En els darrers mesos,
no sé si guiat per la casualitat o per alguna estranya força còsmica, he anat
ensopegant ací i allà amb el mite de Sísif. Primer fou en el llibre de relats
de Francesc Mompó Fronteres de vidre,
després en el llibre de poesia de Lluís Vicent Banyuls Les penúltimes paraules de Sísif i fa uns dies en un poema, El mite de Sísif d’Enric Sanç, que forma
part del llibre col·lectiu Estels de
paper (Vint-i-un poetes per al segle xxi).
Es dóna l’estranya coincidència que els tres llibres han estat editats per la
mateix editorial, Germania. Espere que ni l’empresa ni el seu editor acaben
patint la mateixa condemna de Sísif. O potser jo, com a lector que inicia un
llibre darrere d’un altre, una vegada i una altra... Però no, això que em passa
no és una condemna, sinó un gaudi.
Sobre el llibre de
Francesc Mompó ja vaig escriure en el seu moment, del llibre col·lectiu no sé
si ho faré. Ara el que m’abelleix es parlar sobre el poemari de Lluís Vicent,
però abans vull parlar-los una mica de Sísif.
El grec Sísif, rei de
Corint, quan Tànatos va anar a buscar-lo li posà grillons, Ares alliberà
Tànatos i posà a Sísif sota la seua custòdia més tard. A l’infern convencé
Hades perquè li permetera tornar al món superior i després no hi volgué tornar,
raó per la qual fou condemnat a empényer una enorme roca per un vessant
costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la maleïda pedrota sempre
rodava cap avall. Sísif no volia morir i de fet mai no morirà, però, a canvi,
es veu condemnat a començar una i una altra vegada des del principi.
Lluís Vicent és molt
conscient que el rei de Corint, encara que volguera, no podria dir l’última
paraula, la definitiva per això ha titulat el seu llibre les penúltimes i no
les últimes paraules de Sísif.
Per a Lluís Vicent l’ésser
humà, a l’igual que Sísif, inicia una vegada i una altra el camí des del seu
origen com una bèstia depredadora, inculta cap a un ideal d’humanitat: una
societat d’individus lliures, solidaris i plens de saviesa, però està condemnat,
no sé si per la seua pròpia naturalesa, a tornar bruscament, quan és just a un
pas d’aconseguir-ho, al seu origen per a des d’ací recomençar el procés de nou.
La vida és un
aprendre i un desaprendre constants, quan l’avi es va oblidant de tot l’aprés
el nét comença el lent camí de l’aprenentatge vital, així com Lluís Vicent i el
seu avi, el record de la mort del qual, inicia el poemari amb dos poemes
llargs, que conformen la primera part del llibre i que es tanca amb una estrofa
molt clara: “Els cicles es lliguen les mans”.
Sísif és però, també,
la història que una i una altra vegada es repetix, com el dia i la nit, com les
estacions al llarg dels anys. Potser aquest repetir-se siga perquè la Terra pega
voltes sobre el seu eix i després al voltant del Sol i el sistema solar ho fa dins
de la Via Làctia i aquesta dins de l’univers, i ens condemnen així a passar una
i altra vegada pels mateixos itineraris ensopegant amb els mateixos cúdols.
Sísif és etern, com
ho és allò que mou el poeta a escriure, com ho és allò que mou l’ésser humà en
la recerca de la felicitat.
Les penúltimes paraules de Sísif són en realitat el desig de ser les
últimes, d’aconseguir alliberar-se de la maledicció i assumir la seua
mortalitat, encara que ho dubte, ja que Sísif seria incapaç de no caure en la
temptació d’enganyar els déus i retornar al món superior.
Les penúltimes paraules de Sísif haurien de ser d’ànim per a traure les
forces suficients per aconseguir donar el darrer pas i deixar la roca d’una
vegada i per sempre dalt del cim.
La segona part del
llibre de Lluís Vicent comprén cent poemes, i això convertix la primera en un
proemi, en una mena de pòrtic. L’extensió dels poemes oscil·la entre un mínim de
tres estrofes i un màxim de deu. En tots ells ha utilitzat el vers lliure. De
vegades ratllen en la sentència, fins i tot en l’aforisme “El principi és la
cara amagada de tot final./ La veritat es construix amb milers de prismes./
Sinèrgies de realitats.”, en altres és un joc d’imatges amb notables
referències a la cultura clàssica “En la història mai contada/ Prometeu
introduix el voltor,/ després de donar foc i ànima,/ dins de la caixa de
Pandora/ No eixirà mai més l’odi carronyaire./ Depén de tu.”, en altres hi ha
la denúncia escrita d’una manera nua i contundent “Hi ha locutors que metrallen
en pocs segons/ la consciència per allò més humanament horrible/ incapaços de
digerir-la, rebentem enfitats/ amb un oblit que és més supervivència/ que
enteniment.”, però també és capaç d’oferir-nos-la amb una gran intensitat
lírica “Un batec d’ales de papallona,/ un vol inesperat de parotet,/ i l’antic
món cau autodeglutit en la borsa/ custodiada per Pandora,/ de Wall Street i del
never again no more./ El diluvi d’amor i sexe netejarà de corrupcions/ i
pol·lució la vostra avarícia./ Tan sols restaran les hienes salvatges”.
Per a Lluís Vicent la
lluita del nou Sísif, del Sísif que obligadament ha de ser rebel, revolucionari,
ha de partir en primer lloc del desfer-se de les seues possessions, oblidar-se
de l’avarícia i de la mentida. La força per a empentar la roca ha de nàixer de
l’amor, del desig de llibertat i justícia, aleshores serà capaç de trencar la
maledicció i aconseguirà la pau infinita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada