dimarts, 25 de maig de 2010

UN RECORD D'ENRIC VALOR


A meitat de la dècada dels noranta del segle passat els fotògrafs Vicent Salvador i José Manuel Lorente estaven tancant una mostra de retrats d’escriptors valencians. Es tractava d’un treball de fotografia en blanc i negre producte del seguiment quinzenal que durant uns quants cursos havien fet de les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, que jo mateix coordinava.
Mentre revisàvem una a una les fotografies, els vaig insinuar si a l’àmplia col·lecció caldria afegir algun escriptor amb una llarga trajectòria i un pes simbòlic que d’alguna manera posaria la cirereta al seu treball.
Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés havien mort feia uns quants anys, així que vam decidir contactar amb la família Valor per a visitar l’ancià novel·lista i fer-li a l’estudi de sa casa unes quantes fotografies.
Vam fer les gestions oportunes i, passades unes setmanes, una vesprada vam agafar el cotxe i ens vam adreçar a València.
A l’estudi del seu pis ens va rebre un home prim, carregat d’anys i de vivències, elegant en el vestir i en les maneres, amb uns ulls brillants darrere d’unes ulleres i un somriure amable sota un bigoti ben retallat.
Em vaig asseure al seu costat i, mentre Vicent i José Manuel preparaven els seus estris, jo, nerviós i emocionat, li vaig regalar un exemplar de la meua primera novel·la. El va prendre entre les seues mans llenyoses, el fullejà i amb interés em va preguntar sobre el model de llengua que havia emprat a l’hora d’escriure’l, la qual cosa va donar peu a una conversa que acabaria centrant-se en la lexicografia. Valor parlava amb un to de veu suau. Tot i que era la primera vegada que ens véiem, el vaig trobar còmode i obert.
Nosaltres l’escoltàvem amb respecte, era, és encara, un referent, una institució: a la seua tasca com a novel·lista cal afegir la de gramàtic i sobretot la de rondallaire.
Va ser una visita curta, però ens va deixar un bon sabor de boca. L’escriptor de Castalla, durant poc més de tres quarts d’hora i amb paciència i amabilitat, va atendre, sense oblidar la meua presència, els requeriments dels dos fotògrafs, pendents i preocupats per capturar el gest i la llum exactes. Callat, jo escoltava les seues paraules i aprenia d’un home enamorat de l’ofici d’escriure, un home apassionat per la llengua i amb un esperit coratjós a pesar de la seua aparent fragilitat.
Han passat deu anys des que ens va deixar. Mire la fotografia on som retratats junts i em retrobe amb la seua mirada, amb els seus ulls brillants, porta encara la meua novel·la en les mans, i parla, tot i el silenci de la fotografia, i jo encara l’escolte.