Joan-Baptista Campos
Diuen que en realitat el que fa
el viatger, quan inicia un nou viatge, és fugir d’ell mateix, perdre de vista el
món i la societat que han forjat bona part de la seua personalitat i que regixen
la seua rutina diària. El viatger assumix en una altra societat el paper
d’espectador, de cronista que pretén passar desapercebut. Per a ell, a banda de
satisfer la curiositat i el desig de xafar geografies que ha mitificat, el viatge és
un espai invicte en la seua vida per on s’escola el risc i l’aventura. Hi ha
viatgers que aconseguixen perdre’s però que sempre acaben retrobant-se en el
camí, i ho fan potser en la mirada d’un ancià o en el somriure d’un infant, com
ara és el cas d’un dels nostres escriptors més viatgers, Joan-Baptista Campos
Cruañes, durant el viatge que féu al Perú seguint les petjades de l’imperi
inca, i que transcriu amb gran luxe de detalls en el llibre editat per Onadaedicions El regal en la mirada.
Campos no es conforma a oferir en
aquest nou llibre una mirada de turista que es posa en el paisatge i el
paisanatge més tòpics, sinó que intenta oferir-nos un retrat incisiu de la
societat peruana, diversa, marcada pel seu passat indígena i colonial. Per a
informar-se’n no acudix a les guies oficials únicament, li agrada conversar amb
la gent, de la qual també sap escoltar els seus silencis. Campos observa amb
atenció la realitat que l’envolta i li pren el pols a l’actualitat. La seua
veu, encara que ho voldria, no és totalment objectiva, està marcada per la
cultura i per tant per la manera d’entendre el món del lloc d’on és originari.
L’objectiu del seu esguard, si em
permeten fer un símil fotogràfic, cal dir que està sempre obert, alerta i
disposat a capturar cada detall que transcriu amb aparent senzillesa. El
cronista també es troba predisposat a ser sorprés per qualsevol imatge que reflectisca
bellesa i humanitat. La seua gran capacitat d’observació va lligada a un clar
intent de passar desapercebut, amb l’ànim de no trencar cap escena amb la seua
presència aliena, també a una gran capacitat d’obrir parèntesis i fer-se
preguntes mentre juga a endevinar la vida d’aquells amb els quals es troba.
Però Joan-Baptista Campos no
viatja només amb el sentit de la vista, amb tots cinc recull impressions que
després convertirà en elements diversos que unirà per a recompondre literàriament
un espai i un temps on viuen altres éssers humans.
Campos viatja amb la seua parella
i altres parelles amb les quals es van trobant pel camí i de les quals també és
un perspicaç observador, i recull i apunta part de les seues impressions. Però, a
més, amb la maleta Campos també porta els altres viatges que ha fet i és capaç
de trobar similituds entre gent i cultures tan distants com ara la de l’altiplà
andí i les de l’Himàlaia. La seua passió per la poesia també l’acompanya, no sols
com a creador, sinó com a lector que es veu empés a visitar llibreries per a
trobar poetes dels llocs que visita.
El viatge de vegades és una mica
accidentat pel soroche o mal
d’altura, alguna descomposició intestinal, etc., però també és obert, fascinant,
polièdric, humà, com el mateix autor.
2 comentaris:
ordat Manel,
Gràcies pel video que em vares fer arribar i que em va agradar.
Repasso entrades anteriors i m'indigno amb tu per la sobtada i violenta mort de Salvador Iborra.
Amb afecte!
On riu "ordat" vol dir "Recordat".
Perdo.
Publica un comentari a l'entrada