quatre poemes el lector viatjarà a Euskal Herria i descobrirà l’ànima d’un país, la seua llengua, la seua cultura, i ho farà de la mà i els cinc sentits d’un home honest, tendre, equanim, enamorat que enyora i recrea amb ofici de col·leccionista de mots, de constructor de metàfores, l’univers dels seus avantpassats.

 

A MOSSOS

 

A mossos és una col·lecció de poemes en prosa que Francesc Pastor i Verdú (Mutxamel, l’Alacantí, 1962) ha publicat en la col·lecció Ossos de Sol de l’editorial de Calonge (Mallorca) AdiA edicions. El llibre, prèviament, havia obtingut el XXXV Premi Bernat Vidal i Tomàs, amb un jurat de luxe format per Antònia Vicenç, Miquel Cardell i Ponç Pons. El menorquí Ponç Pons és un poeta l’obra del qual ha tingut la capacitat de seduir-me i emocionar-me, però ara no ve al cas parlar-ne ni evocar l’única vegada que he pogut parlar amb ell. Qui ens ocupa és el mestre, poeta i animador poètic (forma part del grup de difusió de la poesia Dilluns poètics) Francesc Pastor i Verdú. Com quasi tots els poetes de la seua generació, s’ha vist obligat a participar i guanyar algun certamen literari per anar editant la seua obra. Així, en el seu currículum trobem guardons com ara el Premi 9 d’Octubre de Sant Vicent del Raspeig, el Premi Joan Valls d’Alcoi, el Premi 25 d’Abril de Benissa, el Premi Marc Granell d’Almussafes o el Premi Ciutat de Torrent. No soc massa partidari dels certàmens literaris, a mi em solen crear ansietat i estrés, i no hi participe per recomanació mèdica. Trobe que hi ha un excés en el nostre país de certàmens literaris i en especial de poesia, però no és aquest el lloc i el moment per a parlar-ne.

El llibre és d’una coherència ètica i estètica remarcable. El poeta es mostra eclèctic a l’hora d’elegir els autors de les cites que empra per a obrir-lo i encapçalar cada apartat, JCF Holdërlin, Sant Vicent Ferrer, Antonio Gamoneda, el poeta de la seua generació Miquel Martínez i el cantautor anglés Peter Gabriel. Està concebut com una simfonia musical, el so i el ritme que imposen les paraules, ben conjuntades, creen la melodia necessària per al seu funcionament. És dividit en tres parts, Introducció al vent, amb sis poemes, el primer del qual porta com a títol Obertura: «a mossos, aquesta pàtria a mossos, com una inspiradora ironia...», i el darrer Finale: «no hi ha massacre més gran que aquesta desmemòria de la paraula». Després s’obri la part més extensa, el vertader moll de l’os del llibre, Pàtria apocalíptica, amb trenta-huit poemes, set dels quals titulats Souvenirs. Tots els títols són molt suggerents i en conjunt són una mena d’itinerari que guia i conduïx el lector, així hi trobem mots clau com ara rastres, paratges, indicis, sediments, residus, lamentacions, herència... Hi ha també dos petits breviaris, dues pregàries, precs a un àngel, potser l’esperit personal que com un déu romà de la llar guarda la nostra casa i els qui l’habitem.

A mossos és un llibre que no podem llegir pegant grans bocins, ens cal mastegar i digerir pausadament els versos per tal d’assaborir la riquesa d’imatges que conté. Unes imatges que Francesc Pastor Verdú ha anat construint sobre el pentagrama i que en fer-se so dibuixen el mural de dubtes, emocions i certeses del poeta.

CÀNDID

 

Després de l’aparició l’any 2021 de la novel·la de Rafa Lahuerta Yúfera Noruega, que ha acabat convertint-se en un fenomen editorial, Llibres de la Drassana ens oferix Càndid, de Miquel Nadal Tàrrega, un altre relat on la protagonista torna a ser la ciutat de València. Un té la sensació d’endinsar-se una mica en el catàleg de l’editorial i de trobar un dels objectius de Llibres de la Drassana: oferir a través de diverses mirades i més enllà dels tòpics el retrat de les diverses ànimes d’una ciutat que un dia fou capital d’un excels i cobejat reialme.

Miquel Nadal Tàrrega narra les peripècies dels mascles de sis generacions d’una mateixa família, els Moncholí, de malnom Branqueta. Una nissaga que naix a l’horta de la ciutat. El relat s’inicia amb les revoltes republicanes del segle xix i el projecte d’enderrocar les muralles de la ciutat per a obrir-la a l’horta i a la mar, i acaba amb tota una performance en el segle xxi.

Els Branqueta, seguidors del polític republicà Vicente Blasco Ibáñez, a qui consideren un salvador, participen en segon terme i també són testimonis privilegiats dels diversos esdeveniments que tingueren lloc a la ciutat durant cent cinquanta anys. Un segle i mig marcat per la idea del canvi, el progrés i la modernitat, pel caïnisme a pesar del lema Valencians, unim-nos!, la lleialtat mal entesa, el seguidisme i, sobretot, la constant genuflexió al poder central de les classes dirigents i dominants. Una ciutat que sempre arriba tard a la modernitat i on les bones paraules emmascaren el greuge permanent.

