LA SUITE DE VALÈNCIA DE MARISOL GONZÀLEZ

Abans de posar-me a escriure aquest article sobre el nou llibre de poemes de Marisol Gonzàlez i Felip, he anat a consultar dues enciclopèdies, una digital i l’altra en paper. Quan u ignora o no està segur d’alguna cosa, assegurar-se’n no costa res, el cas és que no acabava de tindre clar què era amb precisió una suite, ara ja sé de les dues accepcions, la primera és la d’un conjunt de dues o més cambres d’un hotel que es comuniquen entre elles formant una unitat; la segona és una composició musical que consta d’un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa. El seu nom és degut a un conjunt de fragments o peces que sonen l’un darrere de l’altre com en una successió. El nucli primitiu estava format per dues danses, una moderada i l’altra ràpida. La suite que Marisol Gonzàlez ha escrit de i no a –és important remarcar aquesta diferència– València no té, com en les suites del xvii, més preludi que dues citacions de Vicent Andrés Estellés, que encapçalen les dues part del poemari. Unes citacions que ens anuncien el que trobarem tot seguit, en la primera el desig d’escriure versos per a oferir la seua visió particular de la ciutat, la segona ens parla d’eixa necessitat que pren molts poetes valencians d’escriure el seu cant a València.

La primera part comprén díhuit poemes i la segona nou, totes dues tenen un o diversos nexes d’unió com ara la suite d’un hotel o la composició musical, el títol, la ciutat i l’eco potent de la veu poètica de Vicent Andrés Estellés, ja que la suite, ja ho hem dit, ens parla de València, però alhora és un homenatge honest, sincer, a l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés.

Marisol Gonzàlez Felip és una poeta de la Plana Baixa amb una obra extensa, sòlida i reconeguda amb un gran nombre de guardons literaris i en la qual trobem influències de Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Josep Piera, Marc Granell i Vicent Andrés Estellés. En Suite de València (Babilònia edicions, 2012) se’ns apareix com una apassionada i lúcida lectora de l’obra del poeta de Burjassot, una lectora que pren adjectius, estructures i imatges per a crear amb intel·ligència i desimboltura nous artefactes poètics que creen la sensació que Estellés continua, malgrat la seua mort física, exercint de cronista líric de la ciutat.

Marisol s’atorga el paper d’hereua d’Estellés, hi ha molts que així es consideren i altres que confessen la gran influència d’aquest en la seua obra. N’hi ha fins i tot qui, el que fa Marisol, ja ho ha intentat amb més o menys encert, però ella ho fa per a cantar honestament, iradament la València dels darrers vint-i-cinc o trenta anys, la València governada, dirigida, dominada en part pels fills i néts d’aquells que ho feren en les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i setanta del segle passat.

La nova València, eixa «Ciutat d’absurds mil·lennis i trista solitud», «pandèmica i amarga ciutat» és l’estranya alcavota de forasters però també l’eterna València d’Ausiàs March i de Vicent i la d’aquells rebels que han mantingut i mantenen la flama de la cultura i de la llengua encesa: Toni Mestre, Alfons Cervera, Joan Francesc Mira, Josep Vicent Marqués, Marc Granell, Pere Bessó  i la bona gent de la Forest d’Arana...

Hi ha, per part de Marisol, com també ho feren altres poetes que escriviren el seu personal cant a València, una denúncia de les barriades abandonades, de les polítiques d’aparador que tenen poc en compte els veïns, d’eixa actitud cosmopolita que sospitosament oculta la ciutat casposa i provinciana que li ha donat l’esquena al seu passat i al país del qual, a pesar de tot, és capital, però Marisol també reivindica l’altra ciutat, la culta, la solidària, la combativa que conviu o sobreviu a l’oficial.

Una suite que cal escoltar amb atenció per tal que el joc que ens proposa no ens oculte la mirada i la veu de la pròpia autora.