diumenge, 25 de novembre de 2012

UNA MENTIDA FABULOSA


Dolors Jimeno, Pepa Úbeda i Manel Alonso durant la presentació d'Una mentida fabulosa a la seu de l'Intersindical Valenciana el 21 de novembre de 2012.

Una vesprada d’un hivern fred, a la porta del cementeri del meu poble, acabàvem de soterrar el meu pare, la meua àvia se’m va quedar mirant amb els ulls vidriosos i amb la saviesa d’aquell que ha viscut intensament més de huit dècades em va dir: «Ara es trobarà amb la veritat», però de quina veritat em parlava?, era la veritat sobre l’existència de Déu i de la vida eterna? O potser era la veritat de la vida que ens van ensenyar a escola: nàixer, créixer, reproduir-se i morir?, o aquella que vaig aprendre en una pantalla del cinema: «Només es viu una vegada», «Viu el moment», no importa ja que la reposta religiosa, la científica i la cultural tenen un punt en comú: el final irremeiable.
L’ésser humà viu angoixat d’una manera o altra pel pensament de la mort, l’única cosa certa, l’única veritat de la qual ningú no escapa. Per a sobreviure a aquesta asfíxia que ens podria dur cap a una espiral de melangia i a naufragar en un mar de tristesa hem estat capaços de crear grans i petites mentides amb l’únic objectiu d’oblidar-nos de la veritat i gaudir de la vida. La cultura n’és una i dins d’ella convertir-se de sobte en creadors d’imatges, de sons, de sabors, d’olors, de textures i sentir el plaer de la recerca de la perfecció i assaborir el resultat però també el procés és ser partícips d’una mentida colossal, fabulosa, que és el resultat de segles de civilització humana que ens allunyen de la «veritat» però que també ens particularitzen com a espècie, ja que hem estat capaços de convertir el fet de menjar i de beure, d’aparellar-nos, de comunicar-nos com ho feien els nostres avantpassats en arts com ara la gastronomia i la viticultura, l’erotisme, la literatura, la música... Cadascuna d’elles i totes juntes fan la vida més agradable alhora que ens allunyen de la terrible «veritat».
Una mentida fabulosa, de Pepa Úbeda, (l’Eixam edicions) és un llibre que usa i en parla, d’aquestes arts, l’objectiu de l’autora i dels seus còmplices i col·laboradors, Josep Maria Baldó, Eduard Mestres i Benjamin Serrano, és redescobrir-nos la cultura no sols com una recerca de la bellesa sinó com una eixida per a gaudir-ne intensament.
En l’inici del llibre Pepa Úbeda, a través de dos textos, La flaire de l’ora i El somriure del vi, ens situa en un espai concret del món, la Mediterrània, que d’alguna manera no és sinó l’antic imperi romà. Hui la globalització pareix haver diluït en part les velles fronteres, però si pareu una mica d’atenció veureu encara que hi ha una línia on damunt de la qual la gent d’Europa cuina amb mantega i davall ho fa amb oli, on la cervesa és present a taula i en l’altra banda predomina el vi.
Tot seguit Pepa Úbeda ens oferix set receptes culinàries (el nombre no ha estat triat debades, el set és un número màgic) amb set vins diferents que il·lustra amb magnífiques fotografies de cada plat. Unes receptes que marida amb un conte que alhora il·lustra amb insinuants i tòrrides aquarel·les.
Els contes, amb una prosa més poètica que prosaica, amb un gran ritme interior i una gran imagineria verbal, descriu diversos encontres sexuals. Úbeda recrea amb minuciositat de rellotger espais i personatges atenta a l’atmosfera de la narració, pendent de perfums humans i aromes culinàries, de la roba del llit i de la roba o nuesa dels amants. De vegades els arropa amb música, no té manies, potser una cançó de la Billie Holliday, o una Leonard Cohen, o una peça de La Traviatta interpretada per Maria Callas. En altres no hi cal, amb la rítmica percussió de la pluja n’hi ha prou.
Ni les receptes ni els vins hi són per pur atzar, cada menja demana un tipus de caldo, com tots dos li han exigit a l’autora una història concreta. El lector trobarà com un fil de vegades invisible que els unix, d’altres són més evidents ja que han estat el preludi del joc amatori.
Hi ha personatges que necessiten de la fantasia per al joc, altres de la seducció i de l’equívoc. Hi ha qui necessitarà més d’una amant i altres tindran prou amb ells mateixos. Hi ha qui el joc li costarà la vida i hi ha per a qui la vida no tindria sentit sense el joc. Però tots gaudiran amb intensitat del moment, de les mentides fabuloses, així com espere que en gaudisquen vostés. Salut i bon profit.