L'ANELL DEL NIBELUNG

 

Ernest Millet, professor de geografia física i un wagnerià notable, torna a la ciutat on va nàixer i créixer després de quaranta anys d’absència. Acaba de jubilar-se. Se’n va anar tot just en finalitzar la seua carrera i després d’haver mort el darrer membre de la seua família. L’excusa de la tornada és la representació en el nou i espectacular auditori de la tetralogia L’anell del nibelung. Millet pretén passar desapercebut entre la massa de turistes que envaïxen la ciutat, però un seguit de casualitats ho faran impossible, unes casualitats que el portaran a la tragèdia final.

Ernest Millet és el protagonista de la novel·la L’anell del nibelung de l’escriptor de Torreblanca (Plana Alta) Amadeu Fabregat que ha editat Proa. Una novel·la extensa com un riu cabalós, profund i alhora inquietant. Una novel·la de maduresa amb una atmosfera i una trama enllaçades amb la vida i obra de Richard Wagner.

Amadeu Fabregat ha estat un novel·lista fins ara amb una sola obra: Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc, que va publicar amb només vint-i-quatre anys. Més endavant signà l’antologia Carn fresca: poesia valenciana jove i alguns llibres sobre política valenciana. Ja superada la ratlla de les set dècades de vida, apareix la seua segona novel·la, L’anell del nibelung. Ens trobem amb una narració centrada en un personatge solitari, anònim, que a pesar de la seua passió per Richard Wagner no el podem considerar allò que es definix com un melòman, ja que només s’interessa per aquest compositor. Millet, com els protagonistes d’alguns westerns, oculta darrere de la seua aparença anònima un passat que el turmenta.

L’anell del nibelung i la mateixa biografia de Richard Wagner s’alcen com un espill on s’acaben reflectint el passat i el present del professor Ernest Millet.

També entre la ciutat originària de Millet, M, trobem el reflex de la ciutat de València i la seua idiosincràsia particular.

Hi ha personatges ben definits que servixen a l’autor per a fer una caricatura d’altres extrets de la realitat, entre els quals destacaria el professor Xavier Ortega, del qual fa un retrat mordaç sobre aquell que en una ciutat provinciana i un país mediocre i petit, a base de dir allò que vol escoltar una majoria que es rebolca en el fang de la ignorància, és encimbellat com a pare d’una pàtria d’opereta.

Amadeu Fabregat aconseguix des de les primeres pàgines d’aquesta novel·la atrapar el lector i a mesura que aquest avança en la lectura interessar-lo més i més i el manté enganxat al relat com una mosca a la mel, ja que la tensió narrativa va in crescendo fins al punt i final.

Personalment, crec que la publicació d’aquesta novel·la ha estat l’esdeveniment més interessant dels darrers mesos.

LA SANG REIAL

 

L’any 2019 l’escriptor de Burjassot Antoni Rovira publicava en l’editorial Enkuadres la novel·la El codi Annunaki. Un relat de ciència ficció, d’acció trepidant i amb un final obert que ara s’ha tancat, almenys aparentment, amb l’edició en el mateix segell editorial d’un nou títol: La sang reial.

En La sang reial ens retrobem amb bona part dels personatges de l’anterior aventura. Uns personatges que després d’haver patit un temps de silenci imposat per les forces que dominen el poder polític, econòmic i acadèmic aconseguixen continuar la seua recerca científica. Aquesta els arribarà a confirmar l’origen de l’ésser humà i l’existència de races alienígenes que conviuen amb nosaltres en el nostre planeta.

La novel·la compta amb notables influències del còmic, el cinema i les sèries de televisió de ciència ficció, fins i tot Rovira té una peculiar forma de narrar que és filla de tots ells.

Antoni Rovira gaudix recreant paisatges fantàstics que acaben convertint-se en sinuosos camps de batalla. Li agrada recrear criatures gegantines extretes algunes d’elles de la mitologia sumèria. Dedica un gran nombre de pàgines a les escenes bèl·liques.

A partir d’una realitat actual, crea una realitat paral·lela. L’escenari principal és la part central de la Mediterrània, un triangle que va de Malta a Sardenya i d’ací a la costa de la península itàlica. Itàlia, la seua cultura, la seua llengua i les cites constants a La Divina Comèdia són presents en cadascuna de les seues pàgines. Al fons d’aquesta part de la Mediterrània crea un escenari on hi ha entrades a l’inframón i portals que duen a altres planetes.

Antoni Rovira, amb un llenguatge àgil, crea una aventura apassionant on els mites cobren vida. Aquests mites porten de la mà les respostes a bona part de les preguntes que l’ésser humà s’ha fet al llarg del temps. Tot i que algunes d’aquestes respostes una elit de poderosos ja les sabia, però les ocultava a la població general per interessos de diversa índole. Aquesta mateixa elit, portada pel desig incommensurable de riquesa i poder, està posant en perill no sols la pau i el futur del planeta, sinó fins i tot la seguretat i l’equilibri del sistema solar.

Antoni Rovira crea els seus relats a partir de les teories de tot un seguit d’autors com ara Erich Von Däniken o Peter Kolosimo, que creuen que en un passat remot no sols ens visitaren diverses races d’extraterrestres, sinó que fins i tot arribaren a conviure amb l’ésser humà: són els antics déus dels quals ens parlen diverses civilitzacions d’arreu del planeta.

La sang reial, com no, és blava en el seu origen i prové d’aquests aliens poderosos que un dia vam creure déus.

(IM)PERFECTES

Ma mare, que és una dona que sempre té una frase feta, una sentència o un aforisme a mà, afirma amb una certa sornegueria que don Precís i don Perfecte encara no han nascut. No hi ha cap ésser humà perfecte, fins i tot aquell que per la seua aparença ens ho puga semblar té les seues misèries i les seues penes. Potser per aquesta mateixa raó, i tocada com ma mare per una certa sornegueria, la narradora de la ciutat de Barcelona M. Victòria Lovaina ha encapçalat el seu darrer llibre de relats amb el títol d’(Im)perfectes, amb la primera part de la paraula entre parèntesis.

Confesse que fins al passat mes de setembre en què va caure en les meues mans l’original d’aquest conjunt de relats, quan era membre d’un jurat, no tenia cap notícia de l’autora, a pesar que compta amb una obra sòlida al seu darrere. Trobar (Im)perfectes ha estat descobrir una narradora d’allò més interessant. Una escriptora que domina l’ofici, que sap mantindre la tensió narrativa, crear una geografia urbana i dotar tot el conjunt d’una atmosfera més pròpia d’una novel·la. M. Victòria Lovaina ha jugat d’una manera subtil a enllaçar, a través de la història de cada personatge, un relat amb l’altre, creant allò que alguns anomenen una novel·la fragmentada.

Amb (Im)perfectes, que ha estat editada per la benicarlanda Onada Edicions, M. Victòria Lovaina va obtindre el 40 Premi de Narrativa Vila de Puçol.

(Im)perfectes recull vint-i-un relats, amb un títol cadascun que és el nom del protagonista, exceptuant el primer, Perifèria, que ja ens situa en l’escenari on transcorreran totes les històries.

Cada relat ens porta la vida d’un ésser humà. A l’autora li interessa d’allò més la condició humana, la realitat en què viu, les complicades relacions humanes, l’individu i la família, l’individu i el barri, l’individu i les condicions que li imposa la societat.

(Im)perfectes és un llibre escrit amb una gran sensibilitat. L’autora juga a buscar la bellesa a través del llenguatge alhora que reflexiona sobre el destí de cada individu.

Un fresc col·lectiu com un puzle d’individualitats. No hi ha cap ésser humà perfecte, no hi ha cap ésser humà que diga que ha sigut sempre feliç.