Un dia, Manuel Moncholí, el segon Branqueta de la nissaga, pregunta a Félix Azzati, polític i fundador junt amb Blasco Ibáñez del diari El Pueblo, quin nom li podria posar al seu fill acabat de nàixer i aquest li suggerix Càndid, com el personatge de Voltaire. Des d’aleshores els Branqueta passen a ser Càndi. Nadal Tàrrega, i com Voltaire ho feu amb el seu personatge del mateix nom, ens narra amb sarcasme i ironia les peripècies dels diversos Càndids a la ciutat on els de sempre, encara que perden, guanyen. Els polítics i els poetes, sovint són el mateix individu, volen vendre als ingenus, a les bones persones, a les ànimes càndides, que tot va bé quan en realitat tot va de cap per avall i cames enlaire.

Durant aquest segle i mig hi ha hagut una i moltes Valències, la de l’exposició regional, la dels enfrontaments a bastonades en els rosaris de l’aurora, la capital de la Segona República, la bombardejada, la dels passejos a la matinada, la dels afusellats a Paterna, la de la cartilla de racionament, la València franquista del Cid, la dels poemes en valencià dedicats a Franco, la de les riuades, la del boom de la rajola, València del voler i no poder, del pensat i fet, del bufar en caldo gelat, de la lloança a allò que s’ha destruït, i totes han tingut al seu darrere uns personatges amb noms i cognoms que Miquel Nadal Tàrrega no ens estalvia.

La mirada del narrador és valenta, dura i ben documentada. També escèptica, així i tot no oculta una immensa estima. Escriu sobre una ciutat de la qual coneix el present i el passat amb detall, s’assaja recordant el nom de cada racó. Una ciutat que, sota l’epidermis de l’asfalt, amaga els camins, les séquies i els camps desapareguts.

Acompanyant els diversos Càndids, les seues peripècies i tribulacions, el lector aconseguix traure-li trellat a la complexa personalitat de la València actual.

COR I CARRER

 

Al País Valencià, des de la transició, s’han anat creant certàmens literaris que han estat ideats amb l’objectiu de sembrar en els més joves la passió per l’escriptura creativa. Alguns, després d’unes quantes edicions, han acabat per desaparéixer, sovint per un canvi de majories polítiques en la institució que els organitzava i patrocinava o per la falta d’interés dels responsables polítics. De vegades em tire les mans al cap en comprovar el nombre tan elevat d’illetrats que arriben a convertir-se en regidors de cultura.

També hi ha alguns guardons que contemplen en les seues bases un accèssit a menors de vint anys. Escola Valenciana porta dècades organitzant entre l’estudiantat de primària, secundària i batxiller els Premis Sambori i després publica les obres guardonades. La Diputació de València organitza i patrocina un Premi de Poesia per a Joves, i diversos departaments universitaris també tenen els seus premis. Una aposta decidida pel futur de la literatura i els seus conreadors.

El Servei d’Informació i Dinamització de la Universitat de València fa díhuit anys que convoca els Premis d’Escriptura de Creació en les modalitats de narrativa i poesia tant en valencià com en castellà i que en l’actualitat publica Edicions 96. Durant aquestes festes de Nadal ha caigut en les meues mans l’obra guardonada del Premi d’Escriptura de Creació 2021 en la modalitat de poesia en valencià, Cor i carrer, de Marc Caballer Galcerá. Dona la casualitat que aquest autor obtingué en l’edició XVII el Premi de Narrativa en Castellà per un llibre que porta com a títol Voz, ruido y silencio. Enguany, a més, ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Manises de Narrativa Breu en Valencià.

Cor i carrer és el seu primer llibre de poesia en valencià. Nascut a Puçol (Horta Nord) l’any 1991, a hores d’ara estudia el Grau en Estudis Hispànics: Llengua Espanyola i les seues Literatures. És un notable activista cultural que es troba darrere de projectes tan interessants com ara Poesía Noventa, i també un viatger incansable.

Cor i carrer és una col·lecció de poemes que l’autor ha dividit en dues parts. La primera, Versos del cor, ens oferix una mirada introspectiva en què hi ha la voluntat de fer-se un autoretrat, de definir-se d’una manera radical, vull dir anant als orígens on es genera la seua passió literària. Apareix la figura del gat en alguns dels seus poemes, com un símbol personal així com una necessitat imperiosa de construir pas a pas la llibertat individual. Manté una posició rebel, solidària i inconformista que l’obliga a intentar desmuntar la farsa social que ens arrossega a l’abisme de la infelicitat. Tanca aquest apartat el poema que porta el títol del llibre, Cor i carrer, quasi una cançó infantil, una reivindicació amable i honesta del paisatge més pròxim, la seua gent.

En la segona part, Versos del carrer, la mirada de Marc Caballer Galcerá és cap enfora. Tornem a veure en el poeta una voluntat d’explicar, de definir i de prendre una posició clara i ferma davant del món, de traçar un límit entre allò constructiu i allò destructiu, entre allò positiu i allò que és tòxic.

La violència, la mentida interessada i repetida fins a la sacietat pels altaveus dels mitjans, la corrupció, el maltractament animal, la neutralitat davant de la injustícia són denunciats sense subterfugis. Hi ha també la defensa del territori davant de l’especulació depredadora, la reivindicació dels valors positius de l’ésser humà. Tanca aquest segon apartat un poema que és un prec als llibreters, però de fet es podria ampliar a tota la indústria relacionada amb la distribució, promoció, publicitat i venda dels llibres escrits en valencià. Llibres que sovint, per un estrany fenomen, són invisibles en els mitjans de comunicació i en un gran nombre de llibreries.

Cor i carrer és una col·lecció de poemes amb un llenguatge diàfan que se situen entre el to confessional i el combatiu del realisme intimista i del realisme social.