dissabte, 15 d’octubre de 2011

LA MORT I LA SOCIETAT



Disculpeu que guaite per aquesta finestra per a escriure sobre una qüestió la qual la societat pareix voler ocultar sota una estora. Com a justificació vos diré que durant els darrers dies m’he sentit envoltat per la mort, fins a tres veïns han faltat en poc menys de vint dies. Durant aquestes setmanes he pogut veure com ha canviat la manera amb què la societat valenciana s’enfronta a la mort i m’he sentit decebut.
Durant les primeres tres dècades de la meua existència un difunt al veïnat era igual a tindre a casa la ràdio i la televisió apagades en senyal de respecte, els xiquets i les xiquetes, fent cas de les advertències dels adults, deixaven de jugar en aquell rotgle (ara no fan cas de res, entren en les converses dels adults com el cavall d’Àtila i al seu pas no deixen ni una frase dreta), els familiars vestien de negre. Una mort en la família podia donar lloc a l’ajornament durant un llarg temps d’un casament. El ritual de la mort es feia a la casa del difunt. A l’entrada es posava el taüt i la gent entrava i eixia per a donar el condol a la família. U sabia que s’havia mort algú perquè a la porta d’una casa s’aplegaven, seriosos, un grapat d’homes.
Aquests dies en què la mort s’ha passejat d’una manera tan descarada pel meu curt i estret carrer he pogut comprovar com han canviat els costums. El mort no sols l’hem tret de casa, sinó fins i tot del casc urbà, i l’hem dut a un edifici funcional que porta el pretensiós nom de tanatori, ens assabentem que s’ha mort un veí perquè a missa ho ha dit el capellà. El veïnat no sols posa la tele o la ràdio, sinó, com en el cas del que he pogut ser testimoni, fins i tot instal·la una improvisada discoteca en un baix (era un dia de bous al carrer) i els joves i adolescents que hi participen envaïxen sorollosos i ebris el carrer. Els xiquets i les xiquetes juguen amb una gran cridòria a la porta del difunt i se’n riuen, amb la complicitat dels seus progenitors, de l’adult que els demana una mica de respecte. El recent traspàs fa que ni tan sols s’ajorne un sopar festiu, ningú va de dol. I jo no sé si és que m’he fet vell i conservador, o què dimonis em passa, però la veritat és que aquests nous costums em fan sentir incòmode.
Què dimonis li ha passat a la societat valenciana els darrers anys? Primer vam traure els ancians amb les seues xacres i la seua decrepitud del poble i els recloguérem a residències, després li ha tocat a la mort i el ritual que l’acompanya. Intentem evitar els enderrocs que causa el pas del temps en les nostres vides i ens centrem en allò que és nou. Volem evitar el dolor a qualsevol preu, quan el dolor forma part del viure. Realment, crec que som una societat malalta.

(Publicat el 15 de setembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu)

1 comentari:

josepmanel ha dit...

Amaguem la mort de la mateixa manera que ens amaguem les tragèdies, pensant, de manera infantil, que això és una cosa que passa als altres. Som una societat malcriada. Tu poses molts exemples d’això al llarg del post. Retirem de la nostra vida els senyals de la provisionalitat, que precisament hauria de menar-nos cap a la nostra identitat més primigència, perquè ens fa por acceptar la fragilitat i els seus efectes. Sense pensar que si traiem una de les dues variants de l’equació, aquella que ens sembla un inconvenient, ja no cal reverenciar res.