Hi ha un moment en la trajectòria
literària de molts poetes valencians que irremeiablement els arriba l’hora del
seu cant a la ciutat de València; potser fou Estellés el més conscient d’això,
i així ho escriu en Cant de Vicent, i
potser siga també qui més ha escrit la ciutat, però no l’únic, recorde ara
alguns poemes de Lluís Roda o Enric Sòria que també en parlen.
Ara, amb la publicació de 55 maneres de mirar València, (Col·lecció Plaerdemavida, número 5. Editorial Germania. Alzira, 2012) li ha arribat
el moment a Francesc Mompó. Més que un cant, la seua és una ràfega de petits
projectils poètics amb una càrrega interior explosiva que en impactar sobre el
lector li oferix tot un seguit de sentiments, sensacions i emocions que
l’autor, des de la seua arribada en plena adolescència a la ciutat fins a dia
de hui, ha anat acumulant per a després, com en una mena de catarsi, boçar
sobre el paper, deixar respirar i, després, amb el vestit i les eines d’un bon
jardiner de la poesia, aclarir pacientment fins a convertir-los en uns bonsais
poètics amb una marcada línia impressionista, no per això exempta de
simbolisme.
55 maneres de mirar València traspua un gran amor i un odi aparent que no és més que decepció per la
ciutat. Mompó li reclama a València que exercisca com a capital d’un país amb
una identitat i personalitat pròpies, d’un país que després de la llarga nit
encetada el 1707 reviscola mentre la ciutat sorda es construïx una imatge
cosmopolita de cartó pedra que només és una disfressa, un engany de modernitat,
ja que continua aspirant només a ser una capital provinciana que navega sobre
tòpics fal·laços.
Hi ha moments en què Francesc
Mompó convertix la ciutat en un espill del país, un país seduït per l’olor de
la rosa i el cant de les gavines, que han fet que el moment històric en el qual
semblava que es podria alçar per a emprendre un camí de llibertat decidira prostrar-se
als peus del penó de la nació opressora.
Mompó estima València com a
símbol d’un regne sobirà que fou i la menysprea amb el rancor d’un amant
rebutjat com a símbol de la república que es nega a ser. Quan dic amant no ho
faig debades, al llarg de tot el llibre els qualificatius que dedica a la
ciutat tenen en la seua majoria clares connotacions sexuals.
55 maneres de mirar València és un llibre subjectiu, com la mateixa mirada de l’autor, perquè Mompó
no vol ser objectiu en cap moment. El jo del poeta, un poeta amb una clara
vocació de ciutadà que té un projecte per a la comunitat humana on viu, passa
compte amb una ciutat que el va fascinar, que el va enamorar, des del seu
primer encontre. Una ciutat que després no tan sols el va desencantar, sinó a
la qual li ha vist donar-li l’esquena i fins i tot ensenyar-li els ullals del
menyspreu i la intolerància.
La lectura de 55 maneres de mirar València, n’estic
segur, no deixarà indiferent ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada