U és una persona a qui li agrada
en política la transparència, pensa que, si la classe política d’aquesta
partitocràcia que patim haguera gestionat amb rigor i transparència els
recursos que els contribuents vam deixar tan ingènuament en les seues mans, ara
estaríem encarant aquesta crisi (que quan creus que acabava torna a començar)
d’una manera més distesa.
De colp i volta, després d’haver
deixat la caixa buida i en números rojos el compte corrent de l’Estat, la
classe política, per art d’encanteri, es trau de la mànega la transparència en
la gestió i decidix informar el ciutadà del que costa cada servici sanitari que
l’administració li presta.
Una nit el timbre el desperta al
nostre protagonista, l’avi s’ha posat malalt i amb els pantalons a mig cordar
se l’emporta a l’hospital esperitat. L’ancià ha patit un ataquet que no el
matarà, almenys de moment, però necessitarà prendre un medicament mentre visca.
U, alleugerit, dóna gràcies a Déu perquè l’home s’ha salvat. Però, quan tot
torna al seu lloc, sota el nas l’administració li posa un simulacre de factura
on s’especifica amb tot luxe de detalls el que li costarà a les arques de
l’administració que el iaio encara puga continuar un temps entre nosaltres.
I u, que no va tindre una
educació perfecta, que peca un poc de malparlat i també de vehement, es caga en
els progenitors del polític de torn per l’amabilitat i la consideració que ha
tingut amb ell.
Com que no en tenia prou amb la
que està caient amb l’escassetat de faena que ha provocat la crisi que ha
colpejat amb duresa tota la família, ara ve i li estampen el paperet que
faltava per al xavo.
A mesura que passen els dies, u
es va sentint que és membre d’una família egoista i miserable que vol retindre
al món dels vius un vellet que ja no cotitza, i ho vol fer això a càrrec de
l’erari públic, un erari que necessita eixos diners per a pagar deutes, per a
organitzar grans esdeveniments (incloent-hi papistes), per alimentar eixe
monstre voraç anomenat mercat i que se’ns està menjat pel garró l’anomenat
estat del benestar.
I u, que té una mica de memòria i
que llig la premsa cada dia, es pregunta si això de la transparència no
l’haurien d’haver aplicat a altres apartats de la gestió pública, com ara el tema
dels sous que reben exalts càrrecs públics, que a més han fet una mala gestió i
damunt ens han deixat amb el dubte de si no ens deuen haver robat la cartera.
Certa transparència fa pudor
d’hipocresia.
1 comentari:
Magnífic article, però em sembla que hipocresia es queda curt, cinisme és el terme amb que jo ho definiria.
Publica un comentari a l'entrada