dimarts, 30 d’octubre de 2012

ENVERS, DE PEP ALFONSO



Hi ha dins de la nostra tradició literària més recent, sobretot dins del gènere de l’assaig, una manera d’organitzar el textos que conformen un llibre tot imitant un diccionari. Ara mateix em vénen al cap títols com Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, Un cristall habitat, de Joan Garí, Catecisme per a agnòstics, de Josep Franco, o Diccionari personal, d’Agustí Peiró, és aquesta una fórmula que en si mateixa és una metàfora que naix de la necessitat de crear un ordre, copiant l’organització interna del llibre on l’ordre és una necessitat, un llibre que a més sempre dóna una resposta als nostres dubtes i on ens la trobarem en la pàgina assenyalada.
Poemaris que seguisquen aquesta fórmula supose que n’hi deu haver, ara mateix no en recorde cap dins de la nostra tradició literària, la qual cosa dota, des de la meua humil opinió, al llibre de poesia Envers de Josep Antoni Alfonso i Díaz (Col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania. Alzira 2012) d’una certa originalitat.
Els poemes que el componen estan escrits en vers lliure, exceptuant «Amic», que obri el llibre i «Introducció» que són proses poètiques, la extensió dels poemes és irregular, en trobem alguns amb més de quinze estrofes però també altres de tres i quatre estrofes. L’autor els ha organitzat seguint un ordre alfabètic (ja ho he dit, copiant la fórmula d’un diccionari) i els ha agrupat en un mínim d’un poema i un màxim de tres per lletra de l’alfabet.
Josep Antoni Alfonso se’ns apareixen en Envers com un poeta a qui li agrada jugar amb el llenguatge i els dobles sentits, una mostra clara la tenim en el poema Llengua: «La tens molt llarga / però no la fas servir / La tens molt suau però no ens fas gaudir».
 Li agrada utilitzar sovint un registre col·loquial i fer ostentació d’una nuesa d’imagineria poètica, la justa, ell mateix ho assegura en el títol, és aquest un llibre escrit en vers, encara que puga estar acariciant la frontera d’altres gèneres que hi són en el territori de la prosa, com ara alguns artefactes que des de la reflexió ratllen els camps de la literatura d’idees com l’aforisme o el microassaig, seria el cas entre altres de Quatre: «En la numerologia el números tenen un sentit / En la rumorologia els rumors donen sentit».
N’hi ha altres gairebé telegràfics, que recullen una tradició de rebel·lia política i pamfletària que els emparenta per la temàtica i per l’ortografia amb pintades polítiques, com ara Eskoltar: «Kaka, / política, / Anarkia. / Llibertat d’expressió!!!/ Estem preparats per a eskoltar-nos?». Encara que l’autor no sempre renuncia a l’imagineria com ho podem veure en poemes com Babilònia: «L’eterna tranquil·litat del ventre / on fermenten les històries del passat / on els vins gran reserva / són contes amb els graus justos...» n’és un exemple.
Alfonso i Díaz, Pep per als amics, manté en Envers una postura clara, ferma davant dels diversos embats de la vida, una postura en la qual la ironia, el sarcasme, l’humor són armes de defensa però també d’atac.
Al lector li demane que no faça una lectura superficial d’Envers, ja que és una obra que enganya i ens en pot fer crear una falsa imatge, és un llibre que necessita d’un esguard que sàpia llegir entre línies, que sàpia ser flexible i deixar-se dur en el joc de paraules i sentits que el poeta li proposa, si el lector ho fa així en gaudirà, si no, no aconseguirà gaudir del sabor i de la textura que Alfonso, com un dels vells artesans de la seua ciutat natal, Ontinyent, ha teixit.

1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

Un excel·lent comentari teixit, com dius, en el caliu de l'amistat.