FER INVENTARI

L’altre dia, a Castelló de la Ribera, vaig conéixer el sogre del poeta i cantautor Rafael Estrada, un home de noranta-dos anys amb una salut i un aspecte envejable. «El meu sogre –em deia Estrada–, una nit em va mirar a la cara i em va dir que la vida passa de pressa», res de nou, ja que aquest és un fet que tots podem constatar cada dia, encara que si ho afirma una persona amb més de nou dècades a l’esquena això fa que la frase tinga la contundència d’aquell qui ja ha fet bona part del camí.

Jo he viscut cinquanta anys, espere viure unes quantes dècades més amb dignitat, i com altres que han superat aquesta xifra que ens col·loca una mica apartats de l’equador de la nostra vida, em crema la pell de l’ànima el pensament que el crepuscle s’acosta a gran velocitat i, per tant, no he de deixar passar el temps debades, he d’aconseguir convertir en realitats projectes i fins i tot fantasies abans que comence a perdre forces i il·lusió.

No sóc partidari de balafiar, sense solta ni volta, energies per a intentar fer a la babalà i en uns pocs anys allò que no hem fet fins ara, tot esperant marcar un gol en el darrer minut que maquille un resultat que fins aleshores era d’una mediocritat anorreadora. Sóc partidari abans d’agafar-se un temps per a fer un inventari vital.

És cert, almenys fins que cap científic no demostre el contrari, que som fills del temps i que el temps ens acabarà devorant, però mentre vivim no ens valen excuses, tenim temps, mai no l’acabem de vendre o malvendre tot a canvi d’un jornal, sempre ens en queda una mica per a nosaltres, no podem deixar que la rutina, el tedi, ens el devoren, ens cal reservar unes hores per asseure’ns sols i fer recompte. Fer un inventari on sumar en una columna els amors i en l’altra els desamors, els somnis viscuts i els somnis trencats, els moments de joia, de tristesa, de dolor, de por, d’angoixa.

Farem la llista dels amics guanyats i la dels amics perduts.

Ordenarem les petites coses que tenim per casa i que duen adossades un o diversos records: un punt de lectura, les entrades a un concert de Raimon, un bitllet de tren, una pedra de riu, una petxina, el xiulet que vam fer amb un pinyol d’albercoc aquell estiu tan màgic. Li traurem la pols als àlbums fotogràfics on habiten els nostres estimats espectres.

Traurem de butxaques, de calaixos i caixes mirades, somriures, converses, el primer poema que vam llegir, la primera muntanya que vam pujar, el primer viatge que férem, la novel·la que vas escriure només per a ella i que mai no acabares, els poemes publicats i aquells que, esgarrats, periren en una paperera, el tast de la fruita més dolça, les mans brutes en la sensual batalla dels cossos. I l’amor que no volia ser i que ha estat capaç de reinventar-se una vegada i una altra, d’encendre’s i de vibrar com el primer dia.

I ja amb l’inventari fet, reagruparem les forces, ens posarem la cuirassa per a protegir-nos contra aquesta època en què mediocres i psicòpates ens governen i aleshores començarem a fer... i a refer.