FALSA-RATLLA

 

Falsa-ratlla és un mot inexistent en la nostra llengua, de fet està manllevat de la llengua italiana falsariga. Ve a ser el paper que té impreses unes ratlles negres i grosses sobre el qual es posa un altre que les transparenta i on s’escriu. Nosaltres li diem pauta.

El poeta, traductor i editor de la Pobla de Farnals Pau Sif pren i adapta de l’italià falsa-ratlla i l’empra per a titular el seu darrer llibre de poesia, amb el qual va obtindre el Premi Ventura Ametller 2024, que ha publicat Edicions de 1984.

Falsa-ratlla és una col·lecció de 36 poemes dividida en tres apartats de 12 poemes cadascun, Tarquim, Bicicletes i Brúixola. Versos amb imatges i temes extrets de la memòria personal i de la vida quotidiana de l’autor.

Hi ha una tendència en Pau Sif a la narrativitat, també al reciclatge de la memòria visual i sonora. És capaç de convertir una melodia popular i enganxadissa en un poema amb un missatge acostat a la realitat actual.

Combina l’autor, amb naturalitat, els poemes en prosa amb els de vers lliure i d’altres en què ha decidit sotmetre’s a la disciplina de la mètrica.

És la seua una poesia vital, oberta a la tendresa, a l’humor i a la ironia.

Hi ha la pauta que ens marca la tradició quan ens posem a escriure. Una pauta que ens assenyala els camins a prendre, però la imaginació i la creativitat són folles i rebels i gaudeixen d’allò més fent cabrioles, anant camp a través o trencant en una altra direcció.

Hi ha pautes, però la llibertat és seguir-les o no.

L’autor compara escriure poesia amb el fet anar dalt d’una bicicleta amb la direcció defectuosa, una bicicleta que, com un poltre, es mou i rebel·la a cada pedalada, que fa ziga-zagues i que fins i tot ens pot fer caure.

Durant la lectura d’aquest llibre he trobat poemes realment deliciosos. La seua aparent senzillesa fa que ens hi acostem sense cap mena de prevenció i que ens deixem atrapar per la seua força o sorprendre’ns gratament amb un darrer vers d’una intensitat lírica que ho capgira tot.

Personalment, he gaudit de poemes com ara El traquer, un poema que m’ha arribat al cor. El meu pare, que prompte farà trenta anys que va faltar, era pirotècnic, una faena amb la qual era capaç construir en el cel un oasi de colors. Una faena perillosa, mal pagada i poc valorada socialment. Pau Sif, a través de la història d’un personatge del seu poble, fa un homenatge a aquests treballadors de la pólvora i el foc, meitat obrers, meitat mags, que són capaços de convertir el cel nocturn en un llenç ple de llum i de color.

Falsa-ratlla és un llibre en el qual l’autor, des de les diverses tradicions, es deixa dur per la creativitat. Una veu poètica, la de Pau Sif, a tindre en compte.

ÉS NAUFRAFI

 

La periodista de la Jana (Baix Maestrat) Magda Simó ha publicat, en Llibres de la Drassana, la seua primera novel·la: És naufragi, després d’haver obtingut l’any passat el Premi Lletraferit.

És naufragi és una novel·la curta de tall intimista sobre una drama personal fruit de la condició de dona en una societat patriarcal, masclista, on la nova dona no acaba de trobar el seu espai de llibertat. Però també fa una instantània sobre situacions d’un passat que pareix llunyà.

Qui no ha sentit en un moment o altre de la seua vida la necessitat de fugir, de rebel·lar-se contra un destí que l’allunya dels seus somnis i l’encadena a una realitat que detesta?

Agafar un tren, un autobús o simplement posar-se a caminar sense una destinació clara, només amb l’anhel de fugir d’eixe personatge en què ens hem convertit, d’eixe petit univers on ens trobem atrapats. Això és el que un dia fa la protagonista de la novel·la, escapar sense un rumb fix i, mentre s’allunya, fa inventari de la seua vida i de les escenes de les quals fou testimoni directe, de les històries contades en què una dona es rebel·lava contra les imposicions de la família i fugia a un altre lloc o elegia el suïcidi com l’única eixida possible.

Hi ha qui no es pot resignar a viure en la terrible enyorança d’una vida que no li han deixat viure. La societat, al llarg de la història, per raons de classe social o de gènere, ens marca un camí. Hi ha qui només ho suporta per la por al què diran i sobretot pels fills que, per desgracia, s’acaben convertint en una baula important de la cadena.

És naufragi és la història d’una dona que podria ser qualsevol dona. En aquest cas, una dona nascuda i criada en un àmbit rural, que aconseguix anar a la universitat, tindre després un bon treball i viure a la ciutat. Una dona casada i amb una filla petita, però també amb un amant, un company de la mateixa empresa on treballa. Una dona que veu com els anys van passant i la insatisfacció vital va creixent. Només es viu una vegada i vol viure la vida somiada.

Fugir sense un pla preconcebut i amb una destinació incerta no és cap solució, és una aventura que et situa sobre un abisme.

Aquesta és la història d’una dona escrita amb una claredat crua, amb una intensitat notable i bella. Un naufragi que porta sovint a la depressió o al suïcidi. La història d’una dona que ha estat al llarg del temps la de moltes dones.

EL RIU VE CRESCUT

 

 

La tardor del 2024 la natura va tornar a recordar-nos d’una manera dramàtica tres qüestions que han marcat a ferro roent la història dels valencians: en primer lloc, que hem construït bona part dels nostres pobles i ciutats sobres zones inundables, oblidant que el nostre refranyer ja ens advertix quan diu això de A vora riu no faces el niu; en segon lloc, la capacitat que tenim per a oblidar que els nostres rius i barrancs tan mansois i sovint secs, de colp i volta es tornen ferotges i destructors; i en tercer lloc, que tenim unes classes dominants i d’una manera especial una classe política tan mediocre com pocavergonya. La història del país dels valencians no es pot escriure sense dedicar-li un mínim espai a les grans avingudes de rius i barrancs que han causat milers de víctimes.

Maria Beneyto, que va viure diverses riuades a la ciutat de València, ho sabia i a l’hora d’escriure ho va tindre present. L’any 1959 Beneyto va obtindre el Premi València de Literatura amb la novel·la El río viene crecido, sense cap mena de dubte la gran novel·la de la ciutat de València del segle xx. Un relat que és el retrat viu de les classes populars valencianes, de la ciutat i els seus diversos barris, Natzaret, Russafa, Campanar, Montolivet, dels diversos ecosistemes sobre els quals s’assenta, que la creuen i l’envolten.

Quan va eixir publicada aquesta obra, algú va dir que la novel·la hauria d’haver estat escrita en valencià, però les circumstàncies polítiques i la decisió de la mateixa autora ho impediren.

Aquest any 2025 en què l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, a la qual l’extrema dreta vol ofegar, ha declarat Any Maria Beneyto, Llibres de la Drassana ha publicat la versió en valencià d’El río viene crecido. La traducció ha estat a càrrec de l’escriptora Carme Manuel, una traductora que ens ha oferit magnífiques traduccions d’autors anglosaxons. Quasi al mateix temps que ha aparegut El riu ve crescut, Vincle Editorial ha publicat La història de Mary Maclane, escrita per ella mateixa.

Carme Manuel ha fet un gran treball, apostant en els diàlegs per una llengua genuïna i acostada al parlar popular. Com a lector, m’ha fet sentir còmode i des de les primeres pàgines he oblidat que era davant d’una traducció.

