divendres, 28 d’octubre de 2011

PERSONATGES QUE EM FAN POR



La Borsa de València

De menut jo era un xiquet espantadís, tenia por dels morts, dels bous i de tota eixa llarga llista de personatges que primer les rondalles i en bona part després les pel·lícules han creat i que van des del dimoni emplomat i el saginer fins els vampirs i els homes llop, però m’arribaven a causar més paüra si això és possible quan saltaven del món oral, del paper o del cel·luloide i penetraven amb sigil en els meus somnis, allí em sentia atrapat, ja que era impossible fer-los front o fugir-ne. Sovint em despertava suat i de vegades cridant. Després em negava a adormir-me, perquè no volia tornar a trobar-me’ls.
El meu pare em deia que s’ha de tindre més por dels vius que dels morts i dels personatges de rondalla, però jo mai no acabava d’entendre les seues paraules.
M’he fet gran i els he de confessar, no sense una mica de vergonya, que algunes d’aquelles pors encara perduren, però també els he de dir que amb els anys he aconseguit saber el que volia dir-me mon pare, bona part de la resposta l’he trobada en els noticiaris.
El sistema econòmic en el qual estem immersos és capaç de generar un seguit de monstres, voraços en el seu egoisme i la seua avarícia, als quals no els importa enfonsar l’economia de països sencers, amb tota la repercussió social que això té, per tal de fer-se una mica més rics. No els importa que els més dèbils de la societat queden indefensos, que esclaten conflictes socials violents que com una espiral poden créixer i portar-nos cap als escorxadors que ja envaïren el nostre continent el segle passat. Ells se senten segurs darrere de la seua pantalla d’ordinador d’última generació, tot especulant amb el futur de milers d’éssers humans, esperant que una nova recessió aparega. I els Estats es mostren dèbils davant d’aquesta gent i no aconseguixen fer-los front i decapitar-los com els xuclasangs que són, potser perquè fa temps que els governs que nosaltres triem democràticament ja no governen, són només simples gestors de la borumballa burocràtica i qui realment talla el bacallà són els grans grups d’inversió, la crisi actual s’acabarà quan ells decidisquen que ja n’hi ha prou, quan hagen munyit i deixat ben escurades les butxaques dels Estats i de la gent.
Els personatges que ara em fan por ja no tenen banyes, ni problemes capil·lars, ni els ullals llargs, són gent vestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, no alcen mai la veu si no és necessari, tenen mirada de bona persona, però en el fons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vingut a arrabassar-nos tots els nostres drets, ells són els mercenaris dels nous amos i nosaltres no som res.
Són els vius que deia el meu pare, aquells que mai no en tenen prou.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 29 de setembre de 2011)