dissabte, 15 de desembre de 2012

REREFONS D'ALEXANDRE ROS



Alexandre Ros i Ros (Bonrepòs i Mirambell, 1968) és un d’eixos poetes valencians que es prodiga poc en tertúlies i gens en certàmens literaris, una qüestió, aquesta darrera, que en un principi podria ser qualificada de banal però que, si es té en compte que quasi l’únic camí que troba un poeta novell en aquests temps i en aquest país per a l’edició dels seus llibres és concursar en algun dels premis que hi ha, la seua postura l’obliga a oferir-nos part de la seua obra a través d’allò que s’anomena l’autoedició, amb totes les mancances de distribució i comercialització que aquesta pràctica arrossega.
Alexandre Ros, alguns, com ara jo mateix, l’hem conegut primer com a activista, com a agitador, com a defensor del patrimoni de l’Horta, després i quasi per casualitat hem sabut de la seua vessant creativa. És un individu a qui no li agraden les estridències dels egos sobrevalorats ni l’autobombo, és auster, humil, treballador, silenciós, qualitats que també sap transmetre amb la justa mesura a la seua poesia.
El poeta Alexandre Ros partix de la idea d’expressar, de suggerir més amb menys. La seua és una poesia en què tot el poema pot arribar a estar al servici d’una sola imatge poètica o cada paraula pot arribar a representar una emoció, un sentiment, o suggerir una idea.
És un creador auster, estalviador en recursos i pirotècnia verbal, senzill, ja que sovint la senzillesa és sinònim de bellesa; observador, troba en el detall no sols el fil, sinó l’essència del discurs poètic que en esclatar en el lector ompli la seua ment d’imatges.
Després de participar en els llibres col·lectius Solcs de paraules (Llibres de l’Aljamia 2000), Ponts de paraules (Amics de Joan Valls, 2008) i Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI (Editorial Germania, 2012) i publicar el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc (Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, De fil de veu (Misèria i companya, 2009), Sere breu (edició d’autor, 2012) ara, dins de la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Germania, ens oferix el que sembla ser el seu poemari més sòlid i alhora més extens, i amb un títol curt, diàfan, directe: Rerefons.
El rerefons, segons el diccionari, és el conjunt de circumstàncies o intencions que hi ha darrere d’un fet o bé que hi tenen relació. Si volem anar al moll de l’os del poemari d’Alexandre Ros, és molt important saber el que l’ha mogut a escriure.
En primer lloc està l’esguard, vull dir la mirada del poeta, una mirada que mai no és objectiva perquè naix i partix del jo, un jo amb uns interessos i unes circumstàncies propis. El seu esguard es projecta sobre el seu món més pròxim. Alexandre pertany a una generació de poetes d’un lloc geogràfic molt concret, l’Horta, un espai que va sent devorat per la ciutat impersonal, provinciana, que fa desaparéixer una manera d’entendre la vida, una cultura, un dialecte i fins i tot la llengua a la qual pertany aquest dialecte substituint-la per una d’aliena. La ciutat representa la fi d’un món, la fi del paradís que fou la infantesa de l’autor.
En aquest procés els camps ubèrrims i la gent que els feren possibles s’han convertit en espais rònecs i en individus de rostres rovellats. Les noves generacions de la societat perden les baules que els unixen a les anteriors, desapareix un univers i el poeta se sent sol, apesarat, envoltat d’absència i desesperança.
En segon lloc hi és la necessitat d’alçar la veu, potser des de la ràbia que provoca el desencís, i escriure sense voluntat d’alçar acta notarial (un poeta no és un notari, ni un registrador de la propietat, ja que no és propietari de res i tot li pertany). El poeta busca respostes, s’enfonsa i renaix de cendres i oblits, sent una necessitat vital d’entendre i aprendre per a continuar creixent com a ésser humà.
El rerefons d’aquest Rerefons és un temps en el qual l’ésser humà ha creat un monstre amb el fang dels seus pitjors pecats i aquest ha decidit esclavitzar-lo.
Al fons del rerefons trobem la figura del poeta que busca la llum.

1 comentari:

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

Mentre el correu em porta de camí el nou llibre d'Alexandre Ros, una abraçada per a l'autor, amb qui vaig coincidir ahir a Castelló en la lluita per la dignitat i la llengua, i a l'infatigable Manel Alonso, sempre atent a les veus que va engendrant la poesia. Salut.