La ciutat que ens descriu Maria Beneyto és la València grisa del franquisme, la dels poblats marítims, la dels barris populars del centre i el costat nord del riu, la dels grups de barraques al llit del riu, la de l’Albufera, la de les riques beates que intervenen en la vida familiar dels pobres, la de la tinya.

I la del riu, amb una presència silenciosa que de colp i volta trenca la quotidianitat, es torna boig i destruïx tot allò que tant havia costat alçar.

Aquesta és una novel·la de personatges: el vell pescador i la seua filla, la família d’emigrants malaguenys, el cec Isidre i la seua dona... És la València que va des de finals dels quaranta a l’any 1957, una dècada de fam i misèria, situada entre dues riuades.

Maria Beneyto reflectix molt bé, amb dosis de tendresa, la situació dels personatges i els seus anhels i somnis. Personatges que viuen immersos en la necessitat de sobreviure i fan la seua vida, i de colp i volta una mala nit el riu els la desfà.

És un relat que retrata a la perfecció una ciutat i un temps. Un llibre que ara s’ha recuperat en la nostra llengua i que situa Maria Beneyto com una de les grans escriptores valencianes del segle passat.

EL JO QUE NO MOR

 

Ferran Torrent, com el director de cinema nord-americà John Ford, és un magnífic creador de personatges, de protagonistes i d’antagonistes, però també d’una extensa galeria de secundaris que afegixen la sal i el pebre a les seues novel·les. Es tracta d’una col·lecció d’individus als quals la vida els ha propinat un grapat de colps baixos i algun que altre ganxo a la mandíbula.

El jo que no mor (Columna, 2025), la seua darrera novel·la, torna a tindre Regino com a protagonista: un equilibrista que sap moure’s com ningú sobre la fina línia que delimita la llei.

Ferran Torrent ens transporta fins a la dècada dels seixanta del segle passat per a contar-nos un relat d’espies. Una narració situada en el seu escenari predilecte, la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, però en aquesta ocasió no és la dels barris d’obrers i menestrals, sinó la dels xalets dels burgesos a Rocafort i la del centre i l’Eixample, la València dels grans hotels i encara dels pocs turistes, que hui ja s’han convertit en una plaga i que acabaran fent que la Comunitat Valenciana siga un complex turístic o no siga.

Torrent teixix un entramat narratiu barreja de realitat i ficció. Diverses històries d’amor i desig s’entrecreuen. Ens fa recórrer els laberints més foscos de la societat franquista, d’un règim que dona refugi a criminals nazis. Una societat hipòcrita on els seus líders es consideren guardians de les essències de la cultura i dels valors occidentals. Som en plena guerra freda, al bell mig de la cursa espacial, i les grans potències lluiten per a donar refugi i cobertura als enginyers nazis. És el temps de quan els serveis d’intel·ligència israeliana donaven caça als jerarques nazis.

Regino és un individu que va a la seua, un tant cínic, lleial amb els seus amics i col·laboradors i amb una concepció molt personal de la justícia. Es mou com una anguila entre taurons i aconseguix eixir-se’n amb la seua sense conseqüències.

He llegit les novel·les de Ferran Torrent des que va aparéixer l’any 1986 En la gola del llop, que signava amb Josep Lluís Seguí, i he de dir que en aquesta ocasió l’he trobat més madur, reflexiu i intens.

Aquesta és una història d’espies, ja ho hem dit, però també de policies, de falsificadors d’art, de famosos que busquen en el desitjat anonimat viure una altra vida, és una història de lladregots, de traficants de drogues i d’assassins. Hi trobarem un triangle on es barregen el desig, l’amor, els interessos personals i l’ànsia de llibertat. Ferran Torrent sempre ha estat un autor d’una gran amenitat i en aquesta ocasió tampoc no ens defrauda, en aquest sentit. M’ha agradat, d’una manera especial, quan amb un gran ofici ens oferix alhora dos diàlegs de dues escenes diferents, ja que és quan arriba a un lirisme d’alt nivell però gens ni mica embafós.