(Sopar dels XVII Premis Samaruc organitzat per l'Associació de Bibliotecaris Valencians. D'esquerra a dreta Salvador-Damià Insa guardonat amb el Premi Samaruc al Millor llibre Juvenil editat el 2008 per Mort d'un interí de secundària, Maria Salut Cubells Premi Bibliotecaria de l'any, Sento Beguer Premi d'Honor de l'Associació de Bibliotecaris Valencians i Manel Alonso i Català Premi Samaruc al millor llibre Infantil editat el 2008 per Conta'm un conte. Fotografia de Mercè Climent i Francesc Mompó).***
No recorde haver vist els meus pares amb un llibre en les mans. Encara que van nàixer abans de la guerra civil i la seua infantesa va estar marcada per les misèries i penúries de la guerra i la postguerra, cap dels dos no era analfabet. Ma mare veia en la lectura, que no en l’estudi, una pèrdua de temps. Durant anys vaig creure que el meu pare compartia la mateixa visió. Em sabia greu per ells, la lectura ha estat per a mi un dels plaers més gratificants de què he gaudit des que vaig aprendre a llegir.
Una vesprada d’estiu, dins d’un bagul dels meus avis que era a l’andana de casa, sota mantes, flassades i llençols, vaig ensopegar amb el secret del meu pare: perfectament ordenats i lligats amb una corda fina de cotó, tot conformant paquets, hi havia un munt de llibres i de còmics que li pertanyien, una petita biblioteca que vaig assaltar amb satisfacció i amb voracitat fins a consumir-ne la darrera frase. Aquell va ser el meu primer assalt a una biblioteca, després entraria a sac en la del meu poble i en la dels meus amics, i ara ho he fet en la de la ciutat veïna.
No m’imagine una casa sense un racó, almenys un prestatge, on s’ubique la petita biblioteca familiar. Envoltar-me de llibres, no de qualsevol llibre, sinó d’aquells que m’han emocionat, que m’han fet pensar, viatjar, riure o plorar em crea un estat d’ànim molt proper a la felicitat. Quan sóc en una biblioteca em sent com a casa. Els bibliotecaris, com els llibreters que freqüente, els acabe convertint amb el pas del temps en amics i còmplices.
Per tot això no entenc per què el meu pare va ocultar la seua biblioteca, per què va decidir deixar de llegir. Per què el meu pare va deixar de somniar.
Una vesprada d’estiu, dins d’un bagul dels meus avis que era a l’andana de casa, sota mantes, flassades i llençols, vaig ensopegar amb el secret del meu pare: perfectament ordenats i lligats amb una corda fina de cotó, tot conformant paquets, hi havia un munt de llibres i de còmics que li pertanyien, una petita biblioteca que vaig assaltar amb satisfacció i amb voracitat fins a consumir-ne la darrera frase. Aquell va ser el meu primer assalt a una biblioteca, després entraria a sac en la del meu poble i en la dels meus amics, i ara ho he fet en la de la ciutat veïna.
No m’imagine una casa sense un racó, almenys un prestatge, on s’ubique la petita biblioteca familiar. Envoltar-me de llibres, no de qualsevol llibre, sinó d’aquells que m’han emocionat, que m’han fet pensar, viatjar, riure o plorar em crea un estat d’ànim molt proper a la felicitat. Quan sóc en una biblioteca em sent com a casa. Els bibliotecaris, com els llibreters que freqüente, els acabe convertint amb el pas del temps en amics i còmplices.
Per tot això no entenc per què el meu pare va ocultar la seua biblioteca, per què va decidir deixar de llegir. Per què el meu pare va deixar de somniar.
5 comentaris:
Fou un parlament molt emotiu.
Felicitats pel merescut premi, Manel.
Felicitats pel premi, Manel. Merescut.
l'enhorabona Manel.
Una abraçada
L'enhorabona pel premi, Manel.
Manel,
Segueix contant contes. Per a molts anys !
Publica un comentari a l'entrada