dijous, 25 d’octubre de 2012

LA FARINA QUE ADMETA, D'ALBA CAMARASA



En ma casa, com supose que passa en totes les cases on es recullen en una llibreta receptes culinàries, a l’apartat dedicat a la rebosteria, després d’informar sobre la quantitat exacta dels diversos elements que barrejats o no conformaran el producte culinari, sovint sol aparéixer una expressió que acaba deixant en mans del cuiner el resultat i eixa és: «la farina que admeta». Una expressió, aquesta, que traslladada al fet poètic o a la vida es convertix en una imatge senzilla però d’una força impactant. Potser els éssers humans no som més que una combinació dels diversos gens que ens han llegat els nostres ancestres, que la nostra personalitat vinga marcada per un temps, una societat i una cultura i que tot plegat podria donar lloc a una biografia dissenyada abans de ser viscuda, però potser també que com en la rebosteria sempre hi haja un espai, encara que siga molt petit, que ens deixa un marge de decisió i fa que d’alguna manera el destí estiga en les nostres mans.
Sota aquesta idea la poeta Alba Camarasa Baixauli ha escrit un llibre de poesia, La farina que admeta, un recull de trenta-cinc poemes en vers lliure que es dividixen en una introducció, una recepta que dóna sentit al poemari i tres parts de desigual extensió que no de qualitat literària. La primera, «De la roba estesa», és la més extensa, amb díhuit poemes, és un apartat en el qual les ferides obertes pel passat: el drama de la malaltia i pèrdua d’un ésser estimat fa retornar amb nostàlgia a la infantesa i l’adolescència de l’autora: «Cíclicament retorne al clot / on he vist estavellar-se / tots els records» fan que converse amb algú que ja no hi és, però que sempre portarà amb ella per a recuperar el temps i l’espai en què convisqueren, la memòria hi és en els petits detalls que ens porten el sabor, l’atmosfera i les paraules d’un ésser estimat que ens han arrabassat i a qui no volem renunciar. Hi ha ací poemes deliciosos, on es diuen les coses d’una manera lírica però sense falsos recaragolaments verbals, impactants per la seua senzillesa, com aquell que s’inicia amb aquestes estrofes: «Tinc un gos que em ve al darrere / des de fa molt de temps. / És pollós i afamat / i camina amb la llengua fora / vessada cap a un costat./ Porte anys mirant-lo de reull,/ d’ençà que em persegueix,/ tot just després de mossegar/ ma mare».
La segona part, «De la sal», és la més curta del llibre, amb sis poemes. Alba Camarasa utilitza la sal, un element capaç d’enriquir o malmetre el sabor dels aliments, d’augmentar el dolor de les ferides obertes, per a parlar-nos d’alguns temes d’allò més universals, com ara l’amor «Que em buscares l’esquena/ per sota dels llençols/ i a besos em tornarés/ la sal que em falta.», el desamor «No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema/ ni em vindràs a recollir amb una caixa de bombons/ amb forma de cor,/ ni jo et faré esperar mentre m’endrece.» i el dolor «Si per ventura trobes la meua dissort/ escampada pel silenci, de nit/ fer per guarir-la».
La tercera part, «D’escriure», està formada per deu poemes, en els quals d’alguna manera, tot jugant amb les dues paraules «de» i «escriure», que en ser pronunciades poden donar lloc a dos significats: d’escriure i descriure, Alba ens parla de l’ofici de poeta, definint la seua posició davant del fet poètic i també explicant-nos la intensitat amb què el viu, i fins i tot s’atrevix a signar un contracte amb el lector, ja que per a ella la poesia no és si el lector no s’acosta a ella i la fa seua, la qual cosa fa dir a la poeta: «Si em llegeixes, si em fas el favor de llegir-me,/ si fas la funció de llegir-me,/ jo t’estaré en el deute d’esriure».
La poesia d’Alba Camarasa té com a eix una certa claredat, una certa nuesa d’imatges i de retòrica feixuga, no hi tobareu laberints dificultosos, ni andròmines verbals que dificulten el pas al lector entre estrofes, la seua força es troba en una aparent i treballada senzillesa capaç de seduir qualsevol lector.

1 comentari:

Sandra D,Roig ha dit...

Enhorabona Alba, ja yinc ganes de tenir-lo! amb la il.lusió immensa que em fa que formem part de la mateixa col.lecció. una abraçada