divendres, 16 de novembre de 2012

LES PENÚLTIMES PARAULES DE SÍSIF



En els darrers mesos, no sé si guiat per la casualitat o per alguna estranya força còsmica, he anat ensopegant ací i allà amb el mite de Sísif. Primer fou en el llibre de relats de Francesc Mompó Fronteres de vidre, després en el llibre de poesia de Lluís Vicent Banyuls Les penúltimes paraules de Sísif i fa uns dies en un poema, El mite de Sísif d’Enric Sanç, que forma part del llibre col·lectiu Estels de paper (Vint-i-un poetes per al segle xxi). Es dóna l’estranya coincidència que els tres llibres han estat editats per la mateix editorial, Germania. Espere que ni l’empresa ni el seu editor acaben patint la mateixa condemna de Sísif. O potser jo, com a lector que inicia un llibre darrere d’un altre, una vegada i una altra... Però no, això que em passa no és una condemna, sinó un gaudi.
Sobre el llibre de Francesc Mompó ja vaig escriure en el seu moment, del llibre col·lectiu no sé si ho faré. Ara el que m’abelleix es parlar sobre el poemari de Lluís Vicent, però abans vull parlar-los una mica de Sísif.
El grec Sísif, rei de Corint, quan Tànatos va anar a buscar-lo li posà grillons, Ares alliberà Tànatos i posà a Sísif sota la seua custòdia més tard. A l’infern convencé Hades perquè li permetera tornar al món superior i després no hi volgué tornar, raó per la qual fou condemnat a empényer una enorme roca per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la maleïda pedrota sempre rodava cap avall. Sísif no volia morir i de fet mai no morirà, però, a canvi, es veu condemnat a començar una i una altra vegada des del principi.
Lluís Vicent és molt conscient que el rei de Corint, encara que volguera, no podria dir l’última paraula, la definitiva per això ha titulat el seu llibre les penúltimes i no les últimes paraules de Sísif.
Per a Lluís Vicent l’ésser humà, a l’igual que Sísif, inicia una vegada i una altra el camí des del seu origen com una bèstia depredadora, inculta cap a un ideal d’humanitat: una societat d’individus lliures, solidaris i plens de saviesa, però està condemnat, no sé si per la seua pròpia naturalesa, a tornar bruscament, quan és just a un pas d’aconseguir-ho, al seu origen per a des d’ací recomençar el procés de nou.
La vida és un aprendre i un desaprendre constants, quan l’avi es va oblidant de tot l’aprés el nét comença el lent camí de l’aprenentatge vital, així com Lluís Vicent i el seu avi, el record de la mort del qual, inicia el poemari amb dos poemes llargs, que conformen la primera part del llibre i que es tanca amb una estrofa molt clara: “Els cicles es lliguen les mans”.
Sísif és però, també, la història que una i una altra vegada es repetix, com el dia i la nit, com les estacions al llarg dels anys. Potser aquest repetir-se siga perquè la Terra pega voltes sobre el seu eix i després al voltant del Sol i el sistema solar ho fa dins de la Via Làctia i aquesta dins de l’univers, i ens condemnen així a passar una i altra vegada pels mateixos itineraris ensopegant amb els mateixos cúdols.
Sísif és etern, com ho és allò que mou el poeta a escriure, com ho és allò que mou l’ésser humà en la recerca de la felicitat.
Les penúltimes paraules de Sísif són en realitat el desig de ser les últimes, d’aconseguir alliberar-se de la maledicció i assumir la seua mortalitat, encara que ho dubte, ja que Sísif seria incapaç de no caure en la temptació d’enganyar els déus i retornar al món superior.
Les penúltimes paraules de Sísif haurien de ser d’ànim per a traure les forces suficients per aconseguir donar el darrer pas i deixar la roca d’una vegada i per sempre dalt del cim.
La segona part del llibre de Lluís Vicent comprén cent poemes, i això convertix la primera en un proemi, en una mena de pòrtic. L’extensió dels poemes oscil·la entre un mínim de tres estrofes i un màxim de deu. En tots ells ha utilitzat el vers lliure. De vegades ratllen en la sentència, fins i tot en l’aforisme “El principi és la cara amagada de tot final./ La veritat es construix amb milers de prismes./ Sinèrgies de realitats.”, en altres és un joc d’imatges amb notables referències a la cultura clàssica “En la història mai contada/ Prometeu introduix el voltor,/ després de donar foc i ànima,/ dins de la caixa de Pandora/ No eixirà mai més l’odi carronyaire./ Depén de tu.”, en altres hi ha la denúncia escrita d’una manera nua i contundent “Hi ha locutors que metrallen en pocs segons/ la consciència per allò més humanament horrible/ incapaços de digerir-la, rebentem enfitats/ amb un oblit que és més supervivència/ que enteniment.”, però també és capaç d’oferir-nos-la amb una gran intensitat lírica “Un batec d’ales de papallona,/ un vol inesperat de parotet,/ i l’antic món cau autodeglutit en la borsa/ custodiada per Pandora,/ de Wall Street i del never again no more./ El diluvi d’amor i sexe netejarà de corrupcions/ i pol·lució la vostra avarícia./ Tan sols restaran les hienes salvatges”.
Per a Lluís Vicent la lluita del nou Sísif, del Sísif que obligadament ha de ser rebel, revolucionari, ha de partir en primer lloc del desfer-se de les seues possessions, oblidar-se de l’avarícia i de la mentida. La força per a empentar la roca ha de nàixer de l’amor, del desig de llibertat i justícia, aleshores serà capaç de trencar la maledicció i aconseguirà la pau infinita.